A propòsit de la Llei Trans
(Miquel Bassols)

L’ambigüitat en l’ús actual del significant trans planteja la qüestió de si es pot arribar a convertir realment en objecte d’una legislació efectiva. Funciona com un prefix apte per afegir-se a termes que es multipliquen en subgèneres d’un gènere que tendeix a fer-se cada cop més ampli i inespecífic. Allò trans es proposa avui com un gènere de gèneres, gairebé com la condició mateixa de l’ésser humà. És el que els lingüistes anomenen un «terme paraigua» (umbrella term). A força d’aixoplugar un camp cada cop més extens de significacions, acaba per no tenir-ne cap. Alguns ho consideren com una identitat de gènere en si mateixa, altres com un passatge sense identitat fixa, com una identitat fluida, altres com un passatge que sempre podria ser d’anada i tornada, i d’altres també ho consideren com un bitllet sense tornada possible. En tots els casos, es donen per fets dos llocs ja definits entre els quals poder transitar. I aquest és precisament el primer supòsit que la psicoanàlisi posa en qüestió, a partir també de molts testimonis que posen en relleu una impossibilitat: no hi ha una representació binària dels sexes que permeti establir una relació i, per tant, un trànsit entre ells.

Pel que fa al projecte de Llei Trans a l’Estat espanyol s’ha obert un espai de fractura de la veritat. Als mateixos partits polítics anomenats d’esquerra i als moviments socials que han tractat el tema, hi ha posicions diverses, de vegades manifestament contràries. En una societat democràtica, és un fet que necessita una conversa argumentada.

Els psicoanalistes trobem, cada cop més, nens i joves que vénen amb una pregunta sobre la seva identitat sexual, també amb un desig trans. I és fonamental posar per davant la llei de la paraula abans de fer qualsevol recurs a una norma jurídica. Cal preguntar, per exemple, des de quan va aparèixer aquest desig, en quina conjuntura es va produir. Cal distingir si es tracta d’una posició resultat d’una forclusió de qualsevol vincle simbòlic amb el sexe, o si es tracta d’estratègies d’identificació simbòlica davant l’aparició al cos d’un gaudi estrany, com passa en el moment de la pubertat. Però el projecte de llei no permet distingir res de tot això. És molt diferent si es tracta d’una neurosi o d’una psicosi, sense necessitat de cap patologització. De fet, ja per Freud la suposada «normalitat» és una bona barreja de tot plegat. Quan hi ha, però, una certesa sobre el gaudi, la norma jurídica no serveix de res, cal veure aleshores com acompanyar el subjecte en un símptoma que s’inclou en un procés que és sempre complex.

Des d’aquesta perspectiva, podem assenyalar almenys quatre punts que s’haurien de considerar detingudament abans de pretendre legislar de manera universal sobre l’experiència del subjecte trans que es produeix a la nostra època.

1) Ja sigui que s’abordi des de la noció de «sexe» com de «gènere», la identitat sexual no és per a l’ésser humà un fet biològic o genètic. Les posicions sexuades no estan determinades per fets anatòmics sinó per la manera com cada subjecte fa l’experiència de tenir un cos i d’interpretar aquesta experiència a partir del seu vincle amb els altres éssers humans. De manera que la identitat sexual és un resultat, una cristal·lització, d’una sèrie complexa d’identificacions que l’ésser humà realitza al llarg de la seva vida amb els altres per respondre a la qüestió de la sexualitat. El que avui anomenem «gènere» no depèn doncs de l’anatomia, però tampoc el que anomenem «sexe». I l’anatomia no ha de ser en cada cas el destí predeterminat de la subjectivació de la sexualitat. En aquest punt, Lacan corregeix l’afirmació freudiana segons la qual l’anatomia seria el destí, afirmació que, en realitat, és contradictòria amb molts desenvolupaments del mateix Freud. De fet, Lacan prendrà literalment el terme «anatomia», en la seva etimologia, és a dir la d’un cos retallat, esventrat de baix a dalt, un cos trossejat per les pulsions sexuals, sempre parcials i parcialitzants. Subjectivar el real de la sexualitat implica per a l’ésser humà un passatge —mai lineal ni continu— per les representacions, símbols i imatges, amb les quals troba una manera sempre singular d’experimentar el gaudi sexual al cos. En aquest punt, més que legislar de manera general sobre un col·lectiu, es tracta de respectar l’elecció singular de cada ésser humà, i fer-lo alhora responsable de les conseqüències de la seva manera de gaudir.

2) Aquest fet de principi no implica, tanmateix, que la posició sexuada de cada ésser humà sigui, com deixa suposar el projecte de llei, un acte performatiu. Un acte performatiu és el que realitza per la seva pròpia enunciació allò que expressa, com és, per exemple, l’acte de dir «jo prometo». Quan es tracta de la posició sexuada no n’hi ha prou de dir «jo sóc x» per ser x efectivament. Aquesta condició és en aquest cas encara més veritable pel fet que tota elecció sexual té necessàriament un peu a l’inconscient, sense que el subjecte pugui saber què la determina. És el que solem escoltar quan algú diu «em sento x» sense poder-ho fundar en una altra raó que no sigui un sentiment íntim, de vegades incomunicable, intraduïble al discurs comú o al saber científic. La idea que hi podria haver una «autodeterminació» del gènere o del sexe és, en aquest sentit, un abús de llenguatge que de vegades pot llindar amb una creença delirant. Tanmateix, no és menys delirant que qualsevol altra creença d’autodefinició d’identitat.

3) Cap posició sexuada no pot ser considerada «patològica» en si mateixa. El projecte de llei insisteix justament en aquest fet per «despatologitzar» les posicions que no s’adeqüen o s’identifiquen amb el patró heterosexual i amb el gènere atribuït a l’anatomia. Té en aquest sentit un valor decidit contra la segregació de què són objecte, segons cada context social, les posicions que no s’adeqüen al seu patró. I s’oposa, de manera igualment justa i pertinent, a qualsevol tractament aversiu o de modificació de conducta per adaptar-les a la norma estadística. No obstant això, a l’hora de referir-se —a l’article 26.3— a l’existència de «malalties psiquiàtriques» prèvies, les deslliga totalment de la decisió de modificar el cos i la conducta sense que es puguin tenir en compte a l’hora d’iniciar el tractament. De fet, l’experiència clínica ens mostra que la decisió de sotmetre’s a aquests modes de tractament pot ser en alguns casos un símptoma inclòs en el procés de modificació del «gènere», i que aquests tractaments també poden ser coercitius —ja sigui des de l’administració d’hormones fins a la cirurgia— per adequar el subjecte a altres patrons de gènere. Tot això sense que es pugui saber —fins i tot s’arriba a prohibir investigar-ho de manera explícita— si responen o no a aquestes condicions prèvies. El projecte de llei deixa de banda la discussió sobre la distinció, tan fràgil com ideològica, entre el «normal» i el «patològic». Si bé cap posició sexuada no pot ser considerada patològica en si mateixa, l’experiència clínica ens mostra que, en molts casos, la demanda o la decisió d’un «canvi de gènere» es pot inscriure en un procés subjectiu experimentat amb gran patiment i de conseqüències imprevisibles. En aquests casos, promoure un passatge immediat i sense qüestionaments previs en nom d’un suposat dret a gaudir plenament de la identitat sexual porta el subjecte en el millor dels casos a una frustració respecte al que esperava obtenir, i en el pitjor a desencadenaments manifestament delirants o de crisis subjectives irreversibles. Així, la llibertat aparent del dret a gaudir segons «l’autodefinició» de cada subjecte pot portar de fet a una doble segregació: pel que fa a l’ideal promès i no obtingut, i pel que fa a la singularitat simptomàtica del subjecte.

4) La qüestió es fa especialment delicada quan es tracta d’accedir, ja sigui amb l’acompanyament o no dels pares del subjecte, a aquesta promesa en edats prèvies a la pubertat. I això per una raó que l’experiència analítica ens mostra cada dia. La sexualitat no és un procés evolutiu lineal que es desenvolupa des de la infància fins a l’edat adulta, sinó que planteja en cada subjecte moments de discontinuïtat radicals, que resignifiquen tot el procés anterior. La pubertat és, en aquest sentit, una mena de recomençament de la vida sexual, abans del qual no hi ha una decisió predeterminada sobre les trobades successives. Donar per feta aquesta decisió sobre la sexuació en edats primerenques és abonar el subjecte a un determinisme tan alienant com ho pot ser el de la submissió al gènere atribuït a la seva aparença anatòmica. El semblant de llibertat es revela aleshores com una nova submissió als patrons culturals, siguin els que siguin.

Més publicacions de