Colòmbia: Com no girar l’esquena a la qüestió social?
(Catherine Salamanca Ballesteros)

Gabriel García Márquez, a Cien años de soledad, escriu: «En la noche, después del toque de queda, derribaban puertas a culatazos, sacaban a los sospechosos de sus camas y se los llevaban a un viaje sin regreso. Era todavía la búsqueda y el exterminio de los malhechores, asesinos, incendiarios y revoltosos del Decreto Número Cuatro, pero los militares lo negaban a los propios parientes de sus víctimas, que desbordaban la oficina de los comandantes en busca de noticias. “Seguro fue un sueño”, insistían los oficiales. “En Macondo no ha pasado nada, ni está pasando ni pasará nunca. Este es un pueblo feliz”. Así consumaron el exterminio de los jefes sindicales.»

El que va començar com una convocatòria nacional a causa del gran malestar per la reforma tributària, enmig de la crisi social i econòmica que estem travessant producte de la pandèmia, és avui una aturada indefinida. Recentment, al novembre de 2019, van existir algunes manifestacions, però aquest és un deute històric. Una mostra d’això és el fracàs d’un govern a l’establir l’acord de pau el 2016 amb el grup guerriller. El 28 d’abril del 2021, estudiants, agricultors, comunitats afrocolombianes i indígenes, persones LGBTIQ … colombians, població multiracial i multiètnica han sortit a manifestar-se, sense arribar fins ara a un acord.

En els últims dies hem estat partícips de l’horror expressat en desaparicions forçades, violència policial, fam, pobresa, atur, debilitat institucionalitzada. Afirmen que estem en un exercici de despertar com a societat, que ha portat a «actes de resistència», però hi ha barreres invisibles que són impossibles de franquejar. Els enfrontaments als carrers no han cessat, el procés de diàleg es torna complex en un país en el qual no s’han donat solucions estructurals a aspectes que són urgents.

En un país atribolat, on no existeix representativitat, les desigualtats es tradueixen en frustracions, en una joventut molt diversa amb una autoritat completament caiguda, en una realitat associada a la manca de futur. La mobilització ciutadana activa i permanent respon a aquests malestars. A diferència d’altres latituds del món, la mobilització és relativament nova. Una mobilització social persistent durant més de tres setmanes és nova en la història de Colòmbia dels últims 50 anys.

Un real sense llei, no hi ha amo. Sorgeixen significants com: indignació, desemparament, desprotecció, iniquitat, por, privació, dignitat, exclusió, impotència, desesperança, consternació, esgotament, impotència, culpa, dolor, rancor, buit, una mica de fora mida.

Hi ha fronteres invisibles que ens travessen i que generen més desesperança, allà on emergeix alguna cosa innombrable. En l’exercici de despertar, la protesta també té un caràcter de vincle social; és la protesta des del cos, posar el cos com a via directa de manifestació, on al seu torn es fa una crida a l’Altre, sense deixar de banda els efectes de massa, el que cada un és, el que és en l’altre. A què consent cadascú en el vincle? És un vincle amb la política, és un tret, un ideal, una identificació col·lectiva? Són moments de cohesió com si tots fossin un sol cos. Aquest efecte de massa com si només hi hagués una ment fa, al seu torn, que es percebi algun efecte tranquil·litzador quan s’està enmig de la massa. Com si existís cert suport, aquests grups es formen també amb una mica de satisfacció. Al seu torn, s’escolta que no hi ha sortida, amb una àmplia desesperança davant el futur.

Cal tenir en compte el caràcter acrític d’aquests moviments. Sabem que no existeix la veritat. Estar atents perquè la veu col·lectiva no esborri la veu particular. Si bé la joventut és la constructora de l’esdevenidor, és fonamental no convertir-la en ideal.

Les xarxes socials, per la seva banda, juguen un paper important en la protesta davant organismes internacionals, reclamen als estats la seva protecció. La ciutadania és qui cobreix les protestes per mitjà dels omnipresents cel·lulars, i fins i tot els mitjans de comunicació tradicionals cauen deslegitimats. La protesta ara es veu a través dels «en viu» a Instagram, s’analitza piulada  a piulada, es creen moments de conversa en «espais» de Twitter, s’organitzen en publicacions de Facebook. I després apareix la censura, la transparència brilla per la seva absència.

També han aparegut l’art i la cultura com a invenció, hi ha manifestacions pacífiques que passen per la presa dels carrers, les arengues, la música, el ball, els grafits, les cassolades. Han sorgit múltiples espais que conviden a la conversa, al diàleg per tal d’escoltar diferents veus, per trobar-se amb un altre. La realitat toca a cada ésser parlant de diferent manera, però ens toca a tots.

He escoltat en la clínica un increment de la compulsió a estar informats i a entendre el que passa, sent propers a la sobreinformació. L’excés es fa present intentant donar explicació al que va passar des de diferents arestes, aspecte que inclou una mica de la seva pròpia confusió i alhora la impotència al no saber què fer.

Seguint Lacan, sabem que l’angoixa és l’únic afecte que no enganya (1). Això es fa evident en la clínica actual. Apareix el real amb més forà en les últimes setmanes. Sabem que cadascú es troba des-complet per un real, això és el que tenim en comú. No obstant això, l’angoixa impedeix el pensament. En la posició analítica ens deixem orientar per la realitat. Com fer front a la realitat del social? El gaudi es presenta de diferents formes. Potser generar una dialectització, més preguntes que respostes, sense deixar de banda que l’enunciació té a veure amb el desig propi. (Aquí està en joc l’objecte veu, el que importa és l’enunciació, la veu ).

Ara som davant la pregunta: Com no donar l’esquena a la qüestió social? La psicoanàlisi és una clau de lectura, potser la seva aposta sigui fer una vora, no quedar-se en la identificació segregativa. Recordant el que deia Jacques Alain Miller en la presentació del llibre Polémica política (2): «cal sortir del consultori, l’analista ha de ser analista ciutadà, no quedar-se callat». Es tracta de sostenir la causa analítica, donar lloc a la psicoanàlisi en els fenòmens socials.

Es tracta de no deixar-se orientar pel sentit, de tenir una docilitat al singular que està en els fonaments, prendre un risc analític, saber articular l’un per un amb el subjecte del col·lectiu. No podem deixar de banda que la psicoanàlisi funciona en cada cultura de manera diferent, sense deixar de banda que la pràctica, l’acte analític, i l’acció de l’analista impliquen un risc.

Recordem de nou Miller (3) quan deia: «És veritat que les nostres intervencions van en contra de el sentit comú. Tenim la possibilitat de prendre el revés del sentit comú o fer veure els axiomes del discurs del debat públic […] mostrar que hi ha alguns axiomes que determinen tot el discurs públic. Això crec que és una aportació analítica que pot ser útil per als éssers parlants, per als ciutadans».

En aquests moviments socials, s’activa la passió de l’odi atès que s’exclou en el seu ordenament la realitat del gaudi, que sempre retorna sota diverses modalitats, per exemple, en el desencadenament de violències, en l’erosió del vincle social i en el racisme. Pensar que l’enemic sempre és exterior oblida que hi ha una extimitat pròpia del subjecte humà.

El racisme es troba associat a l’odi, a l’estranyesa d’un cos en la seva condició d’un real veritablement Altre que desassossega. En el racisme hi ha una condensació social de l’odi quotidià que circula en les relacions humanes, un tancament al desig de saber: gaudi sense límit, un gaudi inassimilable. El sinistre retorna amb un excés creixent amb la seva potència destructiva, on l’incalculable i l’aberració es troben amb la degradació del subjecte, atès que es degrada a si mateix o és degradat pels seus semblants. És un desbordament de la pulsió de mort que es veu expressada en excessos d’odi segregatiu, en cadascuna de les morts que fins al moment ha portat l’atur.

No és un xoc de les civilitzacions, sinó un xoc dels gaudis. Aquests gaudis múltiples fragmenten el vincle social, d’aquí ve la temptació de la crida a un Déu unificant. Eric Laurent, citant Lacan, afirma que el racisme canvia els seus objectes a mesura que les formes socials es modifiquen, però, segons la perspectiva de Lacan, sempre rau, en una comunitat humana, el rebuig d’un gaudi inassimilable, ressort d’una barbàrie possible(5).

Lacan va insistir en aquesta dimensió del racisme, per subratllar que tot conjunt humà comporta en el seu fons un gaudi extraviat, un no-saber fonamental sobre el gaudi que correspondria a una identificació. Seguint el Seminari 18, Lacan (6) afirma: «En el que pot sobreviure, farà bé en pensar que totes les formes de racisme, en la mesura que un plus de gaudir serveix per suportar-lo, estan avui a l’ordre del dia, són una amenaça per als anys futurs.»

El racisme i la segregació són dins de les formes que adopta el malestar en la cultura. Així mateix, la justícia i la igualtat esdevenen una vigilància universal a favor del bé. J.-A. Miller, a Extimitat (4), defineix el racisme com l’odi al gaudi de l’Altre, que no és més que l’odi al propi gaudi que ens habita. Aquesta extimitat de l’ésser, quan no es abordada èticament i de manera singular, es transmuta en un no voler saber i en un odi a l’ésser de l’Altre, i llavors és viscuda com una invasió intolerable. Cosa que delata en conseqüència la seva pròpia precarietat que és rebutjada amb l’odi.

Així, el més sinistre del racisme radica avui en el fet que l’odi ja no és una vergonya personal, empeny radicalment a l’acte. L’olor de sang no pertorba la quotidianitat, sinó que es constitueix en vincle social obscè, i desconeix el fet real de la diferència irreductible de gaudi i l’heterogeneïtat de l’ésser particular i social.

No podem desconèixer l’autoritarisme palpable a què ens veiem abocats. La militarització a les grans ciutats n’és una mostra. No es pot perdre de vista que també s’està buscant un ordenament artificial en desconèixer el factor del gaudi. El gaudi segregat insisteix i promou actes violents que estem veient dia rere dia: violacions a dones, morts a joves, a policies, una fúria cega i deshumanitzant. No obstant això, la idea de la utopia d’una societat igual, sota la llei del «per a tots», desconeix la dimensió Altra del gaudi. El «per a tots» aprofundeix la presència del racisme i de la violència.

Apareix aleshores constantment la urgència subjectiva en la clínica. No és una guia, però ha de ser escoltada sabent que pot estar acompanyada d’angoixa. L’angoixa com a orientació d’un punt de real, com a senyal del propi desig, o del desig de l’altre (excés del gaudi). El real és èxtim, sense desconèixer l’ètica del ben-dir associada al funcionament del símptoma, al gaudi.

Donar-li una mirada a la política també correspon als psicoanalistes. Potser la mirada a la política, l’escolta diferent davant dels fenòmens socials, ha de ser un consentir que sorgeixi des de la singularitat de l’analista, de l’un per un de l’analista, al no existir tampoc L’analista com un universal. És tracta d’assumir una política i d’assumir una política més decidida.

Cal una temporalitat, cal fer un càlcul col·lectiu. Què es repeteix i què és diferent aquesta vegada? El temps de lectura s’ha d’obrir a la ciutat, sense deixar de banda el discurs analista, una paraula que no tanca, i trobar el ben-dir en el caos. Cal perdre alguan cosa per conversar, cal poder perdre i articular alguna cosa de nou. En paraules de Maria Hélène Brousse: «l’Escola no és comunitarista, es recolza en una formació col·lectiva basada en la solitud de cadascú, una comunitat on la realitat es situa en posició de causa.»

Si bé no es tracta de prendre partit sinó de participar en el debat públic, es tracta d’aportar una perspectiva analítica. Potser el partit que s’hagi de prendre sigui per la llibertat del cos i de la paraula, tenint en compte que l’exercici de la psicoanàlisi és un exercici de llibertat. Que el temps de llegir i comprendre no ens sobrepassi. Cal fer un esforç i conèixer l’enunciació d’altres. No es retrocedeix davant la realitat, es fa amb l’amo d’una altra manera a partir dels trets de cadascú.

Deixo la conversa oberta. Aquestes línies són una incipient lectura davant l’innombrable que està esdevenint, una provocació entre els actuals impassos. Van sorgint invencions, triant fer amb el que hi ha, sense ser indiferents, sense quedar-se callats, tenint en compte que no hi ha enunciació col·lectiva, que només ho és des de l’«un per un».

 

Referències Bibliogràfiques

  1. Jacques Lacan (1962-1963), La angustia. Buenos Aires, Paidós.
  2. Presentació del llibre Polémica Política. Compilat per Andrés Borderías. A la presentació van participar: Jacques Alain Miller, Andrés Borderías. Felix Roda, Vilma Cocoz, Vicenta Palomera, Rocío Cid, Howard Rouse, Montserrat Puig, Miquel Bassols, Joaquim Carretti, Lorena Oberlin, Anna Aromí, Antonio Carrero, Angelina Harari. 2 de Maig del 2021.
  3. Idem.
  4. Jacques-Alain Miller, Extimidad. Buenos Aires: Paidós, 2010.
  5. Éric Laurent. El Racismo 2.0. Lacan Cotidiano: Novembre 371.
  6. Jacques Lacan. Seminario 18. De un discurso que no fuera del semblante. Buenos Aires: Paidós, 1971.
  7. Jacques Lacan. Seminario 17. El reverso del psicoanálisis. Buenos Aires: Paidós, 1969-1970.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Sobre l’autor

Catherine Salamanca és associada de la Nueva Escuela Lacaniana – Bogotà, Colòmbia. Participant de la Secció Clínica de Barcelona.

Més publicacions de