«Camp Freudià, any zero», una interpretació
(Laura Canedo)

El 2017 vam assistir a una nova aposta de la psicoanàlisi lacaniana, la seva implicació en el camp polític d’una manera inèdita fins aleshores, atès que es va tractar d’una incursió en una campanya electoral. La manera com es va anar gestant, així com la seva evolució, van ser recollides en el volum Polémica política.[1] Allà Jacques-Alain Miller, que va ser qui la va liderar, refereix com a antecedent un punt d’impàs de l’Ecole de la Cause freudienne (ECF), el 2009, que titlla d’abandonament del discurs analític: l’autorització per part de les instàncies a la seva transformació en una mena de gran CPCT (Centre Psicoanalític de Consultes i Tractament). Apareix ja llavors la pregunta sobre com fer la contra a la pulsió de mort que habita a l’interior de la pròpia Escola.

Fer oposició al feixisme modernitzat

Podem trobar la resposta a aquesta pregunta en el suport unànime i immediat d’aquestes mateixes instàncies a la proposta de fer la contra a l’avenç electoral del Front Nacional a França. Com a subjecte en exercici que semblava esperar una interpretació, es va iniciar un combat liderat per Miller en què es va fer manifest el que l’Escola (ECF) tenia per dir.

Aquesta proposta es va gestar a partir de la preocupació dels psicoanalistes pel que fa a poder continuar el seu exercici davant l’amenaça que suposava la possibilitat que Marine Le Pen arribés a governar. Va ser un moment en què es va fer palès que allò que havia estat considerat com a impossible fins llavors havia esdevingut contingent. I fins i tot que la contingència havia passat a formar part de l’estructura; que caracteritzava allò contemporani, un món lawless, sense llei, no predeterminat, en què a més els polítics es mostren incapaços de desxifrar la situació i d’actuar davant del que és real.

Així es va produir una implicació en la campanya electoral francesa que va tenir valor d’acte com a nova aposta de la psicoanàlisi lacaniana. Nova com a acte, però sostinguda en la formulació de Freud: “A la vida anímica de l’individu, l’altre compta, amb total regularitat, com a model, com a objecte, com a auxiliar i com a enemic, i per això des del començament mateix la psicologia individual és simultàniament psicologia social en aquest sentit més ampli, però enterament legítim”[2] I en la de Lacan, que va fundar la seva Escola com a “base d’operacions contra (…) el malestar en la civilització”[3]. S’organitzaren i succeïren aleshores Fòrums com a forma d’oposició al feixisme modernitzat, en una aposta clara per la promoció de la democràcia i l’Estat de dret.

Per fi, es tractava de la implicació de la psicoanàlisi en el desxiframent de la política com a acció davant de la realitat. Aquesta no és aliena a l’analista, si tal com ens diu Lacan: “hi ha coses que fan que el món sigui immund; d’això se n’ocupen els analistes (…), enfronten el que és real (…), no se n’ocupen més que d’això. I com que el que és real és el que no va, a més estan obligats a suportar-ho, és a dir, obligats contínuament a donar un cop de  mà.”[4]

Adequar la posició de la psicoanàlisi

Però va haver-hi un segon temps a Madrid a partir de l’hostilitat que havien despertat les paraules de Miller sobre Perón. Es va fer palesa llavors una transferència negativa a l’interior de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP) a la qual calia fer front. Així va construir una sortida, JAM2, i la seva aposta per fer existir la psicoanàlisi al camp polític, ara més enllà d’una campanya.

La creació de Zadig (Zero Abjection Democratic International Group) —xarxa de política lacaniana—, va convocar el Camp Freudià a adoptar una posició més adequada a la psicoanàlisi en l’època actual, atès que “pensar que la psicoanàlisi és exclusivament una experiència d’un per un , una experiència íntima aliena al caos, al malestar que preval aquí fora, és un error”[5]. Es tracta d’una formulació dirigida al mateix cor de la psicoanàlisi, a moure’ns d’aquesta qüestió d’exclusivitat que possiblement tenia un pes sobre nosaltres. Ara cal, i fins i tot convé, una implicació més gran en la política, amb la particularitat que aquesta ha de ser preservada de tot discurs de l’amo.

Podem pensar “Camp Freudià, any zero” com una segona interpretació amb la frase següent: “Tot torna a començar, sense ser destruït, per ser portat a un nivell superior”, cosa que va permetre crear una base d’operacions orientada a llegir i fer front als impassos de la civilització que amenacen la psicoanàlisi.

Aquesta interpretació va ser alhora un punt de basta sobre les accions a França, i un nou començament, un canvi, una transfiguració. Per fi, una interpretació l’enunciat de la qual encara avui es tracta d’aclarir, i l’aposta de la qual posa en acte l’ètica de la psicoanàlisi en relació amb la subjectivitat de la nostra època, de la qual tots som presoners.

Una aposta ambiciosa

Es tracta d’una aposta ambiciosa: no retrocedir davant dels enemics de la humanitat, ja siguin els discursos que promouen el retrocés de l’Estat de dret (exclusió, odi, amenaça a les llibertats), el domini de les tecnologies, la ciència aplicada al seu vessant de pulsió de mort… No retrocedir davant l’amo del demà que comanda des d’avui [6] —tal com va dir Lacan—, i que es va instal·lant de manera silenciosa.

Es tracta del que la psicoanàlisi pot aportar més enllà del cas per cas, tal com Lacan orientava en dir: “Si hi ha una experiència que ens hauria d’ensenyar com de problemàtiques són aquestes normes socials, com cal interrogar-les, que lluny de la seva funció d’adaptació se’n troba la determinació, és la de l’analista” [7].

L’inconscient és la política

A més de la creació de Zadig, han estat nombrosos els efectes d’aquesta interpretació. S’han anat succeint fòrums, es van crear nusos, s’ha publicat aquest llibre, la FCPOL s’ha implicat en relació amb la política estatal espanyola… Aquesta interpretació ha esdevingut un revulsiu, un despertar, l’inici de construcció d’un camí on la política ha passat a ser un eix més de la psicoanàlisi mateixa.

Si Freud ens deia que la política és l’inconscient (ho veiem que tots dos comparteixen mecanismes com la repressió, la censura, la defensa…), Lacan va plantejar que “l’inconscient és la política”[8]. Una frase que amb Miller llegim a partir de l’aforisme: “l’inconscient és el discurs de l’Altre”[9], tractant-se de l’Altre dividit, i prenent l’inconscient sempre per definir.

Podem pensar que el discurs de l’Altre, per fi, no és més que deliri en què podem revelar, quan convé, les formes en què els poders encarnen allò que dissimulen; de mostrar a cel obert la seva veritable naturalesa, el seu gaudi, així com també les mans que mouen els titelles.

Podem pensar també en la conveniència de crear xarxes, aliances inèdites, i donar origen a corrents de simpatia, com ens deia Freud [10].

Podem fins i tot prendre com a deure ètic mantenir despert el desig dels ciutadans, i sortir de la posició fantasmàtica de víctimes o perseguits que de vegades ens embarga.

Per fi, es tracta d’una interpretació que ens convoca a aprendre a llegir el món i l’actualitat com a part de la funció mateixa de l’analista com a forma d’estar a l’alçada de la subjectivitat de l’època, en un temps en què és la pròpia subjectivitat la que es pretén esborrar.

Com ubicar-s’hi

Miller ens dóna almenys tres orientacions. D’una banda, ens anima a confiar en l’autonomia del pensament de cadascú, en les opinions pròpies, sense massificacions ni caps, però també rebaixant les identificacions. De l’altra, ens adverteix que no es tracta d’una enunciació col·lectiva de l’Escola subjecte, ni de l’AMP, ni de les Escoles, encara que sí de comptar amb el suport de les institucions. Finalment, ens diu que es tracta de fer-ho de forma múltiple i articulada, discutida amb altres, comptant amb altres discursos per entaular una conversa que serveixi d’orientació.

La psicoanàlisi com a eina de lectura

Del que es tractaria llavors és d’utilitzar la psicoanàlisi com a eina per llegir allò que apareix com a oportú en el camp social, ubicant-nos amb el discurs analític com a revers del discurs de l’amo.

En tant que analistes, estem advertits que l’inconscient és “no recordar el que se sap”[11], és l’empenta a oblidar, a no pensar en la pudor, en la corrupció, en l’abisme en què captem que la vida és putrefacció. Si Lacan va definir l’inconscient com “la memòria del que oblida”[12] és perquè s’hi juga un no voler saber propi de la condició humana. És a això que fa front l’operació analítica, que ara podem portar més enllà de la clínica del cas per cas, atès que aquest no voler saber, aquest desconeixement sistemàtic en què es refugia l’home no és aliè a la política ni als gaudis que aquesta promou, sinó que se’n beneficien les múltiples versions de l’amo.

L’analista sap que governar és impossible, cosa que és una ocasió per llegir el funcionament de la política i fins i tot per nuar-hi el propi desig, advertit que no hi ha societat ideal.

Zero abjecció (Zero abjection), justament per ser impossible, ens marca l’orientació.

 

Intervenció realitzada a la III Conversa sobre “Polémica Política” que va tenir lloc a la Seu de Madrid de l’ELP el 29 de setembre de 2021.

 

[1] Miller, J.-A., Polémica política, textos recopilats per A. Borderías, Gredos, Barcelona, ​​2021.

[2] Freud, S., “Psicología de las masas y  anàlisis del Yo”, Obras completas, Vol. XVIII, Amorrortu, Buenos Aires, 1984, p. 67.

[3] Lacan, J., “Acto de fundación”, Otros escritos, Paidós, Buenos Aires, 2012, p. 256.

[4] Lacan, J., “Conferència de premsa del Dr. Lacan, 29/10/1974, al Centre Culturel Français de Roma”, Butlletí intern de l’EFP, VII Congrés, Roma 1974, inèdit.

[5] Miller, J.-A., Polémica política, op. cit., p. 418.

[6] Cf. Lacan, J., “Una reforma en el seu forat”, article publicat a Le Monde el 1969, es pot consultar en aquest link.

[7] Lacan, J., El Seminario, libro 6, El deseo y su interpretación, Buenos Aires, Paidós, 2014, p. 534.

[8] Lacan, J., El Seminario, libro 14, La lógica del fantasma, 10/05/67, inèdit.

[9] Miller, J.-A., “Intuiciones Milanesas”, Cuadernos dede psicoanálisis N° 29, Edicions Eolia, Buenos Aires, 2004, pp. 23-45.

[10] Cf. Freud, S., “Antisemitismo en Inglaterra (Carta a Time and Tide)” (1938), Obras completas, Vol. XXIII, Amorrortu, Buenos Aires, 1986, p. 304.

[11] Lacan, J., “La equivocación del sujeto supuesto saber”, Otros escritos, Paidós, Buenos Aires, 2012, p. 354.

[12] Lacan, J., El seminario, Libro 7, La ética del psicoanálisis, Paidós, 1988, p. 279.

Més publicacions de