Ciència i ideologia en psicoanàlisi
(Ezequiel Mir Casas)

Sovint es diu que la psicoanàlisi no és científica perquè no implica mesura, ni cap intent real de verificació experimental o almenys empírica. El retret no està del tot justificat. De fet, sense haver-ho realment assolit, Freud va esbossar un recurs a la quantificació[1]; d’altra banda, la massa d’observacions clíniques efectuades pels psicoanalistes constitueix una mena de prova de tesis relacionades amb diverses formes d’erotisme, la gènesi de les neurosis i els processos de curació. Per descomptat, tot això segueix sent infinitament menys precís que la física, la química o la biologia. Però quantes disciplines, que, sens dubte, pertanyen a la ciència, s’han de conformar amb mesures incipients i verificacions incertes! Per tant, és fàcil d’entendre que Freud cregués que es podria referir al model de les ciències naturals[2] i que certs psicoanalistes de formació mèdica o científica es moguin amb certa comoditat en la psicoanàlisi i considerin l’acusació de no-científica com a maliciosa.

Certament, al «discurs de l’acció[3]», per parlar com Ricoeur, es juxtaposa, en l’obra de Freud i en la pràctica psicoanalítica, un «discurs del sentit», el mateix que va captivar a Politzer[4]. Quan Freud, en textos coneguts, interpreta per exemple un deliri de gelosia com un comportament màgic pel qual la pacient es fa creure que el seu marit l’enganya per sentir-se menys culpable dels seus propis desitjos d’infidelitat[5], o fins i tot quan interpreta les pors de l’Home de les rates sobre la vida del seu pare com a resultat d’una cadena de proposicions que obeeixen a una certa lògica (si em caso amb aquesta senyora, s’enfadarà amb mi; m’enfadaré amb ell; desitjaré la seva mort i m’arrisco a provocar-la[6]), ja no estem en una economia pulsional ni en una observació clínica externa. Tanmateix, hom pot dir que hi ha, novament, una certa cientificitat basada en la comprensió, i en la qual Politzer va veure l’especificitat del discurs psicològic.

Però on comença l’error dels epistemòlegs de la psicoanàlisi és quan, volent a tota costa conferir-li una estructura epistemològica unitària, intenten reduir el primer discurs al segon, o el segon al primer, o inventar-ne un tercer que representaria tant el primer com el segon. Aquests intents de formalització a posteri només han acabat en fracàs. Una de les primeres lliçons a aprendre és que, de fet, hi ha, en psicoanàlisi, una certa cientificitat, però una cientificitat fragmentada. Això ja és el que va dir Ricoeur, distingint entre el discurs de l’acció i el del sentit. Però cal afegir que cap d’aquests discursos al seu torn són realment homogenis. Pel que fa al discurs de l’acció, és difícil mostrar-lo amb claredat ja que, a Freud, és incipient. Però el discurs del sentit apareix més evidentment com a polimòrfic. Per exemple, el paper  ̶ innegable i preponderant, malgrat els problemes que planteja ̶  del recordar en els processos posats en joc per la psicoanàlisi[7] no és del mateix tipus que el comprendre tan valorat per Politzer, però, sens dubte, també present a Freud, i del qual Sartre va intentar donar-ne una formulació rigorosa[8]. El recurs al passat, al record, cosa que de vegades incomoda Freud i el porta a fórmules imprudents (per exemple: «nadie puede ser ajusticiado in absentia o in effigie»[9]) no és perfectament del mateix ordre que la noció de projecte translúcid en què Sartre va basar el seu esbós de psicoanàlisi existencial. En resum, el que oferiria primer un examen sense prejudicis de les categories epistemològiques identificables a l’obra de Freud seria l’espectacle d’una gran diversitat. Si a Freud hi ha cientificitat, aquesta cientificitat és múltiple, heterogènia, fragmentada. No hi ha un, ni dos, sinó diversos discursos científics.

I, no obstant això, no és l’essencial. Ja que, a més del que, en aquesta obra, pot passar per científic de diverses maneres, altres elements ocupen el seu lloc vertader només si hom reconeix un significat ideològic o religiós. La noció de complex d’Èdip ens ve immediatament a la ment a causa del seu evident parentiu amb certs aspectes de la vida ideològica i religiosa de l’antiguitat. Però ara convindrà demostrar més clarament com la ideologia religiosa arrela en el pensament i en la pràctica psicoanalítica.

El que dificulta aquesta demostració és la quasi-continuïtat entre les proposicions que es poden considerar pertanyents a la cientificitat polimorfa acabada de discutir i els elements ideològics del discurs freudià. El discurs psicoanalític passa tan ràpidament dels primers als segons i inversament que és difícil designar la frontera on té lloc el pas. Però cal subratllar el caràcter ideològic-religiós de certs moments, diguem potser de certs serrells, del discurs psicoanalític.

 

[1] Arriba a suggerir que la libido és mesurable, per exemple a «Más allá del principio de placer (1920)»: «Entonces, la violencia mecánica del trauma liberaría el quantum de excitación sexual…» (O.C. Vol XVIII, Buenos Aires: Amorrortu 1992, p. 33).

[2] És per això que Paul-Laurent Assoun no s’equivoca en relacionar Freud amb tot un corrent de pensament per al qual les ciències naturals constituïen un model epistemològic, encara que aquesta referència s’acompanyés d’una gran audàcia especulativa (Freud, la filosofía y los filósofos, Barcelona: Paidós 1982). Però això no implica que l’obra de Freud, una vegada produïda, i a fortiori la psicoanàlisi, siguin comprensibles a partir d’aquest moment.

[3] Cf. P. Ricœur, El discurso de la acción. Madrid: Cátedra 1998.

[4] Cf. G. Politzer, Crítica de los fundamentos de la psicología (Novocurso 10), Madrid: Martínez Roca 1978.

[5] S. Freud, «Conferencias de introducción al psicoanálisis (Parte III) 1916-1917» a O.C. Vol. XVI. Buenos Aires: Amorrortu 1991, p. 228 – 233.

[6] S. Freud, «A propósito de un caso de neurosis obsesiva (1909)» a O.C. Vol. X, Buenos Aires: Amorrortu 1992, p. 177.

[7] Aquesta qüestió del recordar ha generat molta tinta i continua essent rellevant. Però potser no subratllem prou l’originalitat epistemològica d’una disciplina que postula una mena d’anul·lació dels efectes d’un trauma pel record d’aquest trauma.

[8] J.-P. Sartre, «El psicoanálisis existencial» a El ser y la nada, Buenos Aires: Losada 1998, p. 680-701.

[9] Aquesta és la fórmula que tanca el text de Freud, «Sobre la dinámica de la transferencia (1912)» a O.C. Vol. XII, Buenos Aires: Amorrortu 1991, p. 105. Es pot considerar imprudent, ja que sense aquesta espurna que posa en relació el present i el passat, sense aquesta eficàcia de l’«absent», no hi hauria psicoanàlisi, almenys freudiana. La mateixa imprudència en Freud, quan li retreu a Rank que actués com si, per apagar un incendi provocat per una làmpada, n’hi hagués prou amb retirar aquesta làmpada («Análisis terminable e interminable (1937)» a O.C. Vol. XXIII, Buenos Aires: Amorrortu 1991, p. 220).

Més publicacions de