Bacon, un pintor del real
(Bruno de Halleux)

Per al noi, en l’edat adulta, es tracta de fer-home. Això és el que constitueix la relació amb l’altra part […] D’aquest fer-home, un dels correlats essencials és fer saber a la noia que ho és. Per dir-ho tot, ens trobem immediatament situats en la dimensió del semblant.
Jacques Lacan [1]

«És prou clar que no sóc nominalista» [2] No n’hi ha prou amb dir que sóc home per ser home o dona per ser dona. El nom no és una cosa que es posi com una etiqueta sobre el real. Així és com Lacan assenyala la identificació sexual no a partir de creure’s home o dona, sinó a partir del fet que, per a un nen, hi ha dones i, per a una nena, hi ha homes. Dir-se home o dir-se dona ja és una ficció, i aquesta ficció queda atrapada en un discurs.

Fer-se home és un semblant i la dimensió viril que pot assumir el subjecte només depèn de la parada que desplegarà en l’escenari de l’Altre. La dimensió del semblant hi és essencial, es creua amb la qüestió del real en joc. Això és el que alguns artistes intenten plasmar en les seves obres: com explicar un real més enllà o per sota del que es veu?

Abans que l’art es digués contemporani, es jutjava la pintura pel seu aspecte estètic. La pintura havia de ser bella i complir criteris de bellesa. Encara avui, el bell en la pintura fa referència a l’Ideal, a l’Ideal del jo. Fa la funció d’una nominació. Aquest ideal és abans que res un vel. Tapa i deixa entreveure el que és, el que no es pot veure i el que tanmateix sorgeix de l’obra. Allò que no es veu, allò que s’escapa a l’espectador i que alhora actua sobre ell, sobre els seus afectes, és, per dir-ho ras i curt, el real! El bell, ens explica Lacan al Seminari sobre L’ètica de la psicoanàlisi, és una de les darreres barreres que ens protegeix del real. Es refereix a la forma per excel·lència coneguda pel parlêtre, la del seu cos. Al Seminari Le Sinthome, igual que a les seves conferències als EUA, Lacan argumenta que el cos, el cos del subjecte, el seu cos, el parlêtre l’adora [3].

Perquè sigui una obra d’art, una pintura ha de complir aquest requisit contradictori que assoleix la bellesa: I(A) com a embolcall de a. L’Altre confereix a la imatge el valor que emmarca i envolta l’objecte.

En un text que ens introdueix a l’art contemporani [4], Marie-Hélène Brousse ens diu que s’ha passat la barrera constituïda per l’Ideal del jo que Lacan escriu I(A). «I(A) ja no governa l’abordatge de l’objecte pulsional mitjançant l’Art» [5]. Avui, en l’art contemporani, es l’objecte a, sense vel, el que es posa en primer pla.

L’objecte d’art ja no es troba en una relació metafòrica amb el sentit. Es troba en ruptura amb la realitat. És real.

Francis Bacon és un artista que fa l’esforç de plasmar en els seus quadres l’objecte mateix que s’escapa de la il·lustració. És un pintor del real. En els seus quadres, fa saltar la barrera entre el que vela el real i el propi real. Nombroses entrevistes ens permeten entendre el que diu sobre la seva pintura. És un pintor que no es vincula ni a la figuració ni a la narració, sinó un pintor que apunta a la sensació. El que li importa és la presència de la pintura com a tal, la presència del cos de l’artista, del seu gest, del moment del seu acte de pintar. Bacon explora més que mai el camí del retrat. Com sigui que busca una veritat més enllà de la superfície dels éssers, només pinta aquells éssers que l’impacten. «Cada forma que fas té una implicació, de manera que, quan pintes algú, saps que, òbviament, intentes acostar-te no només a la seva aparença, sinó també a la manera com t’ha impactat.»[6]

El seu model més pintat és el seu amant, George Dyer. Sempre elegant, és un model privilegiat. Si Bacon es pren grans llibertats quan compon i recompon la imatge dels seus amics, és amb George Dyer quan va més lluny, li tritura la carn fins que gairebé la fa desaparèixer en la pintura.

Bacon, pintor retratista, desenvolupa aquesta idea: «Amb la fotografia ara és tan fàcil enregistrar un retrat d’algú que en podeu fer una il·lustració. Però tornar a fer el retrat amb taques irracionals fa que, si funciona i no sé per què, el retrat sigui molt més veritable i molt més reeixit. No és una cosa que requereixi intel·ligència, però de seguida xoca amb el teu instint. Un retrat és més misteriós si es pot fer sense il·lustrar-lo.»[7]

La pintura, la de Bacon, no s’ha d’entendre, s’experimenta, es fa sentir, ens commou, s’escapa del que és racional, tancat, consistent. Ens endinsa en aquesta zona opaca on es mobilitzen els afectes, on el cos no es converteix en una imatge o en una paraula, sinó en un pur real.

Més enllà de fer-se home, Bacon s’esforça per pintar l’home en el que fa la seva existència més íntima.

 

(Article publicat al butlletí La norme mâle de les 51 Journées de l’Ecole de la Cause freudienne. Traducció: Ciutat de les Lletres.)

Il·lustració: Francis-Bacon, ‘Three-Studies-for-a-Portrait-of-George-Dyer-(on-light-ground)’, 1964.

 

[1] Lacan J., Le Séminaire, llibre XVIII, Sobre un discurs que no ho fa no seria del semblant, text establert per J.-A. Miller, París, 1971, p. 32.

[2] Ibídem, p. 28.

[3] Lacan J., Le Séminaire, livre XXIII, Le Sinthome, text establert per J.-A. Miller, París, Seuil, 2005, pàg. 66.

[4] Brousse M.-H., « L’objet d’art à l’époque de la fin du beau », La Cause freudienne, n ° 71, juny de 2009.

[5] Ibídem, P. 202.

[6] Sylvestre D., Entretiens avec Francis Bacon, traducció de l’anglès per Michel Leiris, Ginebra, Éditions d’Art, Albert Skira, 1996, p. 250.

[7] Bacon F., convidat de la tarda de France Culture, 12 de juliol de 1976.

Més publicacions de