Col·loqui sobre Lituraterra
(Inés García)

Col·loqui sobre Lituraterra amb Miquel Bassols, Magda Mataix, Borja Bagunyà i Inés García a l’Escola Bloom (7 de maig 2022)

Aquest col·loqui s’emmarca en el seminari ‘Escriptures sinthomàtiques’[1] que hem dut a terme amb Magda Mataix aquests últims mesos a l’Escola Bloom. La proposta d’aquest seminari, que va tenir molt bona acollida, volia pensar certes obres de la literatura catalana contemporània des dels conceptes lacanians de gaudi i de sinthome. La idea era pensar i estudiar plegats què fem quan diem que escrivim i què és això de l’escriptura? Un dels eixos que vam treballar al curs plantejava la qüestió de si el sentit de l’escriptura és donar sentit. Vam llegir a Raul Garrigasaït, a Eva Baltasar, a Irene Solà i a Max Besora per pensar com s’articulava la cerca de sentit en els seus textos i, alhora, com s’escolava el gaudi entre els buits de les paraules. Defineixes, Miquel, el gaudi al teu Lecturaterra com una exigència de satisfacció que es voldria sempre sense pèrdua[2], tots hem fet experiència d’això en algun moment. Però, què hi ha de gaudi en l’escriptura? Aquesta ha sigut una de les preguntes del seminari que ens ha portat a llegir fragments de l’obra de Marguerite Duras, de Clarice Lispector i també de James Joyce. Lacan afirma que Joyce amb el Finnegans Wake volia posar fi a la literatura[3]. En aquesta obra, Joyce treu el sense-sentit a passejar a plena llum del dia i mostra amb el treball que fa de la lletra un gaudi que no es pot resoldre buscant-li un sentit. Això, ens diu Lacan, és el que sabem el post-joycians, entre els quals ell s’hi inclou: només es desperta, el wake només té lloc amb aquest gaudi particular de la lletra. El treball amb la lletra pren cos en els equívocs, els joc de paraules i els neologismes que estan ben presents en l’obra de Joyce. Però no només això, els personatges del Finnegans estan desdibuixats, els paràmetres de la representació a la novel·la estan desfets i els significants, triturats. De fet, podríem preguntar-nos si el Finnegans és encara una novel.la? En podem parlar, però el que sí que fa el Finnegans és una ferida en el significant de la novel.la, una incisió, un solc, un forat en la llengua anglesa i en la literatura. Faig un incís respecte al tipus de text que tenim al davant amb Lituraterre. Lacan ens diu en el seu text que és un assaig: “mon essai présent”[4]. Podríem discutir després sobre la qüestió dels gèneres literaris. Lituraterre es correspondria al gènere de l’assaig?

El text de Lacan Lituraterra comença parlant de Joyce. És un text que va ser publicat a l’octubre del 1971. Va ser l’article que obria una revista francesa que s’anomenava Littérature i que dedicava un número al tema ‘Literatura y psicoanàlisi’. Lituraterra, el neologisme que Lacan proposa com a títol pel seu article també és un joc de paraules a l’estil joycià (un estil contagiós?) que parteix del significant literatura per tornar a ell com lituraterra. És aquest camí el que Lacan traça en el text que ens arriba avui traduït al català de la mà d’en Miquel Bassols. Cal afegir que no només el tradueix, sinó que l’acompanya amb una Lecturaterra que ens explica de manera necessària el text de Lacan (mai estarem prou agraïts). I encara més, la seva aportació no queda tan sols en una traducció acompanyada d’una explicació. En el pròleg afegeix: “hem llançat més ampolles al mar, a veure si arriben a lloc”[5]. Així doncs, en Miquel ens convoca a creuar el litoral i a donar-nos un bon bany de lletres.

Però reprenc el tema del joc de paraules en Joyce i en Lacan. Els jocs de paraules han existit sempre a la literatura. Són molt coneguts els Shakespearian puns com, per exemple, el que trobem al tercer acte de Romeu i Julieta quan el personatge Mercuri, ferit de gravetat, diu: “Ask for me tomorrow and you shall find me a grave man”, jugant amb el doble sentit de grave (greu o seriós / tomba). Aquests puns juguen amb l’ambigüitat lèxica derivada de la polisèmia o d’homofonies. Del que potser en Shakespeare és una excepció o apareix en comptades ocasions, Joyce, en el Finnegans, en fa la norma. L’ambigüitat del llenguatge es converteix en el tema central i es fa visible d’aquesta manera una qüestió que assenyala en Miquel a la Lecturaterra: tot i que el sentit comú ens diu que ‘parlant, la gent s’entén’ són molt freqüents els malentesos i les desavinences en les converses del nostre dia a dia: els “però, jo volia dir”, els “no m’he explicat bé” i els “no m’has entès”. “La llengua no és tant un instrument de comunicació com un instrument d’aquesta estranya satisfacció que anomenem gaudi”[6], ens dius. Crec que això és el que Joyce posa en joc de manera, podríem dir, ‘salvatge’ en el Finnegans. Fa florir el llenguatge en la seva polisèmia de tal manera que els sentits es multipliquen, cancel·lant justament el sentit. Fent evident per una banda la impossible univocitat entre el significant i el significat i obrint un arbre de sentits en cada nova combinatòria de lletres. Però també mostra com el treball amb la lletra por arribar a produir un teixit, una moterialitat, on el mot és un converteix en un taller que s’encarrega de deixar que s’escoli el gaudi que està arrelat en el llenguatge.

Ara bé, no ens deixem emportar per les floritures de la primavera, Lacan ens adverteix a l’inici del Lituraterre que el destí de la lletra és acabar al cubell de les escombraries. Que de letter a litter només hi va una lletra de diferència, una lletra, letter, carta que després de complir la seva funció de missatge és deixalla. Deixalleria, això és literatura quan esdevé lituraterra[7]. L’únicpunt d’intersecció entre literatura i psicoanàlisi és la lletra, el seu ús i la manera com som usats, escrits per ella[8].

Com entendre doncs un text com Lituraterre? Al ‘Post-lectum’ que dirigeixes al lecturaterrador apuntes una qüestió interessant: és sempre en un segon moment quan ens adonem del que has entès. És el que passa quan llegim la segona línia d’un text perquè hi busquem el sentit d’allò que creiem que encara no hem entès de la primera. En aquest segon moment comprovem que, efectivament, sí que havíem entès alguna cosa. La meva experiència de lectura del Lituraterre va començar directament per la teva traducció del text de Lacan. En aquest primer moment vaig tenir la sensació de no entendre gaire. La lectura de Lecturaterre em va fer tornar puntualment a algunes frases del text de Lacan que havien quedats a la memòria com enigmes i vaig poder pensar-les des d’un altre lloc. Per últim, vaig tornar a llegir Lituraterre per travessar de nou una experiència de lectura foradada, d’un llegir ple de forats de sentit i en el que – com tu dius – a cada viratge es poden trobar perles. Afegeixes: “i en trobarem més com més viratges fem i refem”[9]. Es tracta, doncs, d’un tipus de lectura que conté un moviment de tornada que es apareix en altres moments del teu escrit. D’un tornar que té efectes. Com quan expliques com Lacan torna a fer una nova lectura de La carta robada de Edgar Allan Poe. Una relectura que acaba sent una reescriptura del conte. També llegim en el teu escrit quin és l’efecte de tornar a un país que ja hem visitat, tal i com li va passar a Lacan en el seu segon viatge al Japó. En el primer, va descobrir la cal·ligrafia, però en el segon, quan hi torna al cap d’uns anys, és quan aprecia els solcs que ha fet l’aigua en la plana de Sibèria i això li porta a pensar en els forats cavats per la lletra.

M’agradaria acabar amb una pregunta: quina mena de lectura es fa en una traducció? quin és l’efecte del retorn o de la tornada al text, és a dir, de tornar a llegir el text quan un pensa en la seva traducció? Penso aquí en els dos sentits de la paraula ‘tornada’: el que indica l’acció de tornar i també en aquesta estrofa que es repeteix i que és impossible que soni igual en cada repetició perquè sempre hi ha quelcom que s’escola… Com és de diferent la tornada a Lituraterre per ser traduïda?

[1] https://www.escolabloom.com/course/escriptures-sinthomatiques/

[2] Bassols, M., ‘Lecturaterra’ a Lacan, J., Lituraterra (trad. Miquel Bassols). Barcelona, Días contados, 2021, p. 134.

[3][3] Lacan, J., ‘Joyce, el síntoma’ a Uno por Uno, nº 45, 1997, p. 13. Traduït per Antoni Vicens.

[4] Lacan, J., Lituraterra (trad. Miquel Bassols). Barcelona, Días contados, 2021, p. 30.

[5] Bassols, M., ‘Al lector’ a Lacan, J., Lituraterra (trad. Miquel Bassols). Barcelona, Días contados, 2021, p. 9.

[6] Bassols, M., ‘Lecturaterra’ a Lacan, J., Lituraterra (trad. Miquel Bassols). Barcelona, Días contados, 2021, p. 55.

[7] Ibid, p. 58.

[8] Ibid, p. 73.

[9] Bassols, M., ‘Post-lectum’ a Lacan, J., Lituraterra (trad. Miquel Bassols). Barcelona, Días contados, 2021, p. 174.

Més publicacions de