Caterina Albert i Paradís: escriptura, solitud i gaudi
(Neus Carbonell)

Víctor Català, el pseudònim masculí de Caterina Albert i Paradís, va fer funció de màscara per a la imatge pública d’una dona nascuda en el si d’una família tradicional, però que va sostenir una posició en certa mesura independent als discursos de l’època. El més remarcable d’aquesta posició consisteix en la manera com va protegir la seva heterogeneïtat respecte a la seva societat, sense enfrontar-s’hi obertament. Es va desmarcar tant dels discursos feministes que reivindicaven la figura de la dona escriptora, com dels corrents literaris de la seva època. Però també ho va fer de les convencions de classe i de gènere, va escriure el que va voler o el que va creure que havia d’escriure i va viure com va voler o com va creure que havia de fer-ho. I encara així va saber mantenir-se dins dels límits de la seva societat i assaborir l’èxit literari. Mai va ser una outsider ni va buscar ser-ho. Però mai, tampoc, va sacrificar el que ella mateixa denominava la seva independència. És així que, en resposta a “l’escàndol” que va causar el descobriment que els seus textos, excessivament atrevits, tenien una autoria femenina, addueix ja en 1926: “És que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació que tothom hauria volgut intervenir” [1]. En efecte, independència i fidelitat a ella mateixa descriuen els fonaments del desig que va animar la producció literària d’Albert. Maria-Aurèlia Capmany ho resumeix bé en una sola frase: “Però és cert que a Caterina Albert li calia molta més energia i decisió per a vèncer l’astorament que la seva obra produïa, que a la més agressiva defensora del Women’s Lib per organitzar un míting” [2].  En la dedicatòria que va escriure al seu biògraf, Josep Miracle, datada en 1964, Caterina Albert l’anomena “il·lustre il·luminador d’una figura fosca” [3]. En efecte, prenguem la curiosa forma que ella té d’anomenar-se als seus noranta-cinc anys: “figura fosca”. En aquesta metàfora hi llegim el semblant que ella mateixa va crear per als altres i, qui sap, si per a si mateixa.

Caterina Albert i Paradís va néixer el 1869 en una petita localitat de la costa, L’Escala, un poble pescador. No obstant això, la seva benestant família vivia, com corresponia a la seva classe social, d’esquena al mar. La pesca estava destinada a ser una ocupació de la població més pobra. El pare de Caterina Albert era advocat i polític. La seva mare era filla de propietaris rurals. En la seva biografia es descriu una infància solitària, marcada per les històries que li contava la seva àvia, centrades en la vida rural del seu entorn i que, presumiblement, van servir de matèria literària per a les seves obres. A pesar que els seus germans van estudiar i es van traslladar a Barcelona —fins i tot la seva germana menor a petició de la mateixa Caterina—, ella es va quedar a la casa familiar a cura de la mare i de l’àvia, especialment després de la prematura mort del pare. La seva fou, segons que diuen les seves biografies, una vida solitària, per raons de gènere i classe social. Una noia benestant no podia sortir al carrer si no era acompanyada. No obstant això, se les va enginyar precoçment per a obtenir la seva cambra pròpia i, al llarg de la seva vida, va lluitar per mantenir-la: una cambra pròpia a redós de l’esguard de l’Altre. De la biografia autoritzada per l’escriptora, voldria destacar les circumstàncies que ella destaca de la seva història. En primer lloc, el precoç interès per la pintura i l’escriptura, amb una diferència entre ambdues. Mentre que la família coneixia i animava les inclinacions artístiques, l’escriptura es va forjar en solitud. No ens ha de passar per alt aquest significant, solitud, —amb el qual titula la seva novel·la més reeixida (Solitud, 1905)—que  la crítica ha posat de relleu com un aspecte central en la vida de l’autora. I, tanmateix, és impossible conèixer l’experiència de solitud de la dona que va ser Caterina Albert. Només en podrem resseguir, i amb prudència, les traces en els textos. Però podem llegir la seva narrativa com una incursió en la solitud de la dona, com una experiència vinculada a l’ésser de gaudi.

Caterina Albert va explicar dos testimonis profundament reveladors de la relació amb l’escrit. La divisió que l’escriptora va mantenir al llarg de la seva existència entre la vida pública i la vida privada, així com l’ús que va fer del pseudònim masculí, apareixen com una solució a una experiència de gaudi que incloïa i excloïa alhora la mirada de l’Altre. Segons la biografia, una Caterina molt jove s’estava a les golfes de casa seva —la cambra pròpia— escrivint quan va sentir pujar els seus pares. Descoberta, diu haver-se sentit “com atrapada en un delicte i optà per amagar-se”. El seu pare va trobar els seus escrits, els va llegir i al final va sentenciar: “aquesta mosseta escriurà”. Caterina Albert diu que va sentir “por i vergonya” però va continuar escrivint “d’amagat” [4].  Com a escriptora fou sempre així: va publicar la seva obra i va ocultar la seva persona, primer darrera un pseudònim masculí i, quan aquest fou conegut, es mantingué allunyada de la vida pública.

El segon episodi té a veure amb l’aspecte transgressor de l’escriptura. Caterina Albert va explicar la seva elecció d’un pseudònim masculí arrel de guanyar un premi literari amb el monòleg La Infanticida i de ser requerida a través de la premsa per parlar sobre el text i la impossibilitat de ser representat. Caterina Albert va escriure que “esfereïda d’aquella facècia, que podria fer passar són nom per els boques”, va decidir “no donar, emparat pel mateix nom, mai més res al públic” [5] . Des d’aleshores va publicar sota el pseudònim de Víctor Català. El 1902, en una carta al poeta Joan Maragall, tornava a lamentar-se de l’escàndol que causaven les seves obres pel fet d’estar escrites per una dona: “en aquesta terra en què és mes deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats”[6].

La Infanticida, un text

Aquestes paraules de l’escriptora permeten de llegir La Infanticida com una metàfora sobre la llibertat i la solitud d’una dona que decideix seguir el seu desig, com feu l’escriptora mateix. Encara més, podem aventurar-nos a afirmar que aquest és el tema que travessa tot la seva literatura. Escriure era per a Víctor Català una transgressió que, tanmateix, atribuïda exclusivament a les condicions socials de la dona deixa de banda la posició de gaudi singular que la narrativa de Caterina Albert deixa llegir.

La Infanticida, Nela, és una jove abandonada pel seu amant. En primera persona narra la seducció i el desig sexual. Després, l’abandó i la por a les amenaces paternes. El text contravé les convencions de classe i de gènere. És un monòleg  en què follia i isolament són conseqüència d’una passió “incòmoda, excessiva, fora del temps” —per a usar els termes amb els quals Capmany descriu la mateixa Caterina Albert.

En el monòleg la mirada esdevé omnipresent, obsessiva. Tan se val que sigui la dels veïns: “Aquí també, com allà dalt, em miren i em pregunten, perseguint-me sempre” [7], com la del pare: “Em mirà fit a fit”, tot seguit, “s’alça i despenja la falç… i la hi mira…”[8] Perseguida per la mirada amenaçadora de l’Altre, Nela llença en un moment d’alienació la seva filla nounada sota el pes de la pedra del molí. Però la mirada insisteix: “Tots em guaitaven, amb uns ulls més badats” [9]. Malgrat els intents de Nela per amagar-se de la mirada que la persegueix i amenaça —s’escapa a la nit a trobar-se amb el seu amor, dissimula el seu cos embarassat, viu en silenci i solitud el part— finalment,  el pes de la mola, significant-amo de la narració, l’acaba esclafant.

El jurat va atorgar el primer premi al monòleg i va convocar, a través de la premsa, a la seva autora per parlar de la impossibilitat de representar l’obra. I què és l’irrepresentable sinó el gaudi d’una dona? És així que “Víctor Català” fou la mascarada que li va servir a Caterina Albert per a fer passar “allò irrepresentable”. Fou el S1 sota el qual Caterina Albert va poder fer parlar la seva singularitat com ésser de gaudi, com a “artista”, per a usar un terme que li era car. Efectivament, el pseudònim li serví per a protegir la seva “independència”. En una carta al poeta Joan Maragall, datada a l’octubre de 1903 confessa la seva contrarietat davant el descobriment de la seva identitat: “Abans jo era jo i podia escriure lo que el cor em demanava i l’enteniment; avui torno a ésser una noia, de família i d’estament determinat, que té unes determinades relacions socials, i aquestes, i aquestes plenes de prejudicis i cosetes, judiquen i fallen segons elles, no segons jo.”[10]. Li feia falta un nom altre, masculí, per a poder dir el gaudi d’una dona. Necessitava un semblant masculí per a resguardar-se de la difamació. Caterina Albert no se sentia del tot aquesta dona “de família i estament determinats”, no estava totalment representada, doncs, pel significant “dona”, com tampoc no ho estaria pel de “Víctor Català”, que va fer més aviat funció de màscara. A allò “de més” que no es podia representar, ho anomenà “l’artista”.

La representació del subjecte dona

El moviment d’emancipació de les dones porta a l’escena pública i política la qüestió de la representació des del moment que elles demanen el drets de ciutadania. Que la dona pugui ser representada com a ciutadana de ple dret implica acceptar la representació d’un significant, que com a tal, universalitza. Les paradoxes d’aquesta condició són encara avui motiu de controvèrsia filosòfica i política. Cal llegir, doncs, la història dels moviments de les dones considerant la pregunta per la representació. De fet, el patriarcat només ha considerat dues formes possibles de representació de la feminitat: l’objecte idealitzat—la mare—o l’objecte degradat—la meuca. Aquesta alternança entre idealització i degradació insisteix i, a voltes, esdevé causa de reivindicació per algunes militants de la causa feminista —amb tot, aprofundir en aquest punt mereixeria un altre text. Nogensmenys, es poden trobar casos de dones que s’han fet un lloc en el discurs que respongui a la seva singularitat—és això el que llegeixo en Caterina Albert.

Jacques Lacan sempre va estar molt atent al que ell en deia “els impassos de la civilització”. Tenia molt clar que els psicoanalistes no podien rendir les armes davant d’aquests reptes si la psicoanàlisi havia de ser un discurs de la seva època. Així, doncs, al seminari que va dictar l’any 1973, Encore,  s’adreça al Moviment d’Alliberament de les Dones (MLF), que era molt present entre les assistents i fa un joc de paraules: “on la dit-femme, on la diffâme” [11]. En realitat aborda de manera irònica, cal veure-ho així, un real que impedeix fer passar la diferència al llenguatge que sempre és binari i universal. Ras i curt, la qüestió femenina fa palès que hi ha un impossible en qualsevol representació de la identitat. Aquest real impossible és un gaudi que escapa al règim de la representació del significant. Un gaudi que no té sexe però que, en el que coneixem de la civilització, les dones —tot i que no només elles— l’han fet aparèixer. Les dones posarien així una objecció major als discursos de la representació de la identitat. I això continua sent d’aquesta manera en el segle XXI. I està lluny de resoldre’s en termes polítics, com testimonien les controvèrsies abrusades sobre el “subjecte polític del feminisme”, especialment a partir de l’hegemonia del discurs queer, trans i soi-disant no binari .

Caterina Albert, artista

És en aquest sentit que la posició de Caterina Albert esdevé subversiva malgrat que fou deutora de les convencions de l’època. Hi ha un reclam de llibertat i d’independència com a subjecte singular que no està disposada a cedir a cap significant que suposadament la representaria. Per una banda, dir-se “dona” comporta les restriccions de l’època. Així mateix va distanciar-se dels moviments feministes que li causaven “una forta corrent d’antipatia”[12]. Ella va triar representar-se com a artista. Certament l’exaltació de la figura de l’artista té a veure amb el modernisme. Però semblaria que Albert l’utilitzés per defensar una singularitat ben íntima. La diferència de l’escriptora amb el seu personatge Nela és que la primera va poder prescindir dels significants-amo de l’època a condició d’utilitzar-los. D’alguna manera, Nela li va assenyalar a Caterina Albert el camí pel qual no havia de transitar. En la seva novel·la més reconeguda, Solitud, la solitud de la protagonista ja no serà, com a La Infanticida, un empresonament, sinó un destí escollit i defensat, com indica el cos ben dret de Mila abandonant l’ermita, en l’últim paràgraf de la novel·la.

Una disjuntiva radical es revela: o difamació o solitud. Aquest és el dilema que Víctor Català planteja fins i tot per a ella mateixa. Cert que aquesta alternativa té a veure amb un context històric que oferia, a les dones, limitades i estrictes condicions d’existència. Però Caterina Albert va més enllà. En efecte, les vicissituds de Nela i de Mila plantegen les condicions de la representabilitat del subjecte dona. Sens dubte, el subjecte només té al seu abast per a representar-se els significants, que sempre són de l’Altre. Mentre que segueix insistint allò que queda per fora del significant. És allò que té a veure amb el més propi del gaudi. És a dir, allò de la pulsió que no pot allotjar-se de cap manera en el significant. És aquí on rau la singularitat última del subjecte: irreductible, refractària a qualsevol comparació, a qualsevol règim d’igualtat, a qualsevol reivindicació de dret. En efecte, el gaudi no es solidari ni es pot compartir amb l’Altre. Per això, amb aquest gaudi el millor que pot fer-se és sinthomatitzar-se –escrit amb h—,  el neologisme de Lacan per a designar la transformació del gaudi en una invenció, en quelcom inèdit. I fins a on sabem Caterina Albert se les va arreglar prou bé per fer-ho així, com a artista. Va fer amb el que tenia i va deixar per a les generacions futures els fruits de la seva invenció.

[1] Víctor Català, Obres completes (Barcelona: Editorial Selecta, 1972), p. 1748.

[2] Maria-Aurèlia Capmany, “Els silencis de Víctor Català” a  Víctor Català, Obres completes (Barcelona: Editorial Selecta, 1972), p. 1860.

[3] Josep Miracle, Caterina Albert i Paradís “Víctor Català” (Barcelona: Dopesa, 1978), p. 13.

[4] Miracle, Albert i Paradís, p. 28-29.

[5] Català, Obres completes, p. 1427.

[6] Català,  Obres completes,  p. 1786.

[7] Català, La infanticida, a Obres completes, p. 1578.

[8] Català, La infanticida, a Obres completes, p. 1585.

[9] Català, La infanticida, in Obres completes, p. 1590.

[10] Català,  Obres completes, p. 1797.

[11] Jacques Lacan,  Encore. Le Seminaire libre XX (Paris: Seuil, 1975), p. 79

[12] Català,  Obres completes, p. 1695.

Més publicacions de