Carbon Blitz
(Geert Hoornaert)

Fa unes setmanes, The Guardian va revelar que les empreses de combustibles fòssils més grans del món estan planejant en silenci grans projectes del que sembla que s’anomenen “bombes de carboni”. Definides com a projectes de petroli i gas que produirien almenys mil milions de tones d’emissions de CO2 al llarg de la seva vida, aquestes “bombes” conduirien irreversiblement el clima més enllà dels límits de temperatura acordats internacionalment, i donarien lloc a impactes globals catastròfics. Hi ha 195 projectes d’aquest tipus a la recambra, sense voler fer cap joc de paraules [1]. Quatre dies després, Le Monde va anunciar que els investigadors havien identificat 425 “bombes climàtiques” a 48 països, ja en funcionament o encara en fase de projecte, que podrien anul·lar completament els esforços contra el canvi climàtic [2].

Mentre la comunitat científica afirma que, per mantenir-nos dins de l’objectiu d’un augment d’1,5ºC, necessitem una aturada immediata del 80% de l’extracció de combustibles fòssils, la indústria fòssil prepara un gran salt que deixarà ben enrere la marca del 100%. Fent aquest salt, ens trobarem davant d’una Dresden climàtica que no coneix l’armistici i les bombes de la qual no deixaran de caure, des d’un cel cada cop més infernal, sobre els caps dels nens per les generacions vinents. Per horrorosa que hagi estat la colonització dels amos d’ahir, els seus horrors empal·lideixen davant la colonització del futur que ja s’està desenvolupant.

Però quan ens fixem en la prescripció de limitar el nostre consum de fòssils al 20% de l’estàndard actual, no podem deixar de sentit el mateix aroma d’un impossible. La quantitat de condicions a complir per arribar a una reducció global del 80% és difícil d’imaginar, i no és gens segur que les conseqüències de la seva improbable implantació no ens expulsin, d’una altra manera, segurament, però no menys radical, de l'”habitabilitat” de la terra. Fins i tot la més mínima de les restriccions pot desencadenar revoltes apassionades.

Davant d’una situació tan difícil i esgarrifosa de concebre, i tenint en compte que “una crisi realment pot posar a prova la qüestió del coneixement de tal manera que ja no en volem saber res” [3], la roda del discurs comú probablement continuarà girant fins que el gong d’una congelació final assenyali la trobada d’un límit en el real. Sigui quina sigui la forma que tingui aquesta trobada, marcarà el moment que Lacan va gosar abordar d’aquesta manera: “l’espècie humana s’acabarà amb això que mai li ha importat, és a dir, la terra” [4]. Tant si tenim els ulls oberts com tancats, mirant cap amunt o cap avall, tots estem encegats d’alguna manera per un foc que sabem que s’acosta.

Els psicoanalistes ja no poden romandre en silenci davant del que ens ve al damunt. El missatge xifrat en el terme “Antropocè” és que hi ha un Altre del clima, i que ja no és la mà de Déu la que ens colpeja a la natura, sinó la mà productiva de l’home. El missatge del reconeixement imminent d’aquest Antropocè, com a unitat de temps geològica per part de la Unió Internacional de Ciències Geològiques i les seves Comissions d’Estratigrafia, un reconeixement que implica un procediment científic tan tortuós com promoure la beatificació d’un sant a través de la diplomàcia vaticana [5], és que no estem passant per una crisi, i que no hem d’esperar que aviat podrem tancar el parèntesi. El missatge és que els nostres modes de producció i de gaudi han empès la terra cap a un estat impredictible, que durarà desenes de milers d’anys. No està en la naturalesa ni els objectius de la psicoanàlisi demanar o proposar “solucions”, i molt menys globals, però hem de tenir el coratge d’abordar aquest real, i treballar per una actualització de El malestar en la cultura, tal com l’any 1990 Jacques-Alain Miller ens va convidar a endegar [6].

[1] https://www.theguardian.com/environment/ng-interactive/2022/may/11/fossil-fuel-carbon-bombs-climate-breakdown-oil-gas

[2] https://www.lemonde.fr/planete/article/2022/05/15/energies-fossiles-les-425-bombes-climatiques-qui-pourraient-reduire-a-neant-la-lutte-contre -le-rechauffement_6126177_3244.html

[3] “una crisi por posar veritablement al banc dels acusats la qüestió del saber d’una manera tal que no se’n voldria saber res de res”, Lacan J., Alla ‘Scuola freudiana’”, Lacan a Itàlia 1953-1978. A Italie, Lacan, Milano, La Salamandra, 1978, p. 121.

[4] Lacan J., Alla ‘Scuola freudiana’”, Lacan in Italia 1953-1978. A Italie, Lacan, Milano, La Salamandra, 1978, p. 121.

[5] Latour B., Face à Gaïa, La Découverte, París, 2015, p. 150.

[6] Miller, J.-A., “Jouer la partie”, La cause du désir 105, p. 26.

(Text publicat a Lacanian Review Online, juny de 2022. Traducció: Ciutat de les Lletres)

 

Sobre l’autor

Geert Hoornaert és psicoanalista a Gant, membre de la New Lacanian School, de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Més publicacions de