Anatomia de l’humor democràtic a l’estat espanyol
(Francesc Vilà)

Variétés de l’humeur, la conversa clínica de l’UFORCA (Union pour la Formation en Clinique analytique) de 2007, interroga les manieres de les màscares i les veus impersonades de la melangia.

Recerca com l’escena de l’stimming, de l’estat anímic, és bricolatge de presentacions, oscil·lacions, transformacions en el seu contrari… Cerca com vesteix o desvesteix la juntura més intima del sentiment de la vida. Allà on s’allotja l’objecte immund.

Aquesta conversa de l’UFORCA interroga l’art que porta a crear imatges reals, consistents, que van més enllà d’aparences penoses, enganyoses o poc útils per sostenir la vida. Imatges indelebles, peces soltes de la materialitat clínica subtil, que travessen el temps del subjecte.

 

El cas Espanya

Espanya viu una tradició secular d’uniformar i enredar, ja sigui amb la capa, el capote, el embozo, el manto, la mantilla…, el sentiment de la vida.

És una forma discreta de censura. Però, al mateix temps, creadora. Produeix ombres i clarianes. Deixa entreveure. Anima un estil de sentiments tràgics, dramàtics, còmics… a l’hora de velar, desplaçar, allò que resta com a kakon. Genera un extens repertori de imatges, figures i esdeveniments de discurs. Tot plegat pren cos en l’instant de veure original del Barroc espanyol.

El Barroc simula. Ofereix a l’ull una visió de la polis. La pintura de Goya en dona escenari i perspectiva. Constitueix la tradició borbònica de dissimular la relació entre la veritat i el poder. Una tradició on Deu, el Monarca, la Cort i els súbdits mantenen una relació de cambalache.

 

Què ensenya?

Cercar per l’humor de la democràcia a l’estat espanyol, a la tercera dècada del segle XXI, em porta a la ensenyança de les lletres castellanes. Javier Cercas té un relat magnífic. Un relat que orienta. És Anatomia de un instante.

Transmet aquell moment que va gelar l’ambient la tarda del 23 de febrer de l’any 1981. Un guarda, amb barret propi d’un quadre de Goya, frena la transició oberta per la recent pactada Constitució democràtica. Fa de bufó de la Cort. I en Jordi Pujol, en el seu més pur estil Danny Devito, gargamelleja allò que ha sentit dir: Tranquil Jordi, tranquil!

Recordar-ho desperta l’emoció somorta. Torna el vertigen. És un episodi nacional, no un acudit. Amb enigmes inclosos. Com el que ofereix als historiadors el general Alfonso Armada y Comyn, IX marqués de Santa Cruz de Rivadulla. Al capvespre del fatídic dia 23 diu esperar que es personi a les Corts l’elefant blanc. 

Desprès d’aquest previsible ensurt, l’anatomia de la democràcia no resta despullada. S’embolica amb l’uniforme de més alta graduació. L’endemà del moment crucial, els líders dels principals partits són rebuts pel Monarca amb uniforme de capità general. I fan, un cop més, la seva entronització. Però queda un resta. La reunió de la Zarzuela exclou els anomenats partits nacionalistes. Aquest gest retorna a la normalitat uniforme.

La centenària tradició borbònica tanca l’expedient del projecte il·lusionant de las Españas i es manté garant de l’Espanya barroca on Franco va ser el marmessor en la seva absència.

Torna l’Espanya de sempre, una i sacra. La que recrea el gust més imperatiu i divisor de l’U. No pas l’acollidor Múltiple. La que promou el gust per l’economia extractiva. Allò que recorda de manera tossuda en Paul Preston en el seu llibre sobre El pueblo traicionado. O Daron Acemoglu i James Robinson a ¿Por qué fracasan los paises?, els orígens del poder, la prosperitat i la pobresa d’un pueblo. La que per molts fulls que gira, no accedeix a la democràcia plena, la no tutelada. La democràcia espanyola s’expressa de manera minvada. S’enreda en un embolcall d’autoritarisme dolç.

Cercas, uns anys desprès, a la seva novel·la de ficció biogràfica titulada El Monarca de las sombras, torna a donar bon senyal del fil roig d’aquesta Hystoria. Escriu sobre els fantasmes familiars i l’herència de la guerra civil. Escriu, amb dolor de fill, de l’amor melancòlic de la seva mare pel cosí ensivellat d’alferes  provisional. Mort a la Batalla de l’Ebre. Diu d’una dona perduda en el passat. Dona que tragina en el laberint de la bella inèrcia un cop fet el traspàs de la seva terra extremenya. El seu pas de Ibahernando a un món de llengua unhemlich, el gironí, fa estralls.

Cercas, tant quan descriu el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado a Anatomia de un instante com l’alferes provisional Manuel Mena a El Monarca de las sombras, mostra com la melangia és allò que cal vestir amb autoritat. Una disfressa entallada al dictat d’un autoritarisme secular. Un autoritarisme que desenfoca el passat i no deixa que arribi el futur.

 

No sempre s’ha viscut en silenci

No sempre hem berenat a les fosques, com a la peça de teatre d’en Josep Maria Benet i Jornet.

La generació del 98 xerra i escriu. Dona tombs sense fre al voltant del forat que deixa el dol pels errors i les pèrdues de la Gran Espanya. I no se’n surt. Si bé, és cert, no va més lluny de la imatge tràgica invertebrada del país sense les colònies i de la impotència sonora dels súbdits.

Ara, més de cent anys desprès, amb el símptoma català vigent, succeeix la transformació en el contrari. Es calla el fracàs del projecte de Las Españas i l’autoritarisme togat substitueix les elucubracions del passat. De tanta malastrugança se’n diu Procés. Els uns el pensen en la legalitat constitucional que porta als tribunals, d’altres com a recorregut legítim per una democràcia que porta al futur.

Aquests, com bé recorda Emilio Silva — la Asociación para la Recuperación de la Memória Históricaes sumen a d’altres sense nom. Posen veu a despulles a les cunetes dels camins i a les fosses comunes dels cementiris.

 

Cosa de família. La casa de Petrus

Podem fer un acudit familiarista amb un tercet. I dir que l’autoritarisme ara s’ho fa entre un Pérez de los Cobos vestit de toga al Tribunal Constitucional i l’altre Pérez de los Cobos uniformat de guàrdia civil en serveis especials encarregats pel Gobierno el primer d’octubre del 2017 a Catalunya.

I el tercer Pérez, un hombre de Estado al servicio de España, diu Pedro Sánchez en el seu obituari. Recordem-lo, és en Pérez Rubalcaba. Aquest socialista de sempre, de pedra picada. Sense el rubor més minso, pocs mesos abans de morir, va reconèixer que malmetre la democràcia en nom de la unitat era un preu menor per l’Estat.

Entre ells s’ho fan i cap n’és el responsable.

I la coda dona l’swing de l’oscil·lació. El Monarca va abdicar el 2014. El nou Monarca, abans de ser nomenament pel Congreso, va rebre la faixa de capità general. On i com? A la Zarzuela, envoltat d’uniformats i de mans del pare.

Molta mascarada amb homes d’estat, uniformats i togats. I no oblidem els enfundats en la sotana o el clergyman. De fet són els que beneeixen, en nom de Deu, la identitat sacra del performatiu una, gran i lliure que el poble va aprendre a recitar amb l’assignatura de la formació de l’esperit nacional en el període transitori del franquisme. Diuen que per tancar ferides.

 La veu d’ordre relliga l’escena de l’stimming. S’imposta un cul de sac encarnat.

Una melangia de tant llarga durada és més que una posició. I cóm és que, un cop i un altre, no l’hi prova que en parlem?  Què més té per perdre la seva bella inèrcia?

Els lacanians sabem el gran secret de tot plegat: no hi ha Altre de l’Altre, ni ensivellat, ni togat, ni ensotanat. Hi ha el que és, el gaudi de l’Altre i els seus atolondradits. Transferibles al desig de democràcia i ciutadania republicana en la guerra de les idees.

Quan es parla de sentiments i política ens referim als litorals de l’inconscient. I d’allò que emmascaren les identitats que en el passat es deien nacionals i ara podrien sonar a republicanes.

I si fem un pas i conversem de la melangia uniformada? La que no és sota transferència. Potser farem un servei a l’estat embrollat de la societat espanyola. I ens aclarirem vers l’embolic d’un real que persisteix més enllà de la unitat sacra.

ZADIG és el lloc.

I una chirigota per acabar:

El CGPJ (Consejo General del Poder Judicial) se crea para dos funciones que no puede tener el Gobierno: el nombramiento de cargos y la disciplina, porque al juez se le controla por el palo y la zanahoria.”

L’autor d’aquesta chirigota és Carlos Lesmes, Presidente del Tribunal Supremo.  

 

(Fotografia: La presidenta del Congreso, Ana Pastor, mostra els trets del 23-F a un grup de guàrdies civils l’any 2018)

Més publicacions de