Avui: des d’ahir i per demà
(Anaëlle Lebovits-Quenehen)

Anhistorisme

Lacan obre el “Rapport de Rome” –som al 1953– amb una crítica al grup de psicoanalistes nord-americans del qual subratlla l’anhistorisme de les comunicacions.

L’anhistorisme és un desig de posicionar-se en el present amb l’exclusió de qualsevol perspectiva històrica, una posició «a les antípodes de l’experiència analítica» (1), assenyala Lacan. A continuació, constata que els immigrants ocupen un lloc preponderant en aquest grup i s’adonarà més endavant que la cultura americana convida a aquest anhistorisme (2). Finalment, subratlla la tendència d’aquests analistes a reduir la psicoanàlisi a una adaptació de l’individu al seu entorn (3).

Ara bé, aquests tres punts van junts: el segon punt interpreta el primer, com apunta Lacan, i produeix el tercer com a conseqüència. En efecte, és en la mesura que són immigrants i que l’American Way of Life ho requereix (4), que aquests analistes volen desfer-se de la seva relació amb la història per adaptar-se millor al món nord-americà on van trobar refugi. L’anhistorisme dels analistes immigrats és, doncs, el rastre d’un tractament de les circumstàncies d’aquesta immigració per la repressió. L’esborrament del factor històric que els fa presents als Estats Units provoca un esborrament d’aquest factor tant en la història dels analitzats que reben com en la seva. Les seves comunicacions així ho testimonien. La seva pràctica en pateix. La primacia de l’estàndard, una desviació del descobriment freudià, és, doncs, el preu a pagar per haver triat aquest anhistorisme: defensa contra el real de la persecució i de la immigració que se’n segueix.

Per contra, cal una certa relació amb la història per actuar com a analista. I aquesta exigència no es fa obsoleta quan una anàlisi no es considera que va cap a una simbolització sempre més intensa, sinó com una manera d’abordar el gaudi fora del sentit al qual fa de vora el signe en la seva dimensió de lletra de gaudi. Que aquesta concepció faci aflorar més un cert tipus de relació amb la història que equival a l’anhistorisme, en el sentit que també obstrueix el real que es manifesta a estrabades, certament no convida a la negació de la història.

Ressonància de l’anhistorisme en l’actualitat política

Si vaig ser sensible a aquest passatge del “Rapport de Rome”, és perquè l’anhistorisme sembla ser un dels trets definitoris del nostre temps. És a través d’ell que es normalitza el feixisme que guia tàcitament la ideologia del Front National fins al punt que l’abstenció pot semblar una resposta vàlida a l’amenaça que representava i que encara representa per al futur.

Hi ha, per l’anhistorisme del nostre temps i la seva coherència, raons íntimes que només són vàlides per a cadascun dels subjectes contemporanis que s’hi deixen arrossegar. I després hi ha circumstàncies que tenen a veure amb els temps. Durant més de deu anys, i encara més des del moment que ara és “possible” (5) que el feixisme assoleixi democràticament el poder polític a França —i aquesta tendència es revela a altres parts del món, no ho repetirem mai prou—, la història en què estem plenament atrapats com a analistes, també hi som convocats com a ciutadans. Però tot fa un. Perquè l’experiència analítica:

– ens fa especialment sensibles al Zeitgeist [l’esprit de l’època] i al que hi ha en joc, als deliris que s’hi manifesten i dels quals podem prendre distància;

– ens predisposa a saber que l’acte és “el que depèn de les seves conseqüències, des de les primeres que es produeixen” (6), la inacció o el silenci és un acte – sense cap mena de dubte, però actua igualment;

– ens dóna prou accés a la manera en què estem singularment marcats per les contingències de la història per saber que estem atrapats en el nostre temps – la posició del psicoanalista que es pren per un psicoanalista (com els altres per cambrers) i que es confina a la seva consulta és difícil de sostenir;

– ens ensenya que el que podem fer, hem de fer-ho (7) —i sobretot els membres de l’Ecole de la Cause freudienne, quan disposa d’eines que els altres no tenen, tenir capacitat per participar en la lluita contra l’extrema dreta que amenaça de tornar i la seva processó d’atzucacs que Lacan anuncia o el principi dels quals ens ajuda a considerar;

– ens permet de tenir present el que l’afecte (de tristesa, alegria, angoixa, por escènica, alegria…) sanciona sobre la posició ètica que prenem en la lluita que ara s’està duent a terme. I l’alleujament és un efecte que sovint no s’equivoca. És, al meu entendre, perceptible en alguns des que estem compromesos, sota l’impuls de Jacques-Alain Miller, en l’acció política lacaniana actual.

Afirmem en aquest sentit que no hi ha, d’una banda, política ciutadana i, d’altra banda, psicoanàlisi. Una anàlisi ens demostra prou que quan creiem que podem escindir diferents dominis de la nostra existència, estan en realitat íntimament lligades entre si pel mateix mode de gaudi que s’hi reflecteix. Per tant, no es tracta, en el moment actual, de ser psicoanalistes i ciutadans, sinó de saber que sostenir la psicoanàlisi ens fa ciutadans, que només ho podem ser amb la força del que ens ensenyen l’experiència i la teoria analítica.

Sens dubte, cal posar en tensió la relació que tenim amb la història amb la possibilitat de produir un acte que no sigui fallit (tot i que primer pugui aparèixer com un fracàs, fet que, a més, el converteix en un criteri de l’èxit) (8).

Les voltes de la història, el pessimisme i les conseqüències que se’n poden treure

Després d’haver parlat de l’«espiral» (9) de l’època, Lacan parla de la història en termes d’«etern reinici». Històricament, assenyala, la història «gira en cercles» (10). Aquesta visió de la història sembla força pessimista.

Tanmateix, l’opinió comuna considera fàcilment el pessimisme com un agent que inhibeix l’acció. De fet, si la història va en cercles, quin sentit tindria intentar intervenir? Una intervenció a l’escenari del món, no seria una figura de pura vanitat davant dels cicles de la història i de l’etern retorn del mateix? Bé, precisament, no.

Certament, Lacan no dóna massa esperances, però tampoc desesperança (11). També va ser crític en diverses ocasions amb els fets que van marcar la història i amb alguns dels actes que la van puntuar (12), la qual cosa demostra prou el seu interès per aquesta qüestió i el valor que atorga al fet de mantenir-se a la altura de les circumstàncies que es presenten.

No està l’acte més enllà de l’esperança i de la desesperança? No els gira l’esquena, a totes dues i a la seva inanitat? La qüestió és saber si, al contrari del que l’opinió percep generalment como el sentit profund del pessimisme, lluny de prohibir l’acte, no el fa més aviat necessari (13).

 

1 : Lacan J.,« Fonction et champ de la parole et du langage », Écrits, Paris, Seuil, 1966, p. 245. 2 : Lacan J., « La chose freudienne », op. cit., p. 402.
3 : Lacan J., « Fonction et champ de la parole et du langage », op. cit., p. 245.
4 : Cf. Lacan J., « La Chose freudienne », op. cit., p. 402.
5 : Miller J.-A., en la seva intervenció a la radio, Matins de France Culture, el 20 d’abril de 2017
6 : Lacan J., « Discours à l’École freudienne de Paris », Autres écrits, Paris, Seuil, p. 261.
7 : Lacan J., « Proposition du 9 octobre 1967 sur le psychanalyste de l’École », Autres écrits, op.cit.,,p. 244.
8 : Lacan J., « Discours à l’École Freudienne de Paris », op. cit, p. 265.
9 : Lacan J., « Fonction et champ de la parole et du langage », op. cit., p. 321.
10 : Lacan J., citat a La Movida Zadig, n°1, p. 7.
11 : Lacan J., « Télévision », Autres écrits, op. cit., p. 535.
12 : La Movida Zadig, nº 1, especialment, entre d’altres, les paraules sobre la conciliació nacional i la covarida de Stalin, pp. 3-7, Navarin 2017.
13 : Cf. Miller J.-A., « Une introduction à l’érotique du temps », Revue La Cause freudienne, n°56, p. 81.

 

Article publicat a Lacan Quotidien nº 728, 26 de juny de 2017. Traducció: Ciutat de les Lletres.

Més publicacions de