Acte i acció en el moment trans
(Jean-François Cottes)

“L’inconscient és aquella part del discurs concret en tant que transindividual que manca a la disposició del subjecte”[1].

L’any 1953, aquesta afirmació de Lacan va anar en sentit contrari al corrent de la psicologia de l’ego que controlava el moviment psicoanalític i que tenia com a objectiu el desenvolupament d’un jo fort. El 2022, conserva l’avantguarda en el segle en comparació amb la ideologia dominant que es plasma en els imperatius de la nostra era hiperindividualista. La supremacia del capitalisme s’acompanya cada dia més, sobretot gràcies als mitjans electrònics, de la promoció de l’individu independent necessari per a la seva prosperitat. Es converteix en autònom. Està condicionat per ser responsable del seu èxit, de la seva salut, del seu benestar i fins i tot de la seva felicitat. És el suposat regnat del One-all-alone que, a través del desenvolupament personal, la meditació de mindfulness, l’assistència a gimnasos i les aplicacions de cites, ha de respondre al mandat del superjo: gaudeix! No sense provocar, quan el subjecte mesura com d’inabastable li resulta la tasca, depressió, burn-out, ansietat més o menys generalitzada.

Quan una bona part del camp de la psiquiatria ja s’ha deixat emportar per aquesta onada fins al punt de contribuir-hi amb teories neuro i de diverses tècniques, al psicoanalista li correspon oferir en la seva pràctica un refugi que n’estigui protegit. Acompanya el subjecte per descobrir com n’està de travessat pel discurs de l’inconscient, un discurs que no prové d’ell mateix, sinó de l’Altre. I que, en sentit estricte, ell és aquest discurs, que només té ésser pel que li ve de l’Altre. Això és el que el subjecte sabia des de l’època del regnat del Nom-del-Pare o de les formes més antigues d’organització social dins de les quals el subjecte sabia que estava atrapat en un teixit simbòlic de filiació, de parentiu, de mites…

Avui en dia, es veu atrapat en discursos formatats, fórmules ja fetes, seqüències de preguntes i respostes quasi automàtiques, que la majoria de subjectes presenten a l’anàlisi. Això evoca «el mur del llenguatge que s’oposa a la parla»[2] que Lacan assenyala en el mateix text.

Aquest és especialment el cas dels subjectes trans. Amb ells cal trencar “el discurs per fer néixer la paraula”[3]. L’any que hem acabat, tal com va anunciar Jacques-Alain Miller, va resultar ser un any trans, no transindividual, sinó transgènere. Heus aquí una tasca addicional que s’acaba d’afegir a l’assignatura contemporània: estàs segur que has nascut amb el cos correcte? Estàs segur que el teu gènere està en línia amb la teva ment? Tria la teva identitat de gènere, autoafirma el teu gènere.

L’espiral de l’època atrau l’analista a la qüestió trans. Però fins a quin punt hauria de deixar-s’hi portar? Contestem: fins al punt, cada vegada diferent per a cada analitzant, on la interpretació es fa possible —i encara cal que aquesta interpretació sigui lícita. Hem vist aparèixer [a França] l’amenaça de criminalització d’aquesta intervenció. És precisament en aquest punt on l’Ecole de la Cause freudienne ha sabut intervenir en el debat públic per preservar la possibilitat de la interpretació.

Així, l’any que acabem de deixar enrere ha demostrat que és un repte per a l’analista «aconseguir en el seu horitzó la subjectivitat de la seva època»[4] per fer del seu ésser l’eix de la vida d’aquests subjectes. I això requereix alhora el seu acte per la interpretació i la seva acció en el debat públic.

 

[1] Lacan J., « Fonction et champ de la parole et du langage en psychanalyse », Écrits, Paris, Seuil, 1966, p. 258.

[2] Ibídem, pàg. 282.

[3] Ibídem, pàg. 316.

[4] Ibídem, pàg. 321.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Sobre l’autor

Jean-François Cottes és psicoanalista membre de l’École de la Cause freudienne i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi a Clermont-Ferrand.

Més publicacions de