Boscúria. La natura perduda de les coses
(Silvia Grases)

Miquel Bassols i Puig
Boscúria. La natura perduda de les coses
Símbol Editors, Barcelona 2021


 

Amb Boscúria, Miquel Bassols va acceptar el repte d’escriure un llibre «a flor de pell»[1], sense saber llavors ell mateix que s’embarcava «en un viatge cap a la natura perduda de les coses»[2].

Un llibre que és un viatge més, llavors. Doncs és amb la matèria del seus viatges, passejades i incursions al Bosc —descobert ja a la seva infantesa com un lloc altre, un Altre lloc— que convida el lector a voler saber de la natura perduda de les coses.

El Bosc, aprenem de l’autor, és un lloc fora del comú on et trobes a dins sense cap avís previ, sense saber-ne ben bé on comença, on es troba el seu llindar, al temps que pots tenir la certesa d’haver-lo travessat i ser-hi dins. És així que entrar al Bosc esdevé una experiència subjectiva, per tal com és radicalment singular per cadascú. I, sobretot, és una experiència que passa pel cos. Perquè l’experiència del Bosc ens apropa al nostre refugi més familiar i íntim però també al lloc més perillós i aliè, «el lloc d’un rebuig radical»[3]. En aquest sentit, el Bosc no és per tothom: no només costa d’entrar-hi, és que «cal escollir: o bé el deixes o bé te l’emportes amb tu»[4].

Si te’l emportes amb tu, la natura del bosc es presenta a la vida en llocs diferents i quan menys t’ho esperes, perquè llavors la seva natura ja t’habita a tu.

Amb l’autor ens endinsem a través de boscos i muntanyes, de les diverses formes com la boscúria —que és també un nom possible de l’inconscient s’ha manifestat per ell a la vida. És un trajecte o són diversos recorreguts? Ens parla del bosc o del seu ésser en tant que «trencadís de paraules»?[5]. Submergits a la lectura, de vegades travessem un llindar, mentre que d’altres, ens adonem de cop i volta que ja fa estona que som allà, immersos en el relat dels noms, de les absències, dels records, de les experiències i dels encontres vitals a través dels quals l’autor ens transmet les diferents ficcions de la vida. Donat que, ja es tracti de les experiències subjectives o del que anomenem realitat, ens trobem sempre amb —dins— d’una construcció de llenguatge[6]. Ara bé, cal tenir present que la veritat té estructura de ficció i aquesta és una orientació valuosa que ens dóna l’autor per llegir aquest llibre —i el llibre de la vida de cadascú—: no hi ha llindar entre la teoria i l’experiència, entre la paraula i la realitat. El llenguatge no és mera representació de la realitat, el llenguatge «forma part de la realitat»[7] i, de fet, li dona forma.

Llavors, què succeeix amb allò que no es pot dir? Què succeeix amb allò que no troba les paraules per dir-ho? Què passa amb allò que és inefable? Doncs que «l’inefable és allò que nodreix la fam de l’aranya»[8], perquè allò que no es pot dir, que roman secret fins i tot per un mateix, resta però escrit al cos. I l’autor ens parla de la seva pròpia teranyina de llenguatge i dels mals de cap que es van escriure com a marca al seu cos. I de com l’encontre amb un psicoanalista, que va poder escoltar el silenci sense sentir-se incomodat, el va permetre retrobar l’experiència del llenguatge escrita a la natura i «anar a buscar de nou la porta d’entrada i de sortida a boscos i muntanyes»[9]. Boscos i muntanyes que són llavors, no pas un lloc enyorat que es pogués retrobar immutable, sinó la possibilitat de relat viu, de pensament i de paraula, de trobada amb el mes íntim, de descoberta inexhaurible, d’encontre amb quelcom sempre diferent, de vida. És en aquest sentit que llegeixo les paraules de Xavier Antich, doctor en filosofia i que va presentar el llibre a Barcelona, quan va dir que aquest «és un llibre de resistència, contra el que ens allunya de la natura, i de recuperació, no pas d’un passat nostàlgic, sinó del futur».

El to testimonial i proper del llibre fa transcendir l’enunciació del relat i aconsegueix fer passar al lector allò que «s’havia anant escrivint al teu cos amb lletres de fil invisible»[10], produint-ne ressonàncies. Però Boscúria té diverses portes. Es també una recerca que parteix del més íntim com una brúixola per interrogar experiències més allunyades i radicalment oposades, les estades i els trajectes que d’altres —com ara Heidegger, Mallory, Verdaguer i uns quants més— han fet a boscos i muntanyes, sempre arran de les seves paraules.

És a més una experiència de gaudi de lectura, de vegades aquí i de vegades més enllà del relat, de troballes mentre passeges pels camins que s’obren al llibre i et topes amb frases que no et deixen indiferent: «és la natura perduda de la cosa que la farà cosa, com el buit interior de la gerra que la farà gerra i sense el qual no podria contenir res de res. Es això la sobrenatura»[11]; «la infantesa és això, precisament, un lloc on les paraules es desescriuen per anar-les buidant de sentit, cadascuna, una per una. No només allò que recordes que va passar, és també allò que volies que passés, que no va arribar a passar i que ara et segueix passant d’aquesta manera, sense que arribi mai a passar del tot»[12]; «la cabana és una discontinuïtat radical amb la natura, és fer un forat a la natura, no tant per arrecerar-se de les inclemències i dels perills, sinó sobretot per fer-hi un lloc on estar-s’hi»[13]; «el bosc és una mirada amagada que a vegades se’t fa present amb un soroll de no res. Només el cruixir d’una branqueta i ja hi suposes una mirada. La seva mirada, la del bosc»[14]; «la natura no fa actes fallits, tots són reeixits»[15]; «el paisatge és cosa de tenir i no tant de ser»[16]; «la veritable natura és ben perduda i, al seu lloc, hi tens tot aquest desig que tu en dius sobrenatura»[17]. I una de les meves preferides: «hi veus amb les paraules més que no pas amb els ulls»[18]. Animo el lector a trobar-ne les seves.

El llibre suma un capítol final de «Referències comentades» que és tot un encert. Ens permet situar «el mapa conceptual»[19] i saber-ne més, de l’origen de les referències que travessen el text. I és una delícia de llegir!

Boscúria és, tot plegat, una peça preciosa i original, rara fins i tot, valuosa sens dubte. Una peça calidoscòpica. Com el bosc o la muntanya, presenta múltiples cares i portes diferents per entrar-hi, i també i ben important —ara ho podem dir, després de llegir el llibre— per poder sortir-ne. Cadascú hi pot trobar la seva.

 


[1] Bassols, M., Boscúria. La natura perduda de les coses, Símbol Editors, Barcelona 2021, p. 205.

[2] Ibidem, p. 205.

[3] Ibidem, p. 21.

[4] Ibidem, p. 21.

[5] Ibidem, p 60.

[6] Com bé diu l’autor, són «les paraules que fan les coses i no pas a l’inrevés» p. 48.

[7] Ibidem,  p. 11.

[8] Ibidem, p. 40.

[9] Ibidem, p. 40.

[10] Ibidem, p. 38.

[11] Ibidem, p. 66.

[12] Ibidem, p. 67.

[13] Ibidem, p. 83.

[14] Ibidem p. 97.

[15] Ibidem  p. 53. Precisament aquesta frase va ser triada pel Xavier Graset per la capçalera del seu programa Més 324 la nit que va entrevistar Miquel Bassols en ocasió de la publicació de Boscúria. L’entrevista complerta es troba en aquest enllaç.

[16] Ibidem p. 142.

[17] Ibidem p. 179.

[18] Ibidem p. 100.

[19] Ibidem p. 12.

Més publicacions de