Anades i Tornades
Entrevista a Germán L. García (1985)


Vaig fer aquesta entrevista a Germán García per a la revista l’Ane, le magasin freudien la nit del 23 al 24 de maig de 1985. A manca del text original en castellà que vaig enviar a la redacció per a la seva traducció al francès, l’he retraduït ara al català amb el record precís d’algunes paraules que vam escollir amb molta cura amb en Germán, tant en les preguntes com en les respostes. Podeu llegir l’entrevista publicada en francès en aquest pdf: Allers et venues. El dia 26 de desembre de 2021 fa tres anys del traspàs del nostre amic i col·lega Germán, i els seus textos, les seves converses i ensenyances, inacabables, segueixen anant i tornant. (Miquel Bassols, desembre de 2021).


L’Âne, le magazin freudien, Núm. 22, (juliol-setembre de 1985)

Germán L. García és l’autor d’una història de la psicoanàlisi a Argentina[1], de nombrosos assajos, d’algunes novel·les; company d’Oscar Masotta, va participar en la fundació de la Escuela Freudiana de Buenos Aires; a Espanya, va crear el 1980 l’Associació de Psicoanàlisi, i va jugar un paper distingit en la difusió de l’ensenyament de Jacques Lacan. En ocasió del seu retorn a Argentina, on continua sent un personatge notori i controvertit, l’Ane li ha demanat respondre algunes preguntes.

 

— Què espera vostè, suposant que sigui desitjable esperar alguna cosa, de la psicoanàlisi a Argentina?

G.G. — La Tercera Trobada del Camp Freudià a Buenos Aires, el fet de tornar-hi després de diversos anys d’absència, m’ha permès mesurar els estralls culturals que ha conegut el meu país: l’aïllament, els dubtes, també la infatuació. M’ha semblat que, d’alguna manera, s’havia perdut temps —sempre es perd alguna cosa—, però que hi havia un cert nombre de persones que estaven disposades a prosseguir allò que havia quedat interromput. A causa dels anys que vaig passar a Espanya, del treball realitzat aquí mateix, del coneixement dels vincles culturals a què havia posat fi el franquisme (n’hi hauria prou, per donar-ne testimoni, amb evocar l’època de l’estada a Espanya de Jorge Luis Borges, o els viatges a l’Argentina d’Ortega y Gasset i els seus amics), vaig tenir la convicció que era possible crear una xarxa «deslocalitzada» en el camp específic de la psicoanàlisi. He de dir que quan vaig arribar a Espanya vaig intentar constituir aquesta xarxa amb els meus amics de l’Argentina. Es va revelar impossible.

— Barcelona 1985: el Camp Freudià, l’Associació de Psicoanàlisi, creada al moment oportú, altres persones, altres trobades… És possible establir un balanç abans del seu retorn a Argentina?

G.G. — Aquests darrers anys hem aconseguit que alguns representants de la premsa parlin d’«inconscient», que un nombre cada vegada més gran de persones puguin dir que estan en anàlisi en lloc de dissimular la seva relació amb el psiquiatre de capçalera. A més, hem impulsat una publicació titulada Otium Diagonal —nom sens dubte barroc[2]— i una altra anomenada Tyché —va ser Vicente Palomera qui va tenir la idea del nom: cal recordar aquí que, si bé l’atzar és sense intencionalitat, no és sense lleis—. Hem impulsat igualment una publicació anomenada Sinthoma; hem aconseguit que en certs sectors la paraula psicoanàlisi ja no es confongui amb psiquiatria, psicologia, medicina… Però potser hem aconseguit sobretot que Barcelona pugui ser un nus a la xarxa del Camp Freudià. Això, però, no vol dir que hàgim aconseguit garantir-ho.

— Pot traçar algunes perspectives?

G.G. — Sabem, gràcies a Panofsky, que la perspectiva implica un canvi topològic. A Espanya, on la religió manté el seu poder, el sol fet de situar, si no d’introduir, una topologia diferent en el llenguatge comú, presenta dificultats. A Barcelona, ​​on el ressorgiment de la llengua catalana és ineludible, hem tingut la sort de topar contra certs impassos. No és pas per res que hem desenvolupat des del principi el Vector Translingüisme i hem debatut amb traductors. No és pas per res que hem convidat Eric Laurent i Jacques-Alain Miller a la nostra primera Trobada amb el tema: Llengües i matemes, trobada que va marcar els inicis de l’Associació de Psicoanàlisi de Barcelona. Els matemes són translingüístics, però les formacions de l’inconscient parlen diverses llengües. Ignorar-ho pot resultar grotesc, tant en el sentit d’una clausura de l’inconscient com en la suposada formalització d’una ciència que Jacques Lacan no s’hauria imaginat mai. La perspectiva —per reprendre el terme esmentat— passa per mi per múltiples coordenades locals que s’entrecreuen dins una llengua comuna.

— Quins són els primers passos que pensa fer un cop sigui allà?

G.G. — El meu programa és el següent: tornar a finals de juliol a Buenos Aires, on prendré contacte amb les persones que treballen en l’orientació del Camp Freudià; dur a terme el projecte d’una publicació de la revista Sinthoma més regular i donant a conèixer els treballs realitzats a Espanya, Mèxic, Argentina, etc. Aquesta publicació voldria servir d’enllaç entre aquells que s’ocupen de psicoanàlisi a diferents països de llengua espanyola. Al setembre, aniré a Mèxic per parlar a la Universitat i altres llocs on he estat convidat. Al febrer, està previst participar a París a la Quarta Trobada Internacional del Camp Freudià i, per descomptat, fer tot el que em sigui possible durant els dies que quedaran a les ciutats d’Espanya on s’han establert relacions de treball i d’amistat.

— Allà on va vostè, la polèmica psicoanalítica està assegurada. Per què no dir-ho: sempre hi ha algú que l’escolta en el sentit d’una desestabilització dels bons costums adquirits. És que la comunitat psicoanalítica aspira al repòs?

G.G. — Oh no…! Això és un prejudici… de classe. Però és cert que, en general, aspira al repòs.

 

Barcelona, 24 de maig de 1985

 

[1] La entrada del psicoanálisis en Argentina, Ediciones Altazor, 1978.

[2] El qualificatiu de «barroc» per al nom d’aquella revista havia estat utilitzat per Jacques-Alain Miller en un Seminari del Camp Freudià de Barcelona d’aquells anys (MB).

 

 

Més publicacions de