Centre i absència
(Eric Laurent)

Per tal de situar la topologia del gaudi introduïda per la frase poètica «Entre centre i absència», comencem per subratllar fins a quin punt s’hi destaca el significant entre. N’hi ha prou amb escriure «Centre i absència» per si sol perquè l’absència de entre s’escolti en la seva ressonància. L’al·literació d’entre i centre també ens permet percebre el sense de l’ab-sència final en tota la seva dimensió de separació, de ab-.

El litoral del gaudi

Lacan fa servir aquesta referència de Michaux dues vegades. Una vegada l’any 1971 al seu text «Lituraterra», i una altra vegada, de manera més desenvolupada, l’any següent al seu Seminari titulat … o pitjor. En la primera, aquesta cita poètica recolza en la diferència entre frontera i litoral. La frontera separa dos dominis d’un espai homogeni. El litoral, terme encunyat per Lacan, separa dos dominis heterogenis en l’espai. No passem de l’un a l’altre si no és entrant en un n’espai [n’espace] de l’ordre de la banda de Moebius on es comuniquen l’anvers i el revers. A «Lituraterra», Lacan afirma: «Entre centre i absència, entre saber i gaudi, hi ha litoral» [2]. En un comentari precís, Miquel Bassols assenyala que Lacan es basa en la fórmula poètica per fer sorgir una asimetria en el llenguatge: «Entre centre i absència, s’obre així un espai que ja no pot funcionar segons la lògica de la presència i de l’absència, d’un i zero» [3]. D’altra banda, entre zero i Un, s’obre l’espai dels nombres reals.

Del gaudi al gaudi femení

En el Seminari … o pitjor, Lacan desplaça la formulació de «Lituraterra», que situava el gaudi, per aplicar-lo al gaudi femení com a tal: «la dona […] no està continguda en la funció fàl·lica sense ser tanmateix la seva negació. El seu mode de presència és entre centre i absència. Centre: és la funció fàl·lica de la qual participa singularment […]. Absència: és el que li permet deixar allò en què no participa, en l’absència que no és menys gaudi, per ser gaudi-absència [jouissabsence]» [4]. Tal com assenyala Yves Depelsenaire en un comentari, «la dona participa de la funció fàl·lica[,] però una part del seu gaudi roman embolicat en la seva pròpia contigüitat, com ja va formular Lacan en el seu text Propos sur la sexualité féminine, evocant en aquest text un subjecte atrapat entre una pura absència i una pura sensibilitat”» [5]. El que Lacan aclareix a … o pitjor és que l’absència afecta la possibilitat de representació d’aquest gaudi que no pas per això s’experimenta menys.

El tret de l’escriptura i l’ab-sentit

Des de «La instància de la lletra», Lacan s’allunya de qualsevol ús del tret com a notació d’una cosa. És un Un cada cop més pur. Va ser durant el seu Seminari sobre «La identificació» que Lacan va fer del tret de l’Un un signe aïllat. Fa una volta per la prehistòria i les osques fetes als ossos treballats pels caçadors magdalenians. Oposa el tret i les coses del món que ve a marcar: «S’ha d’esborrar la relació del signe amb la cosa. Aquest Un de l’os magdalenià, ben espavilat seria qui pogués dir-vos de què eren el signe […]. Aquest Un com a tal, en la mesura que marca la pura diferència, és a ell al qual ens referirem per comprovar la relació del subjecte amb el significant. […]. Les diverses maneres d’esborrar [effaçons] amb les quals surt a la llum el significant» [6].

El litoral i el viratge

Podem tornar a «Lituraterra», on Lacan afegeix una operació lògica. Al litoral, la lletra i el gaudi: «entre saber i gaudi, hi ha litoral que només vira al literal si aquest viratge el poguéssim fer el mateix a cada instant» [7].

La paraula ribatge [rivage], lligada al litoral, invoca el viratge [virage]. Aquesta operació es distingeix del viatge [virement] o traspàs que escriu per a Lacan el mecanisme de la Verschiebung freudiana, el viatge o traspàs metonímic d’una investidura libidinal en un registre o un altre, imaginari o simbòlic per exemple. A «Radiophonie», farà del traspàs [virement] «el mecanisme propi de l’inconscient on és, tanmateix, el gaudi-efectiu [l’encaisse-jouissance] sobre el qual es basa» [8]. Amb el viratge, es tracta d’una nova operació, que posa directament en joc els vincles entre la lletra i el gaudi. Lacan ho destaca subratllant que ja no es tracta d’un traspàs al lloc de l’Altre, sinó del mateix: «que aquest viratge, el  poguéssim fer el mateix a cada instant» [9].

A l’inici del seu curs sobre «L’Un-tout-seul», Jacques-Alain Miller subratlla que l’ «Un tot sol no té un Altre» [10]. Però en aquest litoral, entre sentit i absència, en el gaudiabsència [jouissabsence], cal subratllar que es tracta d’un gaudi «opac al sentit» [11] com a real. Com un real, i aquest real no té «res a veure amb l’objecte a, evocant, al contrari, un gaudi transparent al sentit, que té sentit, que és sentit, i fins i tot gaudi-sentit [joui-sens]» [12] .

 

[1] Lacan J., « Préface à l’édition anglaise du Séminaire XI », Autres écrits, Paris, Seuil, 2001, p. 571. Cf. igualment  Miller J.-A., « L’esp d’un lapsus », Quarto, n°90, juin 2007, p. 14-18.

[2] Lacan J., « Lituraterre », Autres écrits, Paris, Seuil, 2001, p.16. Traducció al català de Miquel Bassols, «Lituraterra», Días contados, Barcelona, 2021, p. 35.

[3] Bassols M., Lo Femenino, entre centro y ausencia, Buenos Aires, Grama, 2017, p. 21.

[4] Lacan J., Le Séminaire, livre XIX, …ou pire, text establert par J.-A. Miller, Paris, Seuil, 2011, p. 121.

[5] Depelsenaire Y., « “Entre centre et absence” : une double référence de Jacques Lacan à Henri Michaux », Ligeia n°173–176, juillet–décembre 2019, p. 103, .

[6] Lacan J., Le Séminaire, livre XI, « L’identification », lliçó del 6 de desembre 1961, inèdit.

[7] Lacan J., « Lituraterre », op. cit., p. 16. «Lituraterra», op. cit., p. 35.

[8] Lacan J., « Radiophonie », Autres écrits, op. cit., p. 419.

[9] Lacan J., « Lituraterre », op. cit., p. 16. «Lituraterra», op. cit., p. 35.

[10] Miller J.-A., « L’Un est lettre », La Cause du désir, n°107, març 2021, p. 20, .

[11] Ibid., p. 24.

[12] Ibid.

 

Il·lustració: Gresol de Lascaux, del període magdalenià, 18.000 anys a.C. Musée national de Préhistoire, Les Eyzies (Dordogne).

Nota: El Gresol de Lascaux

Els gresols prehistòrics, que la recerca actual ha confirmat que tenien una funció de llumenera, constitueixen una categoria d’objectes realment excepcionals. Se n’han comptabilitzat més de tres-cents exemplars, la major part del període magdalenià. El seu material és principalment la pedra, la roca calcària o el gres. El seu nivell de fabricació és molt variable segons els casos, fins i tot en un mateix jaciment. 

Se n’han descobert sovint en santuaris profunds de la regió franco-cantàbrica. Aquestes lluminàries estan gairebé sempre associades a testimonis d’expressió simbòlica, a l’art mural o al mobiliari.

El gresol de Lascaux és un exemplar d’aquest tipus. Està afaiçonat en gres rosat amb un mànec que té incisions, característiques del periode magdalenià.

Fou trobat al peu de la Scène du Puits i es diferencia d’altres gresols pel seu grau d’elaboració, amb un mànec ornat amb signes encaixats gravats, idèntics als que s’han trobat en els murs de la cova o en alabardes.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Més publicacions de