“1 fill inesperat i 1 sofà. La vida amb en #josepvalent” de Gemma Vilanova
(María Guardarucci)

Gemma Vilanova. 1 fill Inesperat i 1 sofà. La vida amb en #josepvalent.
Pròleg de Màrius Serra.
Símbol Editors, Barcelona 2019.

 

La conversa amb una periodista que duia a terme una investigació sobre la vida dels cuidadors de persones amb necessitats especials deixa al descobert un fil del qual la Gemma —l’autora— estira per destramar records i vivències dels seus últims deu anys, en què la trobada amb un fill inesperat va transformar la seva vida i la de la seva família.

Si la pedra angular de la batalla de l’autisme és permetre que cada nen elabori, amb els seus pares, un camí propi[1], i si el subjecte és fonamentalment el que es diu d’ell, el llibre 1 fill Inesperat i 1 sofà pot ser una invitació a ser testimonis d’aquesta posada en acte. No sense una orientació de l’autora que acompanya amb subtilesa tot el relat: no tot té explicació. El que no implica que calgui quedar-se en silenci. Aquesta paradoxa pren forma de llibre.

¿I quina és aquesta posada en acte que dóna un lloc central a un petit subjecte anomenat Josep, apassionat pel moviment, les derives del qual semblen portar més aviat a un lloc perifèric? Si em permeten anticipar un esbós de resposta a aquesta pregunta, podria dir que el camí construït és literalment el d’una cursa.

Un nen amb un nas bonic, molt desitjat en el nucli familiar, dóna ben aviat indicis d’una vivència del món molt singular. Era silenciós i autònom fins al punt de poder obrir la cremallera del seu bressol i anar a dormir si estava cansat, sense necessitar la companyia d’un adult. Requeria dels altres, però, per ajudar-se amb tasques molt especifiques. Escollia objectes i semblava tenir idees fixes. Buscava la perspectiva perfecta des de la qual explorar-los. Es tractava d’un problema, d’una patologia, o era un matís de la seva personalitat? Aquesta pregunta es fa cada vegada més insistent per a l’autora, cosa que la portarà a plantejar-la a diferents especialistes. Fins i tot a acceptar l’aplicació de mètodes d’estimulació precoç, sostinguts en el principi de la repetició i del reforç, que no semblen comptar amb l’interès d’en Josep.

El llibre no dissimula entrebancs ni moments d’angoixa, no deixa de situar amb una ètica admirable els impossibles que es presenten, no amaga el treball de dol que implica trastocar l’ideal de “nen” necessari per tal d’acompanyar l’arribada d’un subjecte al món. Aquest llibre mostra en la mesura que hi anem avançant, la construcció d’un camí que l’autora ens fa saber que només pot llegir-se après coup.

No cal avançar gaire en el relat per trobar-se amb una de les moltes conclusions lúcides a les quals arriba al llarg de la seva escriptura: “El nostre fill era, és, un insubmís de l’educació”[2]. Lluny està per això de des-suposar en ell un saber. Aprendre, consentir a ser educat, no és el mateix que saber, i d’això n’està ben advertida la Gemma. En Josep sap, ha construït tot un món al voltant de la seva passió per l’equilibri i el moviment, i en això ells, sense advertir-ho, l’han acompanyat.

La pregunta a la qual ens confronta el relat no ens és aliena als que sostenim una pràctica amb nens amb autisme: ¿de quina manera podrem, llavors, incloure’ns en aquest gaudi solitari? La Gemma, i a través del seu testimoni la seva família, ens ho ensenyen. El treball amb el nen autista ens demostra que perquè hi hagi una col·laboració no és únicament el nen qui ha de consentir sinó que també ho ha de fer aquell que pretengui incloure’s en el seu món, en la modalitat de gaudi tan singular, en el seu ús únic de la llengua. I és potser per això que l’autora ens diu al principi que ells no s’identificaven amb els “cuidadors”, diríem més aviat que es tracta d’una col·laboració amb la feina del subjecte més que d’un tenir-ne cura.

L’instant en què el pare descobreix mentre persegueix el nen que les seves fugides poden transformar-se en una cursa compartida que els portarà cada dimecres al capdamunt del Tibidabo, ho demostra. La sèrie de trobades entre en Josep i els seus partenaires no porten necessàriament la marca del “productiu”, però es llegeix amb claredat que es tracta en ells de veritables esdeveniments. Cadascú estableix amb en Josep una forma d’intercanvi, una complicitat, que es tradueix en el fet d’aconseguir provocar en el cos de l’infant allò que desperta el seu riure.

Tot i la sensibilitat de la Gemma i d’aquests altres per allotjar la singularitat d’en Josep, el llibre no s’estalvia la trobada amb vivències que podríem descriure com a poc felices. Què hauria provocat aquella crisi en un aeroport de camí a Barcelona davant d’una màquina de venda d’ampolles d’aigua? Per què aquell rescat èpic d’un objecte tan preuat per al nen no va despertar la resposta que d’ell s’esperava? Per què no ha tornat a cantar de manera tan nítida una cançó com aquella vegada? Una de les tantes respostes que acompanyen aquest tipus d’escenes li atorga tota la seva dignitat al relat i és, em permeto de dir-ho, d’una apreciació molt afí a l’ètica de la psicoanàlisi inspirada en l’ensenyament de Jacques Lacan: “No cal buscar explicacions racionals als fets. No hi ha misteris fabulosos per resoldre ni motius secrets que siguin la clau per arribar a cap conclusió extraordinària. Gairebé mai no hi són. Això només passa a les sèries o a les pel·lícules. La realitat és molt menys atractiva i glamurosa que tot això. De fet, sol ser freda i crua: els raonaments del Josep són tan absurds per als “normals” com lògics i vitals per a ell”[3], ens recorda la Gemma en una de les escenes més commovedores del llibre.

Segurament sigui aquesta possibilitat de considerar els límits de l’explicació, de suportar la incertesa que genera la manca d’un model únic, la que permeti la trobada amb el més singular de cadascú. És també aquesta l’aspiració de la psicoanàlisi entre l’enorme oferta de tractaments existents per al subjecte autista.

Tanmateix, res de tot això té rellevància si no ens trobem amb la dimensió de la invenció. I en aquest sentit vull parar esment sobre un punt que em sembla fonamental: els col·laboradors d’en Josep, i això ens ho descriu la Gemma de manera ben clara, després d’un període en el qual el no-saber predomina, decididament s’aventuren en el delicat art de sintomatitzar a l’interior de la família —i, per tant, dur al món per la via d’una sublimació— una passió compartida que l’inclou a ell i li dóna un lloc. Córrer solts, però junts.

[1]  “La pedra angular d’aquesta batalla és permetre que cada nen elabori, amb els seus pares, un camí propi, per prosseguir després en l’edat adulta. I això tenint en compte la sorprenent varietat de símptomes que cobreix l’anomenat espectre autístic. Es tracta, doncs, d’una batalla per la diversitat.” Éric Laurent. La batalla del autismo. De la clínica a la política, p. 13.  Buenos Aires: Grama, 2013.

[2] Ens recorda el Fòrum sobre autisme organitzat l’any 2015 per la Escuela Lacaniana de Psicoanálisis, que portava el títol següent: ¿Insumisos de la educación?

[3] Gemma Vilanova. 1 fill Inesperat i 1 sofà. La vida amb #josepvalent. Op.cit. pp. 138-139.

 

Sobre l’autor:

MARIA GUARDARUCCI  és psicòloga a Barcelona. Treballa a l’Associació TEAdir i al Centre de Dia del Centre L’Alba. És col·laboradora del Grup d’Investigació sobre psicosi i autisme de la Secció Clínica de Barcelona de l’Institut del Camp Freudià.

Més publicacions de