Clínica de l’autisme en temps de confinament
(Marta Prat de la Riba)

Redreçant el rumb per evitar la deriva

La  pandèmia de la COVID-19 i el consegüent estat d’alarma han trastocat, de forma inesperada i ineludible, la nostra pràctica clínica amb els subjectes amb autisme i les seves famílies.

La greu crisi sanitària, econòmica i social ens ha submergit en una distopia on els analistes, afectats per aquest mateix real, hem perdut la rosa dels vents que ens orientava. La distància entre els cossos que se’ns imposa. El virtual resta gairebé com l’única modalitat d’encontre mentre el presencial, esdevé un possible a l’espera.

Els analistes, com a bons  funambulistes, hem de construir un savoir faire amb aquestes  noves regles del joc. L’excepcionalitat d’aquest nou paradigma ens obliga a repensar i reinventar noves modalitats d’abordar la clínica.

La posició Ètica de l’analista implica buscar, en cada moment, una possibilitat d’acompanyar cada subjecte per arreglar-se-les amb el seu real. És per tant, la nostra responsabilitat respondre a les demandes, angoixes i malestars  dels nostres pacients autistes i les seves famílies en un moment, tan incert i aterridor com el que estem vivint.

L’adaptació als nous temps no és una mera qüestió de supervivència, tal com ho anunciava Lacan: ”Millor que renunciï qui no pugui unir en el seu horitzó la subjectivitat de la seva època”. (Escrits I, pàg. 308)

 

Nous invents, nous circuits

En aquest nou escenari, l’ensenyança amb què ens obsequien els subjectes amb autisme pot orientar-nos per adaptar la nostra pràctica clínica al moment actual.

Han trontollat les seves rutines però ells se les segueixen enginyant, amb una lucidesa i esforç inesgotable, per tal d’idear noves troballes. Encontres que els permeten preservar-se de l’altre i de les seves exigències i traçar nous camins transitables, des d’on establir un llaç social.

En la nostra pràctica amb subjectes amb autisme cal respectar el seu temps lògic, però alhora suscitar el seu consentiment a esdevenir partenaires en aquest impasse. Un exercici que, d’acord amb Virginio Baio, s’ha d’entendre com un acompanyament on l’analista es presta com un Altre flexible, no intrusiu, que acata les seves rígides normes, però facilita un «dolç forçament» que propicia el sorgiment d’una invenció. Una invenció que emergirà a partir d’una troballa, inèdita i particular, del subjecte autista. Troballa que procura una regulació d’un gaudi impossible de suportar i velar quelcom del real.

Cal construir un nou circuit que permeti una aproximació i extregui el nen autista del seu aïllament per articular un «espai de joc» on l’analista atorgui un valor a la seva producció, comparteixi i introdueixi petites variacions en el seu joc.

Eric Laurent afirma que la falta de cos del subjecte autista és ja una relació amb el cos donada la seva connexió amb els seus orificis i amb l’ús de l’espai. Apunta a una temptativa topològica en l’autista de traçar una vora per fer-se un cos, una imitació del cos capaç de regular el gaudi nociu. Eric Laurent estableix que en la mesura que no hi ha forat ni vora, no hi ha trajecte pulsional i els circuits queden articulats com un retorn del gaudi sobre la vora. Eric Laurent l’anomenarà una neovora, ja que és un tipus de marge que construeix el subjecte autista suplint la vora que no s’ha produït, efecte de la forclusió del forat. Aquesta vora té una contrapartida: l’encapsulament de l’autista en el seu món.

La neovora posseeix una topologia particular que no pertany a l’espai mètric mesurat pel fal·lus, s’anul·la la distància i la distinció entre interior i exterior. Tot i que és infranquejable permet l’entrada i l’intercanvi d’objectes i de persones. La neovora es desplaça en el transcurs de la cura i si l’analista queda inclòs, pot començar a treballar des d’un “autisme a dos”.

 

Els nous límits: la neovora i la pantalla

La pantalla s’ha incorporat com a una nova eina de treball en la nostra pràctica clínica per a aquells que hem decidit prosseguir amb el treball virtual i constatem uns efectes clars.

Jacques Lacan, en una de les seves intervencions, va qualificar els autistes de «verbosos». En la seva Conferència de Ginebra sobre el símptoma afirma, el següent: «El fet que els autistes no ens escoltin és el que fa que no els escoltem. Però finalment, sens dubte, hi ha alguna cosa a dir-los» (Maleval, 2011, p. 69).

Cal empescar-se nous escenaris possibles des d’on treballar amb unes coordenades excepcionals. Garantir i prestar la nostra presència. No desaparèixer i claudicar al replegament en la seva closca autística. Guarir-nos de la seva ensenyança i transitar conjuntament per aquesta nova escletxa. Construir nous circuits, trajectes i series conjuntament.

La pantalla pot generar un marc on el cos i la paraula de l’altre queden retallats de gaudi. Els subjectes amb autisme queden preservats del Real del cos de l’analista, de la seva veu, de la seva mirada…  El virtual evita la ruptura abrupta de la feina que realitzem amb els subjectes amb autisme i els seus objectes. Permet reactivar el moviment dels seus objectes, el seu ‘vaivé, l’alternança binària, el batec en dos temps.

Podem emprar contes, joguines, cançons, balbucejos, bombolles de sabó, titelles, pintar, endevinalles, compartir dibuixos, videojocs, aparèixer i desaparèixer davant de la càmera, etc. Sempre guiant-nos per la particularitat del cas i per la singularitat del nen i de la família amb qui treballem.

 

Efectes inesperats?

Era una lògica òbvia i indiscutible que l’alliberament d’escapolir-se del social suposaria un autèntic bé? En aquest món inèdit, estrambòtic i insòlit on la demanda i l’exigència s’esvaeixen, els subjectes amb autisme s’hi troben més còmodes. L’escola, les activitats extraescolars, les celebracions familiars, els encontres al parc, al cap i a la fi, la demanda de l’Altre s’ha esfumat.

Fora d’aquest imperatiu i salvaguardats de la demanda, els infants i les seves famílies han pogut retrobar-se des d’una altra mirada. Moltes famílies relaten com aquesta intersecció els ha permès conèixer, observar i acompanyar les singularitats dels seus fills/es. La nova contingència en la qual ens trobem, sense presses, pressions ni comparacions, ha permès a les famílies generar un espai on acollir, respectar i prioritzar les necessitats dels seus fills/es. Renunciar a l’Ideal de què ha de ser un infant per legitimar altres modalitats de residir en el món. Els pares s’autoritzen eludint les exigències del social. Es delecten plegats.

S’ha ampliat la neovora dels subjectes autistes als seus familiars a l’estar confinats en el seu domicili?

L’imperatiu a l’homogeneïtzació i l’adultocentrisme al que sotmetem a aquests infants els genera un patiment i un malestar sovint insuportable que agreuja la seva simptomatologia i afavoreix el seu encapsulament.

Atònita davant de la pantalla, constato cada dia com els infants autistes amb qui treballo estan navegant per escenaris desconcertants. Em miren, em demanden, m’esperen, s’inquieten… Alguns han gosat començar a articular significants, altres han adquirit el control d’esfínters, han començat a imitar, a assenyalar, a mostrar-se afectuosos, a regular la son, l’alimentació, a compartir, a riure, a demandar, a acceptar i tolerar la presència de l’altre, a escriure, a contar, a construir nous rituals…

Profana del virtual, constato que després de seixanta-dos dies de confinament, molts dels meus pacients autistes s’han vivificat. Ergo, cal escoltar-los i construir un nou saber que ens permeti repensar la pràctica clínica amb aquests infants i les seves famílies i la seva escolarització.

 

Bibliografia

Laurent, E. (2014): «El baño de lenguaje en el autismo», en Estudios sobre el autismo. Buenos Aires: Diva Colección.

Laurent, E. (2013). La Batalla del autismo. De la clínica a la política. Buenos Aires: Ed. Grama.

Laurent, E. (2011). «Los espectros autistas», conferencia en el ICBA. Inédito.

Maleval, J-C. (2011). El autista y su voz. Barcelona: Ed. Gredos.

Miller, J.-A. (2011). «El ser y el Uno», Curso de Orientación Lacaniana. Inédito.

Lacan, J. (1984). «El Seminario, libro III», Las psicosis. Buenos Aires: Paidós.

 

SOBRE L’AUTOR:

MARTA PRAT DE LA RIBA AYMAMÍ és psicoanalista a Barcelona, psicòloga al CDIAP Agalma. Col·laboradora de TEAdir CAN PAU. Membre actual de la Junta directiva de l’Associació Catalana d’Atenció Precoç de Catalunya (ACAP).

 

 

Més publicacions de