Canto jo i la muntanya balla. Una aproximació al real lacanià?
(Jordi Alcàsser)

Aquest cap de setmana m’he empassat un llibre, que ha rebut multitud de premis, d’una autora nascuda el mil nou-cents noranta que es diu Irene Solà. Ho vull explicar aquí, una pàgina web de psicoanàlisi, perquè a mesura que anava llegint m’anava ressonant el real de Lacan. És un concepte ben difícil que no es pot dir i que té a veure amb la pulsió i el gaudi, també amb els límits de la vida. Doncs bé, aquest llibre, obra d’una llicenciada en Belles Arts, conté sentiments o sensacions que per mi limiten amb el real. Com està escrit, que no acabes d’entendre com és que l’entens. Com va saltant de manera desordenada d’una part a una altra de la història. Com fa aparèixer personatges de la naturalesa inversemblants i surrealistes. Els humanitza i, al fer-ho, l’estranyesa que sents et fa sentir l’estranyesa de ser ésser humà.

Del real en el sexe explicat, si això es pot fer, d’una manera sublim, es destil·la que la relació sexual no existeix. La incomprensibilitat de la mort explicada com a contingència et va acostant entre els registres imaginari i simbòlic al real. És una experiència poètica que t’acosta al real. El real de la natura, el real de l’esser humà, les contingències travessades per l’inconscient i un relat que a vegades sembla un somni.

Una història caòtica i molt humana explicada de forma crua, on els nens no són angelets i el dolor traspua en moltes pàgines. On hi ha guerra i accidents de cacera. També fins i tot hi ha una espècie de poesia visual en relació a la formació d’una serralada. És tot un llibre poètic del sense sentit però que té sentit.

En definitiva, un llibre que parla de la contingència i que s’acosta al que he arribat a entendre del real lacanià.

Més publicacions de