Biopolítica de la norma trans
(Éric Laurent)

Extensió de les fake news i de les càmeres de ressò

Publicat a L’Obs, després de parlar a Mediapart, després d’haver escrit llargament a Liberation, Paul B. Preciado ha passat, amb la mateixa energia, del digital a la vida quotidiana i finalment al setmanari. Aquells que l’hagin escoltat durant gairebé una hora durant les jornades de l’Escola de la Causa Freudiana (ECF) el 2019 reconeixeran en aquesta declaració, presentada com a entrevista, la seva vivacitat i alacritat. Tres números, corresponents a tres hores d’entrevistes, es presenten en tríptic al Web de L’Obs sota el títol general: «Un gran cop feminista en la psicoanàlisi». El text va precedit del següent titular: «El 17 de novembre de 2019, Paul B. Preciado, filòsof transgènere, […] és convidat a parlar davant de 3.500 psicoanalistes reunits durant les jornades internacionals de l’Escola de la Causa Freudiana, sobre el tema Les dones en la psicoanàlisi. Davant d’aquest públic, no va poder llegir més d’una quarta part del text que havia preparat. Perquè si la meitat de la sala l’aplaudeix, l’altra l’esbronca [sic]». Els dies següents, «el discurs filmat de pressa i corrents» va començar a circular per Internet. Per tal de no veure distorsionades i truncades les seves paraules, Paul B. Preciado decideix publicar un llibre que reprodueix el text en qüestió i relata aquesta experiència: Sóc un monstre que us parla (publicat a Grasset).»

Les mateixes persones que van presenciar la seva intervenció a l’ECF probablement no creuran el que veuen. Si bé es va poder escoltar PB Preciado fins al final — va utilitzar tota la seqüència que li estava reservada descartant el temps de discussió previst per continuar millor amb la seva diatriba—, llegim «que no podrà llegir més d’una quarta part del text que ha preparat». A més, el discurs es va filmar prou bé, però no només de pressa i corrents pels smartphones interessats. Va ser filmat per les mateixes càmeres institucionals del Palais des Congrès. Es pot comprovar que el discurs va tenir lloc i que les manifestacions contingudes dels oients no van molestar en cap cas l’orador. A més, generalment va ser aplaudit. Més aviat, les reaccions del públic el van estimular.

Per tant, heus ací un titular que és una veritable fake news. El sorprenent és que no es tracta d’un text que circuli per les xarxes socials. Es tracta d’un text publicat al Web d’un setmanari que inclou periodistes que intervenen constantment en el front de les fake news per denunciar-les mitjançant el fact cheking i, per tant, recorden en veu alta la utilitat del periodisme i dels seus procediments de verificació de les fonts. Aquesta verificació és crucial en aquests temps de «càmera de ressò», on tothom només llegeix i escolta allò que li convé i li ve de gust. Sembla que aquí hi hagi dos sistemes de verificació diferents: la verificació dels fets o la comprovació que el que es diu és una afirmació militant, un desig de coup porter contra la psicoanàlisi i «l’edifici hetero-patriarcal i colonial», rebut com a tal.

Igualment, es va publicar al mateix Web, just abans, un article radicalment a favor de la norma trans signat per Silvia Lippi, Patrice Maniglier i altres. I just després, la presentació del nou llibre de Frédéric Lordon: Figures du communisme. Aquestes tres propostes, diverses, fins i tot heterogènies en la seva radicalitat, mostren clarament que el Web del setmanari busca un públic temptat per propostes radicals. Sota el nou lideratge de Cécile Prieur (1), L’Obs es busca a si mateix i intenta arribar als lectors més joves. Ja no poden fer el cop de  l’anti-pensament 68, ara diuen «OK boomer!» Es pot esperar que es repeteixi el cop de l’Anti-Èdip amb l’anunci de l’Èdip trans. L’assassinat generacional sempre té les seves seduccions.

Una notícia autèntica

Lluny de les kake news, una veritable notícia ha ressonat a finals d’abril. La consulta especialitzada en la recepció de sol·licituds de reassignació de gènere per a nens a l’Hospital Karolinska (2) d’Estocolm va anunciar que renunciava a aplicar el «protocol holandès» de bloqueig de la pubertat —que s’ha convertit en la norma, ja s’havia aplicat durant més de deu anys—. El desembre de 2019, l’Agència sueca d’avaluació de tecnologia de serveis socials i de salut (SBU) va publicar un estudi sobre totes les dades i el seguiment a llarg termini dels nens que havien passat per aquest protocol: revela que els efectes negatius observats a llarg termini no permeten sostenir la legitimitat del tractament.

Els bloquejadors de la pubertat i les hormones utilitzades poden causar conseqüències irreversibles com malalties cardiovasculars, osteoporosi, infertilitat, augment del risc de càncer i trombosi. Les millores transitòries en el risc de suïcidi, obtingudes amb l’autorització afirmativa per a la transició, no són suficients per descartar els riscos induïts iatrogènicament.

A la vista d’aquests resultats i del canvi de política del British National Health Service, a causa de la sentència de la High Court de Londres de l’1 de desembre de 2020, l’hospital infantil de l’Institut Karolinska canvia el seu protocol d’atenció: ja no prescriurà hormones bloquejadores de la pubertat abans dels 16 anys; entre 16 i 18 anys, caldrà assegurar el consentiment informat del pacient. La data d’efectivitat del canvi és l’1 d’abril de 2021. Els tractaments actuals han de ser reevaluats acuradament en la perspectiva d’aquests riscos pel metge que els assisteix (3).

La decisió de Suècia, després de la d’Anglaterra, també es relaciona amb les decisions de Finlàndia, i posen èmfasi en intervencions i suports psicològics més que no pas mèdics.

Nova geopolítica de la norma trans

Per tant, podem veure emergir una nova geopolítica de la norma trans. Aquests països del nord d’Europa s’allunyen de les directrius de l’Associació Mundial de la Salut Transgènere (WPATH), mentre que les associacions trans dels països del sud, com Espanya i França, fan campanyes perquè les consultes d’especialistes s’acostin als seus estàndards d’intervenció, i afavoreixen les intervencions mèdiques precoces (4). Al continent americà, Canadà està dividit (5), igual que els Estats Units, mentre que l’Argentina sembla voler privilegiar els estàndards del WPATH, tot mantenint la seva condició de país pioner seguint el seu propi camí.

Cal assenyalar que l’elecció d’aplicar o no el protocol holandès depèn fonamentalment del risc de mort, ja sigui que adopti la forma de l’amenaça de suïcidi o la forma d’un risc iatrogènic irreversible. El principi hipocràtic primum non nocere és molt difícil de localitzar. Aquest risc omnipresent subratlla que no és possible separar el tema del sexe del de la mort.

El sexe, la vida, la mort

Com troba la vida el seu lloc en el discurs? La vida té un lloc paradoxal, una «radical ambigüitat significant», perquè la vida d’un ésser sexual comporta la mort. La dimensió del sexe introdueix la connexió entre la vida i la mort, ja que la reproducció «com a tal, en tant que sexuada, comporta tant la vida com la mort» (6).

Això és el que Judith Butler nega quan vol tenir en compte per a la política identitària només el comú denominador més baix de totes les exisgències identitàries, el de ser formulat en funció de l’exigència de vida. «En nom del cos viu, d’un cos que té dret a viure, a persistir i fins i tot a florir» amb el pas del temps; se situa així la qüestió de la «vida vivible a l’avantguarda de la política» (7). La norma de la vida vivible que travessa totes les identitats concebudes com un mode de gaudir és un punt crucial en la geopolítica de la norma, tal com ha assenyalat Eric Marty. Elimina el vincle vida-mort introduït pel sexe. «El concepte de Norma, en la mesura que s’oposa al de la Llei i el substitueix, és, en aquest sentit, el concepte positivista per excel·lència, sense exterioritat, sense antecedents, sense secrets, sense foscor, sense antecedents, una pura sèrie de positivitats que regulen la vida en lloc de protegir la mort» (8).

La norma trans es nega a reconèixer l’amenaça de mort que comporta la reassignació activa de gènere. La mort només té lloc per l’amenaça de suïcidi si es denega la inclusió al protocol. És voler ser l’amo, que accepta el risc de mort segons els seus propis termes i condicions. Aquesta és la primera manera de deslligar els vincles del sexe i de la mort.

L’altre desnuament entre sexe, mort i reproducció és ignorar els riscos per a la fertilitat que comporta l’ús massiu d’hormones.

El transexualisme i la lògica del sexe

Quan Lacan va conèixer l’obra de Robert Stoller el 1971, la va recomanar i, al mateix temps, va assenyalar «el caràcter completament inoperant de l’aparell dialèctic amb què l’autor d’aquest llibre tracta aquestes qüestions […] la psicosi d’aquests casos és totalment eludida per l’autor, a falta de cap punt de referència, ja que la forclusió lacaniana no ha arribat mai a les seves oïdes»(9). Aquesta expressió, «la cara psicòtica», té tot el seu pes. No diu que tot sigui psicòtic i, per tant, que el transsexualisme no afegiria res a la clínica de la psicosi. Afirma que la cara psicòtica que s’ha d’explorar passa per la lògica de la forclusió.

Lacan continua el seu moviment per despatologitzar les categories clíniques (10), a favor de mantenir la seva coherència lògica en el que ell anomena «el discurs del sexe». Aquest moviment culminarà amb la seva famosa declaració, feta per a Vincennes, segons la qual «Tothom és boig, és a dir, delirant» (11). Aquesta despatologització no sostreu res de la lògica del discurs de la psicoanàlisi i de la seva clínica. Lacan es mostra satisfet, durant aquesta primera presentació de l’obra de Stoller, dient que l’important és llegir aquests casos a partir del fet que no hi ha cap essència de l’home o de la dona, que només són significants que són dos i que només importa la seva relació. En diem dos / d’ells (d’eux).

Lacan ja havia realitzat una operació lògica del mateix ordre amb motiu de la publicació del llibre de Maud Mannoni sobre «el nen retardat i la seva mare» (12). Les tesis de l’autora es van convertir en part d’un debat sobre com, en el calaix de sastre del retard, es reunien la psicosi i el debilitat. ¿La debilitat era una sortida de la psicosi infantil o era una forma de subsistència original per al subjecte? No tot s’atribuïa aleshores a trastorns neurològics del desenvolupament. Lacan formula la seva solució fent referència a una lògica de la relació dels dos termes clínics. Ho afirma així: «En la mesura que […] el nen dèbil ocupa el lloc […] d’allò a què la mare el redueix en ser només el suport del seu desig en un terme obscur, en aquesta mesura la dimensió psicòtica s’introdueix en l’educació del dèbil»(13). Això no vol dir que tots els dèbils siguin psicòtics, sinó que no hem d’ignorar la lògica forclusiva que funciona en la relació del subjecte dèbil amb el saber.

Dues posicions: la transsexual, l’homosexual femenina

L’any següent a la seva primera presentació de les obres de Stoller, el mateix Lacan dóna la resposta a la pregunta que va fer. Com donar llum a aquesta nova resposta a través de la lògica de la forclusió? Oposa la lògica de la posició transsexual i la de la posició homosexual femenina davant de la realitat que posa de manifest el discurs de la psicoanàlisi o «discurs sexual». La impossibilitat d’inscriure la relació sexual implica que la diferència sexual és un fet de discurs i no d’essència. Que hi hagi un òrgan que faci una diferència imaginària és només una il·lusió d’encarnació. L’òrgan dóna la il·lusió d’accedir a l’altre sexe només deixant de ser un òrgan per convertir-se en un significant, un fet de discurs. Forma part de la xerrameca sobre el sexe que fa oblidar l’incommensurable dels gaudis dels costats home i dona de la sexuació. Un pot somiar amb la localització en un òrgan, l’altre no.

A partir d’aquí, Lacan oposa dues formes lògiques de tractar amb el significant fàl·lic, la del transsexual, i la de l’homosexual femenina. El transsexual ja no el vol com a significant. Abandona el discurs i passa al real mitjançant la cirurgia. L’homosexual femenina no el vol ja com a significant, però roman en el discurs sexual. Desenvolupa el discurs amorós de tal manera que arruïna tot el prestigi d’aquest fal·lus, «trencant el significant en la seva lletra» (14). El primer exemple és el moviment de les Précieuses.

Passatge «del real» i passatge «al real»

Per al transsexual, que aquí ens interessa, Lacan mostra la lògica forclusiva en dues etapes. En primer lloc, la posició del subjecte transsexual participa de l’error comú. Incorpora la diferència sexual que és pur discurs en un òrgan: «la petita diferència, que passa de manera enganyosa al real a través de l’òrgan»(15). En segon lloc, després de sotmetre’s a l’error comú, neix una passió particular. «La seva passió, pel transsexualista, és la bogeria de voler alliberar-se d’aquest error, l’error comú que no veu que el significant és el gaudi, i que el fal·lus només n’és el significat»(16). Aquí, Lacan ja no parla de psicosi, sinó de passió i de bogeria. L’alliberament desitjat pel transsexual es dirigeix ​​a l’òrgan com a mesura comuna. Aquest alliberament vol ignorar que els sexes són incommensurables per la no relació dels gaudis, més enllà de l’òrgan.

L’error lògic és «voler forçar a través de la cirurgia el discurs sexual que, com a impossible, és el passatge  «al real». Llegim aquí la distinció entre el passatge «del real» i el passatge «al real». El passatge del real, com qui diu el pas d’un tifó, és l’impossible de la relació sexual en el discurs. L’error lògic és voler inscriure’l passant «al real». El subjecte transsexualista, a través de la seva passió per creuar cap a l’altre costat, essencialitza la diferència sexual i fa existir la identitat de l’una i l’altra vora sense tenir en compte l’alteritat radical del gaudi femení. És per això que al subjecte transsexual operat no li importa saber si la pròtesi vaginal o del penis li produirà sensacions. No és una passió sensualista. Ell està més enllà. Sempre n’hi haurà prou, de sensacions.

Passió transexual i passió trans

La passió transsexualista fa passar al real la impossibilitat de la relació entre els sexes. Tot i que és impossible una mesura comuna dels gaudis, es transforma en una polaritat radical entre l’essència de l’home i l’essència de la dona encarnada en un cos sexuat segons un desig. Aquí és on la passió transsexual i la passió trans se separen. Aquesta és una passió per l’autodeterminació de l’elecció del sexe, passió del self made, del canvi on demand. El seu reconeixement s’inscriu en les lleis que permeten el canvi d’estat civil sense anar necessàriament acompanyat de tractament hormonal o quirúrgic.

El teòric transgènere de la Universitat de Leeds Jay Prosser (17) ha articulat amb les seves pròpies paraules el seu refús decidit de la reducció de la seva pròpia transició a un camí trans o queer. Sembla que és la revelació d’aquestes diferències, d’aquestes oposicions, d’aquests carrerons sense sortida, en ferotges i irreductibles lluites diferencials que han mantingut Judith Butler allunyada de les disputes sobre el gènere. Ara es troba en un altre lloc, fent del racisme la veritable base interseccional de les reivindicacions de les minories, dels precaris i dels dominats. Aquí, la trobada sembla possible. No ho és en el gènere.

Les escletxes en la imposició d’una norma

L’aparició del DSM 5 i l’adopció del calaix de sastre de la «disfòria de gènere» (18), va anar acompanyada de l’adopció, en la majoria dels països que van tenir consultes especialitzades, del protocol holandès com a norma ideal de tractament afirmatiu de la reassignació de gènere. Aquesta nova norma va escombrar les antigues modalitats més expectants d’acollir la demanda de reassignació. Les disputes de Kenneth Zucker a Toronto amb associacions de pacients trans han encarnat aquesta substitució i les seves conseqüències per als actors del sistema sanitari (19).

S’obre un nou període amb la publicació del seguiment de les cohorts de la clínica Tavistock i de la clínica Karolinska. Han provocat la suspensió de l’aplicació del protocol holandès a Anglaterra, Suècia i Finlàndia. A Anglaterra per raons jurídiques, a Suècia per raons estrictament mèdiques de benefici / risc del tractament, a Finlàndia per la preferència no invasiva dels tractaments. Mentre la reassignació afirmativa era el model dominant, les associacions d’activistes i els equips d’endocrinologia i cirurgia eren a la mateixa longitud d’ona, amb associacions d’activistes que pressionaven perquè els tractaments fossin més oberts i nombrosos. La bretxa que sorgeix en la nova geopolítica de la norma entre països del nord i països del sud distribuirà les cartes de manera diferent i donarà lloc a debats que seran complexos i acalorats.

Política de les normes i poder biomèdic

Les tesis de Michel Foucault sobre la política de les normes van permetre primer a les comunitats minoritàries sexuals afirmar els seus desitjos de modificar la norma patriarcal. Durant l’epidèmia de la sida, les associacions activistes de pacients AIDES, ARCAT-SIDA, Act Up-Paris i Act Up als Estats Units es van inspirar en el treball de Foucault de diverses maneres per nuar noves relaciones de forces amb el biopoder mèdic. AIDES volia ser universalista i manifestava les seves reticències a enfrontar-se a la burocràcia de la salut i la seva policia moral, ARCAT-SIDA es veia a si mateixa com una reunió d’intel·lectuals específics i Act Up-Paris va ser la primera associació que es va presentar com a identitària en aquest concert. Tal com indica Philippe Mangeot en un article de referència sobre la història d’aquestes associacions, Act Up-Paris va donar testimoni d’ «una pràctica ininterrompuda de curtcircuit: universalista i minoritària al mateix temps, desafiant l’Estat i demanant-li comptes constantment, ocupant tant el carrer com els ministeris, pronunciant al seu torn un discurs de segona opinió i de còlera rabiüda» (20). Les associacions trans són hereves d’aquesta història en les seves diferents pràctiques de la relació amb el poder biomèdic, especialment Act Up en la seva pràctica proteïforme.

Els autors nord-americans van assenyalar, amb un cert Schadenfreude sobre les ambigüitats revelades per la teoria francesa, que el recent període pandèmic havia canviat brutalment l’ús de les tesis de Michel Foucault sobre la denúncia del poder biopolític mèdic per part de l’esquerra i la dreta nord-americanes en un ús contrari (21). D’una banda, la dreta nord-americana s’ha apoderat de les tesis que denuncien els poders de la burocràcia sanitària i la seva omnipresent biopolítica. D’altra banda, els demòcrates, inclosa la seva ala radical, han fet de la ciència mèdica encarnada en Anthony Fauci, l’heroi de la pandèmia. Van demanar a crits l’extensió dels seus poders de restricció.

Les associacions trans, que han fet un gir prou identitari, ¿continuaran desitjant la simbiosi amb el poder biomèdic a mesura que s’instal·len les distàncies en relació al protocol holandès? D’altra banda, el recurs per la burocràcia sanitària a pràctiques excessives de Nudge en les àrees de privadesa (22) substitueix la política per un control més o menys discret dels comportaments. Aquestes pràctiques també estan prenent, com veiem a la campanya per la tolerància, un rostre identitari.

¿Serà viable l’aliança entre associacions identitàries radicals i la burocràcia sanitària? Caldrà interpretar els desenvolupaments als quals assistirem. La campanya pel dret a la interpretació que acaba de llançar Jacques-Alain Miller només podrà prosperar millor en la restauració de les condicions d’un debat obert.

 

1. Cécile Prieur, anteriorment a Le Monde, va escriure un article el 2005 per destacar «el misteri singular de la psique», disponible a Internet.

2 Hospital infantil Astrid Lindgren de la famosa Universitat Karolinska d’Estocolm.

3. “« Policy Change regarding hormonal treatment of minors with gender dysphoria at Tema-Barn-Astrid Lindgren children’s hospital », 5 de maig de 2021, i « Sweden’s Karolinska Ends All Use of Puberty Blockers and Cross- Sex Hormones for Minors Outside of Clinical Studies », 8 de maig de 2021, disponible al lloc web de la Society for evidence based gender medecin.

4. Laurent É., « Âge de raison, âge d’inclusion », Lacan Quotidien, n° 929, n ° 929, 6 de maig de 2021.

5. Cf. Entrevista amb els membres de Pour les droits des enfants du Québec, disponible al seu Web.

6. Lacan J., Le Séminaire, llibre XX, Encore, text establert per J.-A. Miller, París, Seuil, 1975, pàg. 32.

7. Butler J., Rassemblement, Fayard, 2016, pàg. 147, citat per Barillas L. & Charpentier A., ​​« Pour situer la discussion », postfaci de Butler J. i Worms F., Le vivable e l’invivable, Presses Universitaires de France, 2021, pàg. 70.

8. Marty É., Le Sexe des Modernes, París, Seuil, 2021, pàg. 380.

9. Lacan J., Le Séminaire, llibre XVIII, D’un discurs que no seria del semblant, París, Llindar, 2006, p. 31.

10. Miller J.-A., intervenció a l’Espace Analytique, 29 de maig de 2021, inèdita.

11. Lacan J., «Lacan pour Vincennes!», Ornicar ?, N ° 17/18, primavera 1979, p. 278.

12. Mannoni M., L’enfant arriéré et sa mère, París, Llindar, 1964.

13. Lacan J., Le Séminaire, llibre XI, Els quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi, text establert per J.-A. Miller, París, Seuil, 1973, pàg. 215.

14. Lacan J., Le Séminaire, llibre XIX, … ou pire, text establert per J.-A. Miller, París, Seuil, 2011, p. 17.

15. Ibídem.

16. Ibídem.

17. Prosser J. i Butler J., «Queer Feminism, Transgender, and the Transubstantiation of Sex», a Stryker S. & Whittle S.,The Transgender Studies Reader, Routledge, 2006.

18. Expressió de Jean-Claude Maleval, « Dysphorie de genre, un fourre-tout précoce », Lacan Quotidien, n ° 918, 4 de març de 2021.

19. Laurent É., « Les questions des enfants trans », La Sexuation des enfants, Travaux de l’Institut psychanalytique de l’enfantNavarin, 2021, de propera publicació.

20. Ibídem.,

21. Schullenberger G., « How we forgot Foucault », American Affairs, 20 de maig de 2021.

22. Miller J.-A., « L’école de la tolérance », Lacan Quotidien, n ° 930, 2 de juny de 2021 i « Message anti-discriminations : quand l’État prétend nous enseigner la tolérance », Marianne, 3 de juny de 2021, disponible al seu Web.

(Article publicat a Lacan Quotidien núm. 932, 27 de juny de 2021. Agraïm l’acord de l’autor, Eric Laurent, i d’Ève Miller-Rose, per la traducció i publicació. Traducció: Miquel Bassols)

Il·lustració: Les Précieuses ridicules. Société française d’imprimerie et de librairie (Paris) (Wikipedia commons)

Més publicacions de