Col·loqui sobre Lituraterra
(Magda Mataix)

Col·loqui sobre Lituraterra amb Miquel Bassols, Magda Mataix, Borja Bagunyà i Inés García a l’Escola Bloom (7 de maig 2022)

Si seguim la pràctica i el joc de l’inconscient podrem deduir que no és pas per casualitat, que en Miquel vingui a parlar-nos de Lituraterra justament aquí, a l’escola Bloom, una escola d’escriptura que no es caracteritza precisament per l’universal de la literatura, tampoc per programes preestablerts que pretenen transmetre un mètode, que ensenyen una manera de fer on probablement, allò més propi de cadascú, corre el risc de quedar elidit. Ens trobem, doncs, davant d’un programa d’escola singular, amb seminaris que transporten la pregunta i el desig del propi docent i que faciliten sens dubte, que alguna cosa viva es cogui. És per això, repeteixo, que no em sembla casualitat, ni qüestió d’atzar, que la psicoanàlisi hi estigui convidada.

Llavors, un cop aquí, com pensar aquest encreuament? Aquest encontre entre la psicoanàlisi i la literatura? Lacan ho deixa ben clar en el seu escrit: el punt de trobada no passa per l’aplicació de la psicoanàlisi sobre la literatura, tampoc per psicobiografies ni interpretacions gratuïtes sobre l’autor, plenes de sentit. Precisament, passa per allò que per ambdues és fonamental, la qüestió de la lletra.

En l’experiència amb la Inés, a l’hora de pensar el curs, ens vam veure embolicades en aquest garbuix. Com seguir les marques, el rastre de la lletra inscrita sense lliscar cap a desenvolupaments psicologistes? No era això el que ens interessava. Rastrejàvem allò que pot llegir-se en l’obra, del joc de l’inconscient i la seva relació amb el gaudi.

L’autor que s’atreveix amb la lletra, aquell que fa lituraterra, la pren com a objecte i la posa a treballar amb el seu ball d’equívocs i homofonies vàries. I així, d’una manera bella i engrescadora, ens dona a conèixer, als psicoanalistes, la pràctica de inconscient. L’obra se’ns presenta, doncs, com artefacte que permet dilucidar l’ús que l’inconscient fa de la lletra. I aquest saber és el que Lacan, entre d’altres, va extreure de Joyce: el de l’ús de la lletra com a litoral.

Bé, m’he llençat a la piscina fent entrar la noció de lletra sense haver-la introduït. Però penso que precisament l’assumpte va d’això, de la lletra en espera. Mantinguem-la, doncs, en aquest en suffrance, fins que en Miquel hi torni tot seguit, i n’esclareixi la qüestió. Perquè com bé dius, és tornant, que hi anirem. De fet, la noció de lletra proposada per Lacan, la trobareu desplegada en el magnífic text que acompanya la traducció. Allà, penso, en Miquel porta la qüestió de la lletra al límit del saber.

Llavors, m’agradaria que poguessis desplegar una qüestió relacionada amb l’escolta psicoanalítica, en primer lloc: dius en el text, que cal fer servir el poder de la paraula sense identificar-se amb aquest poder i fer-la servir pel seu cantó de lletra. Podries explicar-nos en què consisteix aquesta escolta? Què vol dir que el psicoanalista faci servir la paraula pel seu cantó de lletra?

Si la lletra, i m’avanço de nou, permet vorejar, circumscriure allò que no es pot representar, podríem dir que la literatura que ha virat a lituraterra permet desplaçar el límit del saber i guanyar terreny al gaudi?  O sigui, aproximar-se, una miqueta més, a un possible saber sobre el gaudi?

Lacan proposa que aquesta literatura, la que ha virat a lituraterra, és la d’avantguarda. Això podríem dir que en l’actualitat no ha canviat? Seguim en les mateixes coordenades? O sigui, que la literatura d’avantguarda continuaria sent aquella que arrisca, que ens transporta al joc de la lletra i ens allunya del miratge plàcid del sentit que acaba per assecar-se? en aquesta lògica, la que s’aproxima a lituraterra, hi podem trobar, també aquí a Catalunya, escriptors i escriptores que s’hi han avesat, i que  seguint el litoral de la lletra han escrit obres tan interessants com Carn de cos cru, de la Noa Noguerol, o Aioua, de la Roser Cabré-Vendrell.

I per finalitzar, m’agradaria  dirigir-me com fa en Miquel, a l’oient que en la seva intimitat encara no ha marxat, per posar sobre de la taula la dificultat que implica per nosaltres, pels occidentats –com diu Lacan– passar de la lògica de la frontera, a la lògica del litoral. I com sovint, aquesta dificultat empeny als lectors –també als analitzant en la lectura de la seva pròpia lletra– a mantenir-se a certa distància, i a acomodar-se en la paraula que fa sentit. Un no voler saber que per sort, fa símptoma. Penso, molt sincerament, que el text que acompanya a la traducció és una ferma invitació al lector a capbussar-se en aquest altre espai, fora de la geometria euclidiana, entre centre i absència, i començar, encara que sigui començar, a habitar-lo.

Més publicacions de