Caminar
(Ezequiel Mir Casas)

No preguntis mai el teu camí a algú que el conegui, ja que no et podràs perdre.

Rabí Nakhman de Breslev

 

Caminar és un fet quotidià i banal. I, tanmateix, és una de les característiques fonamentals de la condició humana, sense la qual l’ésser humà no hauria pogut advenir: el llenguatge, el pensament i la imaginació troben els seus orígens en l’acte de caminar, com relaten els paleontòlegs Pascal Picq i Yves Coppens, a Los orígenes de la humanidad (Espasa Calpe, 2004). Encara avui continua sent una forma d’habitar humanament el món.

Si evidentment fa referència als nostres desplaçaments quotidians, caminar també abasta activitats i situacions socials, econòmiques, polítiques i religioses molt diverses. La riquesa de les seves expressions ho acredita: passeig, camí, deambulació, vagar, vagareig, caminada, senderisme, trekking, vagabundejar, etc.; però també: caravanes de migrants i de refugiats, itinerància, marxes de protesta o solidàries, nomadisme, processons, pelegrinatges… Caminar es compta per passes, però també per quilòmetres i, de vegades, per milers de quilòmetres. Es fa en solitud o amb altres (de vegades moltíssims), per necessitat, per solidaritat, per mantenir-se sa, o portat per la bellesa, la transcendència, la lluita, l’esperança.

Aquesta realitat amb mil cares ens permet entrar de ple en la condició humana, situant l’experiència del cos com a central. El passeig a la muntanya, al bosc o al camp, per exemple, ens connecta amb els nostres sentits, les nostres sensacions, les nostres emocions. Ens posa en estat d’atenció al què passa i advé en nosaltres i al nostre voltant. El món ens toca, ens embolcalla amb la seva presència. Deixa de ser un simple espai fora de nosaltres: s’estableixen lligams, creix una pregonesa plena de sentit i de vida. Caminant experimentem plenament la pertinença al món. També té la virtut d’alliberar el pensament, la imaginació i el somni. Com si el frec de la natura fes vibrar la dimensió simbòlica de l’existència i ens recordés que l’aigua, la llum, els arbres, els animals… vibren en nosaltres, estan fets de matèria i d’imaginari, ens habiten i ens forgen. Caminar encarna el fet que l’ésser humà és naturalment poeta i que la metàfora és la saba del llenguatge.

Aleshores, convidar-nos a caminar és convidar a prestar atenció als lligams que ens relliguen estretament amb la natura, amb allò que és visible però també invisible. És incitar-nos a experimentar plenament el món com una alteritat que confon alhora que atrau i interpel·la, deixant de veure’l només com a mesurable i disponible per satisfer les nostres necessitats. Caminar orienta l’existència pels camins d’humanitat, vers la recerca de l’essencial, sovint ínfim, fràgil, efímer, alliberat del superflu que ens satura i ens aclapara.

Caminar per les ciutats és una altra oportunitat per reapropiar-se l’espai, massa sovint confiscat pel moviment de vehicles i de mercaderies, com a dimensió vital de l’existència. El passejant fa «botànica d’asfalt», dirà Walter Benjamin, recull els signes urbans inscrits als carrers, els barris, l’arquitectura, la publicitat, els jardins, l’aspecte i les cares dels transeünts,  la lletjor o la bellesa dels paisatges; rumia els seus significats, capta les crides del passat i del present; aquests signes són també aliments que ajuden a viure i a lluitar pels llocs de vida digna.

Les marxes polítiques i socials, les manifestacions al carrer, les protestes, les caravanes de solidaritat són altres expressions d’una humanitat en marxa dedicada a la llibertat i a la justícia i d’un món fonamentalment constituït de relacions i d’interdependència. Més enllà dels objectius que els mobilitzen, les persones que es manifesten tenen el privilegi de sentir l’alè que els uneix, l’esperança que els porta, el valor inestimable del bé comú que els relliga, la utopia que els posa i els manté en marxa. Els beneficis d’aquest bany de multitud no són menys que l’energia vivificant que un «bany de bosc»(shinrin-yoku, diuen els japonesos) pot donar al caminant solitari.

Fins i tot quan està mogut pel sofriment fins i tot quan la misèria, el terror o la guerra són els que llancen la gent a les carreteres, caminar encara roman al cor de la condició humana, com una sortida salvadora, de vegades l’única que queda. Testimonia  un món que mai deixarà de moure’s fins que tothom trobi el seu lloc. Els peus es mouen amb l’esperança de vegades boja de trobar un refugi de pau, una terra hospitalària, en algun lloc més enllà del desert, del mar, de les muntanyes a travessar -i que poden convertir-se en qualsevol moment en cementiri-, i malgrat la fam, la por, el fred, l’esgotament i la cobdícia humana. ¿Les inacabables files de refugiats no ens retornen la dolorosa imatge de la condició humana enfrontada al mal, la injustícia, la violència… una humanitat sempre en èxode? I quan la crisi ecològica ens colpeja, aquesta solidaritat amb els que queden enrere no ens empeny a posar-nos en marxa per trobar junts una nova forma d’habitar la Terra, de produir, d’alimentar-nos, de viure, i deixar enrere, com els refugiats, la nostra il·lusòria seguretat, atrevint-nos a l’aventura?

En aquest sentit, els pelegrinatges i les processons religioses parlen a la seva manera de la vida com una marxa incessant; vides precàries a la recerca de sentit; camins de vida que passen per la gratitud i la insaciable set de justícia, pau i bondat. I com ens recorda la tradició abrahàmica, la sortida sense itinerari, sense fita, cap a una terra promesa, encara és actual. Es revela com un llarg retorn cap a un mateix, finalment alliberat dels ídols que distreuen de la solidaritat i del compartir.

No en va, en moltes tradicions religioses, la presència d’àngels –del diví i de la gràcia– s’associa amb vagabunds que demanen hospitalitat o, al contrari, amb els hostes que els acullen, amb amabilitat o fins i tot reticències. És que els uns i els altres posen de relleu la falta, el buit fonamental que ens uneix, ens relliga, ens fa créixer i esdevenir humans. A imatge d’aquest «pa compartit» que, en el cristianisme, no nodreix, sinó que aprofundeix la fam i el desig de justícia i de pau.

Convidar a caminar és en si mateix un desaire a la tecnologia i a la racionalització excessiva de la societat, que tendeixen a dictar les nostres maneres de fer i les nostres maneres de ser i de viure. Caminar ens recorda, de fet, que més enllà del manament a produir, a consumir i a ser eficient –a caminar al pas, al ritme infernal de la màquina-, som simplement vivents, que aspirem a gaudir sobretot de la vida i a ser feliços, nosaltres que somiem, plorem, estimem, patim, riem… caminem.

L’espectacle dels transeünts amb als seus telèfons intel·ligents, que deambulen per l’espai públic mentre es mantenen indiferents al seu entorn, privats de les mirades que es creuen, es defugen, es somriuen o es desitgen, projecta la tristesa d’una «cultura de la mirada baixa», com l’anomena el sociòleg Hartmut Rosa (Resonancia. Una sociología de la relación con el mundo. Katz, 2019).

En una època en què la tecnologia, cada vegada més omnipresent i invasiva, tendeix a travessar les nostres vides, a separar-nos del nostre cos, a fer-nos immòbils i tan estranys al món com a nosaltres mateixos, el retorn a l’experiència del caminar és essencial a una societat obsessionada amb la utilitat, la rendibilitat, la productivitat i el control. Perquè està obert a la il·lusió, al somni, a la contemplació, a l’amor al món. Perquè trenca el jou de la fatalitat, de la resignació i del cinisme. Perquè ens ensenya a habitar la terra com a poeta, i no només com a consumidor, empresari, propietari i sobretot no com a amo.

Algunes èpoques, de vegades, empenyen els homes i les dones que volen preservar la humanitat del seu món a passar a la clandestinitat; el nostre ens demana d’agafar el camí i posar-nos en marxa.

Més publicacions de