Boscúria. La natura perduda de les coses
(Iolanda Ferreres i Sebastià)

Boscúria. La natura perduda de les coses.
Miquel Bassols i Puig
Símbol editors. Barcelona 2021

 

“Aquesta natura, ja ho saps, és ben perduda per l’ésser humà,
com aquell mite del paradís que seria la infantesa.”

 

Boscúria, una escriptura d’en Miquel Bassols que, tot i veure la llum aquest febrer passat, ja hi era abans. Sí, ja hi era però no ho sabia. Aquesta lletra és presentada al món el 03 de març de 2021, i enceta el seu recorregut amb una cita de Lucreci a De rerum natura (I, 820-829) dirigint als seus caminants un advertiment. Anota, —impulsant des d’un altre lloc, des d’aquell que trobes fora del text i que alhora saps ben bé que és a dins mateix que està; aquell lloc d’un altre temps—; anota, doncs, la brúixola amb la que podrem llegir Boscúria orientant-nos cap els bisells on l’absència n’ha escrit la sobrenatura, la natura perduda de les coses: arreu dels nostres versos, veus moltes lletres comunes a moltes paraules, i amb tot cal reconèixer que versos i paraules disten entre ells pel significat i pel so. Tal és el poder de les lletres mudant només l’ordre. Apunta al desig de llegir; a que el cos escrit, travessat per l’aire ressonant en l’escriptura del bosc, conversi amb la natura tot recorrent els seus solcs, passejant les seves clarianes, caminant les muntanyes i enfilant els cims, embadalits pel ball rítmic dels clops i pel vol lleuger dels trencalossos; entrant a la cabana i mirant de sortir-ne, també.

Es tracta d’un text pastat amb un llenguatge fet de paraula, carn i absència; on els mots que diuen la natura perduda parlen d’allò escrit; localitzant el més incògnit i desconegut, retrobant quelcom del que hem estat i que ja hem perdut. És en adonar-nos que estem en un altre lloc quan podrem trobar què ens diu l’absència, sabent bé que allò que havia estat allí mateix en algun moment, ja no hi és més. Llavors pots dir que has entrat al bosc i pots escoltar què hi diu la sobrenatura, fent parlar les restes que escriuen la terra i que parlen de vida. Ens trobem davant d’un text que és, de fet, el bosc mateix. Amb fluïdesa i detall, de forma delicada i angoixant a voltes, entra en un camp desconegut en el que no sabem què hi trobarem. Una terra, altra, que ens interroga i encurioseix. Caminar-la ens porta per camps florits i ens fa escoltar les simfonies acolorides de la veu del vent, ens corprèn amb el quiet silenci del glaç, i ens deixa descansar a la cabana de Heidegger mentre mirem per aquella finestra des de la que ell mateix mirava el món.

Boscúria comença amb el ressò al cos dels sotracs que la bicicleta et fa mentre creues el tram pedregós que anuncia el revolt enigmàtic. Hi vas acompanyat i, en girar el revolt, t’adones que en aquell lloc altre, ja hi havies estat però, al mateix temps, sents que és la primera vegada que hi ets. Hi vas ser abans acompanyat d’algú altre amb qui hi vas entrar. Un altre que t’hi va dur i que et va dir, potser silenciosament: aquí, hi trobaràs la sobrenatura. Serà llavors quan sabràs que d’aquella mà vas aprendre una mica de lletra.  Hi has anat abans moltes vegades, amb l’àvia i amb el tiet, i amb els amics que es movien per aquells indrets com si fossin al menjador de casa seva, mentre que per a tu era ben desconegut i ara t’és familiarment estrany. Altres vegades hi has volgut anar sol i has entrat a la cabana, girant-la, retorçant les paraules, «com un guant, de manera que l’interior passi a l’exterior. Aleshores, diuen, tot se’t farà més clar de veure».

És un llibre de lletra. Una lletra feta de relleus, de coordenades, de rutes i de ritmes. Et fa preguntar-te quin és el marge en el que podem dir que estem dintre o fora del bosc. T’adones després, sempre després, —la memòria és feta d’absència—, que en un petit interval, tan sols 2mm, pot escriure’s l’acord fonamental sobre el que podràs dir «ja no, ja no cal córrer». O, potser, n’és la dissonància que trenca la uniformitat de la substància que és, a voltes, l’escletxa salvadora de la muntanya; allí on hi podràs posar el peu quan penges de la corda que has clavat en anar, mentre tornes cap a casa després de fer el cim, o no. Ara ja saps que fer el cim no sempre és l’èxit. Saber llegir l’escriptura que diu: atura’t aquí i torna a casa, et pot salvar la vida. Sí, ho saps sempre a posteriori, just quan ja estàs a l’altre costat del revolt, quan una suau foscor t’esglaia i tastes el color olor de molsa, és quan t’adones que acabaves d’entrar en un altre lloc. Un altre lloc del qual no en podràs sortir si no hi entres. Hauràs de caminar i llegir la sobrenatura, cantar-la i dansar-la, si en vols sortir. No hi ha altra forma. La clau està dintre, si la saps trobar. La clau que gira al pany i que obre i ferma la porta, o la clau que hauràs de saber escriure per llegir les notes i harmonies del bosc. Aquesta clau només tu la saps, sense saber-ho; i només tu la pots escriure. Et caldrà, però, que sàpigues escoltar la vida de boscúria. Has de trobar la clau que desxifra les notes vives a la natura i el compàs que orquestra la vida del camí on ets, el ritme del lloc. Has de cantar si vols saber què hi diu i has de dansar si en vols sortir.

T’adones, amb Boscúria, que la natura té la seva pròpia vida i el seu propi temps. Deixar-te tocar pel ritme, de vegades pausat, de tant en tant com detingut en el temps, com el que et cal per entrar a la cabana, és ben diferent del que caldrà si tractes de fer el cim. Sembla com si, com més detinguda i adormida notis la pulsació de la terra que trepitges, més velocitat et caldrà tenir per sortir-te’n airós. El moviment és fonamental. Si llegeixes bé, no solament el relleu de la lletra sinó també la pulsació de la matèria, sabràs de la riuada que l’ha escrita, descobrir de què està feta aquella sobrenatura, i saber-te moure. La lletra exigeix saber-la cantar en la seva natura més crua i més real. Si el fantasma embolcalla massa pots errar-te força i caure, fins i tot perdre la vida. En pots fer un càlcul previ però l’abast de la caiguda el coneixes sempre després. Necessites un ritme viu i trobar el moviment del teu cos per poder-la recórrer ballant-ne l’escriptura. T’adones llavors que potser és de música que es tracta, d’una partitura original i diferent que hauràs de llegir a vista, a primera visita, perquè el bosc és sempre un altre. Saber-la dansar és saber-t’hi moure llegint amb el bagatge que hi portes; sabent que caldrà improvisar de vegades, atès que la natura és viva. Només si estàs disposat a dansar en podràs sortir de boscúria. El secret és el desig ben despert per saber escriure la clau amb la que llegir la natura perduda i moure’t al compàs d’allò que la causa.

De vegades Boscúria et porta per camins més tranquils i plaents i et deté en un prat, o al mig del camí tot xerrant amb en Josep que te’l trobes fent recs. Veus com ell reescriu la natura recordant-li que, quan el temps es deixi anar i l’aigua entolli del tot la terra, sàpiga que té una possibilitat de no esborrar alguns camins ja fets. Fer els recs és com suggerir-li una escriptura de la clau a la natura i potser així la riuada s’avingui a acariciar els recs i no els malmeti reescrivint una lletra més aspra i demolidora.

Boscúria és un llibre que parla de tu, de mi, de nosaltres. “Les similituds o les coincidències que el lector hi trobi amb experiències imaginàries o simbòliques seves seran sempre certes, cadascuna d’elles, encara que a vegades li pugui semblar fruit de l’atzar o de la contingència”. És un llibre de vida, de records d’infantesa, de retrobaments i de pèrdues, d’amistat, d’amor… Un llibre que escriu la natura perduda de les coses; reescriu la memòria allí mateix on era abans i on ja no hi serà més, havent de fer cada vegada una nova escriptura.

Sobre l’autor

Iolanda Ferreres i Sebastià és psicoanalista, membre de la Secció de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi.

 

Més publicacions de