Aprendre a renegar en una altra llengua
(Eduard Gadea)

Immers com estic en l’aprenentatge de l’ús col·loquial i quotidià d’una altra llengua, dos textos publicats a la Ciutat de les Lletres m’han ajudat a reflexionar sobre una dificultat que apareix en el seu ús quan hom vol anar més enllà del pur nivell comunicatiu.

Em refereixo a l’entrevista que Vilma Coccoz va realitzar a l’escriptor i traductor a l’èuscar Josu Zabaleta i a la conversa mantinguda entre Violaine Clément i Miquel Bassols. En tots dos textos es parla de les dificultats en la traducció i dels seus impossibles. Existeix allò intraduïble d’una llengua a una altra, aquell matís que introdueix un determinat significant i que no té correspondència exacte en un de l’altra llengua. També hi ha aquells recursos sintàctics d’un idioma que permeten determinades construccions però que resulten farragoses o incomprensibles en un altre, si no directament incorrectes. Sobretot, però, el que hi ha és expressions idiomàtiques d’ús quotidià l’origen de les quals ens és habitualment desconegut i que resulten pròpies de cada llengua.

El traductor llegeix en la llengua en què el text original està escrit, en capeix el significat i reescriu en la llengua a què tradueix, tot buscant la manera o una de les maneres com allò mateix és dit en la llengua a què tradueix. Com que hi ha lectura i reescriptura es pot parlar d’interpretació del text, però la seva feina es manté en les dimensions semàntica i gramatical del llenguatge. Aquesta tasca pot resoldre bastants dels problemes de no correspondència entre les dues llengües, si no es pretén l’exactitud.

Altrament passa, però, amb les expressions idiomàtiques en general i els renecs en particular. El recurs a la semàntica ja no serveix i la forma sintàctica pot ser atípica, perquè les de cada llengua han sorgit en circumstàncies pròpies que estan en relació amb contextos culturals diversos i temps històrics diferents. Entrem en el registre expressiu i la dimensió del llenguatge que s’imposa aleshores és exclusivament la pragmàtica.

Aprendre els renecs d’una una altra llengua i el seu ús és una qüestió que demana prescindir del significat. Podem constatar simplement que els camps semàntics implicats en el renecs són variables segons els idiomes. Si el català i el francès fan profusió de referències a l’objecte excremental, l’anglès incideix prioritàriament en expressions sexuals, el castellà en religioses a més de les sexuals i el suec apunta al diable en la majoria dels casos. Els noms de Satanàs en llengua sueca resulten incomptables! Els genitals, l’acte sexual, l’excreció i el seu objecte, la divinitat i l’àngel caigut són els àmbits habitualment preferits per a l’elaboració dels renecs i en passar d’un idioma a un altre ens sorprèn que, per tal de mantenir la força i intensitat, l’element econòmic, que volem  que el significant mantingui, ens veiem transitar per exemple del camp sexual al religiós.

El renec i l’insult, com a part del registre expressiu del llenguatge, són proferits en circumstàncies d’afectació passional o emotiva del subjecte. Si no saps renegar, no es pot dir que parlis un idioma més enllà del registre comunicatiu impersonal propi del llenguatge d’aeroport. Tampoc no es pot traduir, en el sentit convencional del terme, de la pròpia llengua per la prevalença de la dimensió pragmàtica. Només com a exemple, en la versió en català del darrer volum de la monumental obra de Karl Ove Knausgård, Min Kamp (La meva lluita), el renec “för fan”, que literalment significa “per al diable”, és traduït per “collons”. Si en una conversa col·loquial en anglès apareixen amb freqüència “bloody” i “fucking” (fotut) tot precedint altres paraules, en suec el terme és “jävla” (literalment, diabòlic) que té la mateixa força que els termes anglesos.

Tot continuant amb la prevalença de la pragmàtica sobre la semàntica en el camp del renecs, un altre exemple que pot resultar curiós al catalanoparlant és que per engegar algú a dida l’expressió “dra åt helvete” (veste’n a l’infern) és molt més forta que “skit på dig” (caga’t al damunt) que podría correspondre al “ves a fer punyetes”.

La pragmàtica, en aquest cas condicionada pels bons costums i la bona educació, també fa que el registre expressiu pugui variar segons l’edat i l’estatus social del parlant. Així, tot aquell que hagi llegit de petit les divertides històries de Just William, un entremaliat nen de classe mitja británica, recordarà “l’innocent?” “recórcholis” (crumbs) d’En Willan Brown (Guillermo) en la traducció al castellà, front els “Oh, My God” (¡Cielo santo!) (Mare de Déu, Senyor!) dels adults en descobrir alguna de les seves malifetes.

Si el coneixement i l’ús del renec és important en l’aprenentatge d’una llengua és perquè altrament podríem pensar que allò simbòlic recobreix sense dificultats el real, que en l’expressió del gaudi sabem el que diem i en comprenem el seu significat i referència. Aprendre a dir allò que no sabem què vol dir, més que molt aproximadament, forma part del deixar-se travessar per una altra llengua i viure en ella, amb aquella part d’ignorància que molts suecs comparteixen perquè no han tingut cap formació religiosa. El renec, lluny del seu origen i de tant repetit, ha deixat de tenir significat. Aprendre a dir el que no té significat, però que és la paraula que s’escau en unes circumstàncies i unes condicions d’ànim, forma part de viure com a parlêtre, aquell ésser per a qui de la satisfacció li queda el dir i el sínthome.

Deia el segon Wittgenstein que “meaning is use”, que el significat és l’ús que fem de les paraules. Aquest ús, però, en el cas dels renecs, més que aportar cap significat més aviat remet a un ús pur més enllà del qual si hi ha alguna cosa és gaudi, jouissens, sentit gaudit.

Més publicacions de