Aqnuila en política

Anguila en política
(Jacques-Alain Miller)

L’inconscient no coneix el temps, però la psicoanàlisi, sí. La psicoanàlisi dóna el que Stendhal anomenava “l’audàcia de no ser com tothom”. Ara bé, avui dia, tothom aspira a no ser com tothom. Aquest era indubtablement el cas de Lacan i la seva manera de no ser com tothom li va ser d’altra banda sovint retret. En relació amb la política, ell ensenyava sobretot la desconfiança respecte dels ideals, dels sistemes, de les utopies, que sembren el camp polític. No creia en les lleis de la història. No hi trobem ni una paraula que permeti de creure que mantenia la idea d’una ciutat radiant, ja sigui situada al passat o projectada en el futur. Ni nostàlgia, ni tampoc esperança, sinó una gran sobrietat respecte de la política, acompanyada de nombrosos comentaris que anaven des de la ironia fins al cinisme, marcats per sarcasmes i burles, que subratllen que la política és alhora còmica i assassina. De les Memòries del Cardinal de Retz havia retingut el següent: “Sempre són els pobles els que paguen el preu de l’esdeveniment polític”. Descrivia també el conqueridor, arribant sempre amb la mateixa ordre a la boca: “A treballar!”. Per Lacan, l’alienació al treball era un fet d’estructura, però que no introduïa una revolta col·lectiva pròpiament dita, aquella lluita de classes que encoratja els explotats a combatre per esdevenir els explotadors de demà. Resumint, diríem que en el camp polític Lacan estava en contra de tot el que està a favor.

A més, la política procedeix per identificacions. Manipulant paraules-amo i imatges busca capturar el subjecte, mentre que el més propi de la psicoanàlisi consisteix a operar al revés, anar en contra de les identificacions del subjecte. Una a una, la cura les desfà, les fa caure com les capes d’una ceba. Enfronta el subjecte amb el seu propi buit, i permet així aclarir el sistema que, a desgrat seu, ordenava les seves eleccions i el seu destí. En aquest sentit, la psicoanàlisi és exactament el revers de la política.

Però l’inconscient és una altra cosa. Lacan acostumava a dir que “l’inconscient és la política”. No és una substància amagada en l’individu, en el seu món tancat, que es tractaria de forçar. L’inconscient és una relació i es produeix en una relació. És per això que hi tenim accés en una relació amb aquest altre que és un analista. A la vida psíquica d’un subjecte, hi ha sempre un altre que està ja implicat com a model, objecte, sosteniment o obstacle. La psicologia individual és d’entrada psicologia social. Si l’home és un animal polític, és per ser alhora parlant i parlat pels altres. Subjecte de l’inconscient, rep sempre d’un altre, del discurs que circula en l’univers, les paraules que el dominen, que el representen i que també el desnaturalitzen.

La psicoanàlisi ensenya alguna cosa sobre el poder, sobre la influència que es pot exercir. No cal fer molt per imposar, essencialment només algunes paraules ben triades. Convertida en una indústria cabdal per al consum, la publicitat n’ha tret àmpliament profit. En les democràcies com les nostres, la política ja no pot dirigir-se a aquells que encara anomenem ciutadans sense passar per la publicitat. El màrqueting polític s’ha transformat en un art i fins i tot en una indústria que produeix un munt de sigles, eslògans, emblemes, petites frases; i això, en funció de les dades recollides per enquestes d’opinió, per sondeigs aguts i per grups de discussió; escoltar el que s’hi diu serveix en primer lloc per discernir els termes susceptibles de ser imposats a l’opinió. És sorprenent que, lluny d’amagar aquestes manipulacions, se les exhibeixi. Informat de la seva existència, el públic les vol conèixer, vol visitar les bambolines. No només es posa en escena el decorat, sinó que també es converteix en espectacle el revers del decorat; o al menys, un dels reversos del decorat.

Els qui practiquen la política són els primers a saber que aquesta no és ja una qüestió de grans ideals, sinó de petites frases. Ells s’hi fan amb això i els ciutadans semblen voler que així sigui. Que la política no estigui ja idealitzada no és una desgràcia de la democràcia. Sens dubte aquest és el seu destí, la seva lògica i, si així puc dir-ho, el seu desig. La decadència generalitzada de l’absolut en el camp polític és notòria: alguna cosa bona en oposició al fanatisme, però que no obre la via a la discussió racional entre ciutadans desapassionats. Som al regne de l’opinió. El debat públic es desenvolupa sobre un fons de la increença, de l’engany, de la manipulació declarada i consentida.

Aquesta és la regla del joc, deplorar-ho també en forma part. Ja ningú denuncia això com abjecte, excepte alguns maldients o imprecadors, que d’altra banda hem reduït a la impotència. Si de cas algun d’ells té talent, ens felicitem del condiment que aporta al debat públic. Forma part del mateix moviment de la civilització que revela sense descans el caràcter artificial, construït, de totes les coses en aquest món: el vincle social, les creences, les significacions. La psicoanàlisi participa d’això, ja que cap altre discurs ha estat més potent en sacsejar els semblants de la civilització.

Aquell que practica la psicoanàlisi ha de voler lògicament les condicions materials de la seva pràctica. La primera és l’existència d’una societat civil stricto sensu, diferent de l’Estat. La psicoanàlisi no existeix allà on no està permès practicar la ironia. No existeix allà on no està permès qüestionar els ideals sense patir per això. En conseqüència, la psicoanàlisi és clarament incompatible amb qualsevol ordre totalitari. En canvi, la psicoanàlisi fa causa comuna amb la llibertat d’expressió i el pluralisme. Mentre la divisió del treball, la democràcia i l’individualisme no hagin produït els seus estralls, no hi haurà lloc per a la psicoanàlisi.

El liberalisme no és, però, la condició política de la psicoanàlisi. Als Estats Units, per exemple, si bé la psicoanàlisi lacaniana interessa als intel·lectuals, la seva pràctica real només subsisteix. Segons l’opinió de Freud, la psicoanàlisi es va desnaturalitzar al travessar l’Atlàntic; els immigrants que la van difondre van deixar Europa darrere seu com un mal record i només els va quedar conformar-se als valors de l’American Way of Life. Aquesta expressió va caure en desús, ja que aquest estil de vida s’està tornant cada dia més el nostre. Si bé el divorci de les sensibilitats i dels costums entre els Estats Units i França, fins i tot Europa, va poder per descomptat cristal·litzar a nivell polític, això no va impedir de cap manera l’americanització en curs.

Com a tal, la psicoanàlisi és revolucionari o reaccionària? Es tracta d’un Janus, un esquer, que s’utilitza explícitament en els debats de societat en què a la psicoanàlisi se li fa dir una cosa i el seu contrari. Però la seva doctrina només requereix que un analista estigui allà primer de tot per psicoanalitzar i subsidiàriament per fer avançar la psicoanàlisi i difondre-la en el món. Encara millor, si per això intervé en el debat públic.

Indubtablement, la psicoanàlisi no és revolucionària. Es dedica més aviat a posar en valor invariants que no pas a dipositar les seves esperances en canvis d’ordre polític. Pretén operar a un nivell més fonamental del subjecte, on els punts de l’espai-temps estan en una relació topològica i ja no mètrica. El més distant es revela de sobte com el més pròxim. Un psicoanalista és de bon grat partidari del “Res de nou”. “Quant més això canvia més és la mateixa cosa “, professa l’analista; llevat que tal vegada pugui empitjorar, si mai es va creure que podia ser millor.

La psicoanàlisi no és revolucionària, però és subversiva, que no és el mateix. És a dir que va en contra de les identificacions, dels ideals, de les paraules clau. És ben conegut que ens preocupem quan algú proper comença una anàlisi: temem que deixi d’honorar el seu pare, la seva mare, la seva parella i el seu Déu. Alguns, d’altra banda, van aspirar, sense èxit, a una psicoanàlisi adaptativa més que subversiva.

No ens enganyem, “quant més això canvia, més és la mateixa cosa”, però canvia de totes maneres! Que segueixi sent la mateixa cosa vol dir: el que es guanya per una banda, es perd per una altra, i això no es reabsorbeix. Si bé és subversiva, no pas per això la psicoanàlisi és progressista ni reaccionària. Seria llavors desesperançada? Diguem més aviat que una psicoanàlisi ens opera l’esperança. Procedeix per l’ablació de l’esperança i en resulta un cert alleugeriment.

No només els psicoanalistes no són militants de la psicoanàlisi —excepte algunes vegades, i no necessàriament per fer-los feliços—, sinó que són més aviat propensos a fastiguejar els militants. En resulta d’això que els psicoanalistes es mostren sovint molt aclaparats per la seva operació que va sacsejar tots els semblants, en particular totes les normes que temperaven la relació sexual inserint-la en la família i la procreació. Els psicoanalistes haurien volgut que els semblants d’abans resistissin fins a la fi dels temps. Lluny d’això! La psicoanàlisi va produir danys sensacionals a la tradició. A aquests desastres es van sumar les possibilitats inèdites que ofereixen els avenços de la biologia, la reproducció assistida, la clonació, el desxiframent del genoma humà, la perspectiva que l’home mateix es converteixi en un organisme genèticament modificat. Està clar que el Nom-del-Pare ja no és més el que era.

 

* Transcripció de la conferència “Anguille en politique“, dictada a la ràdio France-Culture el 23 de maig de 2005. Traduïda per Miquel Bassols.

 

SOBRE L’AUTOR

JACQUES-ALAIN MILLER és psicoanalista a París, va fundar l’Associació Mundial de Psicoanàlisi  el 1992 i la va presidir fins el 2002. Dirigeix l’Institut del Camp Freudià. És autor de nombrosos textos i seminaris. Ha establert els seminaris de Jacques Lacan.

Més publicacions de