Col·lectivització i subjecte
(Eduard Gadea)

Alguns esdeveniments recents a la capital del Regne d’Espanya ofereixen una oportunitat de reflexió sobre la qüestió de si existeixen o no els col·lectius de persones que pateixen discriminació o agressions a causa d’alguna de les seves eleccions subjectives.

En els darrers dies una manifestació ultradretana ha recorregut els carrers del barri de Chueca de Madrid, buc insígnia de la comunitat gai de la ciutat, tot cridant “fuera maricas y sidosos de nuestros Barrios”. Una mica abans i a partir d’una denúncia falsa d’agressió homòfoba en la mateixa ciutat, la Presidenta de la Comunidad  afirmava que l’homofòbia a Madrid només existia en el cap de l’esquerra. Rebutjava també que els gais, lesbianes i transsexuals formessin cap col·lectiu perquè això significaria homogeneïtzar-los.

Es planteja aleshores la pregunta de si es pot parlar d’un col·lectiu a partir del fet de compartir una mateixa elecció d’objecte sexual o de posició sexuada. Sens dubte, totes dues eleccions constitueixen decisions del subjecte i això precisament és allò que la psicoanàlisi, primer amb Freud i després amb Lacan, ha sabut posar de manifest i ha aportat a nostra civilització respecte del tema. Es tracta d’eleccions inconscients, forçades, i no ha de sorprendre que molts subjectes que no hagin fet una experiència d’anàlisi neguin que ho hagin triat i només afirmin que, a partir d’un determinat moment de les seves vides, se’ls hagi fet palès aquest tret “d’identitat” de la “seva naturalesa”. Tanmateix, aquestes dues eleccions, tot i la seva indubtable importància en la trajectòria vital d’un subjecte, no són suficients per a explicar allò que causa el seu desig i que prové d’un objecte singular, l’a. És precisament aquest objecte, aparegut en una trobada contingent amb el gaudi, allò que establirà el fil directiu d’una vida marcada pel símptoma i la seva singularitat.

No ha de sorprendre, doncs, tampoc que molts gais i lesbianes no hagin triat el camí de la reivindicació social i hagin preferit, per exemple, esmerçar els seus esforços en la construcció d’una vida professional exitosa o en l’àmbit de la vida familiar i la intimitat. O potser, en una vida socialment respectable pel que fa al seva presència en allò públic i una altra més secreta respecte de les seves relacions eròtiques. La pluralitat està servida a partir de la singularitat simptomàtica.

En la resposta d’un parlamentari autonòmic, Eduardo Rubiño, a la Presidenta de la Comunidad de Madrid, però, se li recorda que la col·lectivització d’un determinat grup pot provenir del fet que hagi patit la mateixa discriminació o rebuig social. Ben mirat, res no crea tanta solidaritat intergrupal com el compartir la condició de víctima i això per la simple raó que la segregació es basa en l’atribució a l’altre d’un tret de gaudi.

Els significants “marica” i “sidoso” no són descriptius de cap condició sexual o de salut, sinó que constitueixen simplement insults, és a dir, que són llençats contra l’altre per tal  d’identificar-lo amb allò que es rebutja com a inacceptable o inassumible. Paradoxalment per a alguns, però, el gaudi en un encontre sexual entre dos parlêtres que comparteixen una mateixa sexuació no és cap “mariconada”. L’associació que pot sorgir, aleshores, entre els subjectes que l’accepten per a reivindicar els seus drets segueix el mateix mecanisme de defensa de què prové el desig. Es reclamen drets, dignitat, i es rebutja la identificació amb allò menystingut. Aquest col·lectiu, doncs, és un col·lectiu de defensa i d’aquí també les dificultats que sorgeixen si, més enllà d’això, es pretén l’existència d’una identitat col·lectiva o una forma de vida que en fora l’adient.

Sembla difícil, per tant, no estar d’acord amb el rebuig de la col·lectivització identitària, però això no pot ser de cap manera un motiu per a abonar a la discriminació d’un col·lectiu, ni per a negar-la com a fet històric. Fer-ho és seguir el camí de l’homogeneïtzació de l’odi a la diferència pròpia i d’altri, tot afirmant que singularitat és el mateix que individualitat. Aquesta sí que és una homogeneïtzació de la que se’n pot esperar només el pitjor. Una societat oberta i plural és aquella que no nega la diferència ni tampoc exigeix identitats, és aquella que accepta l’existència del S(A/).

Una imatge no val més que mil paraules, però pot suscitar-les. Aquesta breu reflexió va començar a perfilar-se tot passejant per Estocolm en veure, davant de la façana de la cèntrica església de Gustav Vasa, les banderes de l’Església sueca i la de l’arc de Sant Martí onejant una al costat de l’altra i sorprenent-me d’entrada. La lectura de la premsa espanyola, pel contrast, va fer productiva la sorpresa. Vaig pensar en les dues banderes com a conjunts, la intersecció dels quals no està buida perquè llur disjunció no és exclusiva, no resulta excloent.

 

Més publicacions de