Condol
(Leonardo Vilariño Espasandín)

Menó, el diàleg de Plató a què es fa referència en la 2a classe del Seminari II de Jacques Lacan, es fa càrrec de l’episteme de Koyré. Es marca la meta i la paradoxa d’aquest Diàleg, per mostrar-nos que l’episteme, el saber lligat per una coherència formal, no abasta tot el camp de l’experiència humana. No hi ha una episteme d’allò que realitza la perfecció, és a dir, la virtut. Una de les metes que es proposava Menó era saber si la virtut es podia aprendre, ensenyar, i com es podia definir què era això de la virtut.

En la Introducció a la lectura de Plató d’Alexandre Koyré, llegim: «per a Plató la veritable ciència, l’única digna d’aquest nom, no s’aprèn en els llibres, no s’imposa a l’ànima des de l’exterior: aquesta l’aconsegueix, la descobreix, la inventa en si i per si mateixa, pel seu propi treball interior. Les preguntes plantejades per Sòcrates (és a dir, pel que sap), la inciten, la fecunden, la guien, però amb tot és ella mateixa qui ha de donar-los resposta “[1].

La pretensió de Menó és saber si la virtut ha de entendre’s com una cosa ensenyable, o si arriba a l’home per naturalesa o d’una altra manera. Llavors, si volem conèixer les propietats d’alguna cosa de la qual desconeixem la naturalesa, la virtut ha de fer-se ciència perquè es pugui ensenyar. El desig de Menó és que es pugui adquirir el que els grecs anomenaven virtut política, fer-se un gentleman. Sòcrates afirma que la virtut no es pot ensenyar, i ens acaba oferint una conclusió: «sabrem que hi haurà de cert en això quan, abans d’indagar com li arriba la virtut a l’home, comencem per indagar què és la virtut en si mateixa».

«Cientisme, ruïna de la ciència» és un article de Judith Miller que es va publicar al Scilicet que porta per títol «Un real per al segle XXI». Fa referència a l’epistemologia practicada per Koyré i Canguilhem, de la qual fa oïdes sordes el discurs de l’amo, confonent el plus de gaudir en el lloc d’agent i del producte. Assimila d’aquesta manera el saber i el seu lloc en relació a la veritat. La ciència no està situada dins dels quatre discursos, no fa lligam social.

Sabent preguntar és possible extreure un saber, un saber que ja se sap. Això és el que ha pogut ensenyar Sòcrates a l’esclau. Aquesta no era la meta de Menó. Sòcrates és qui conclou que no hi ha episteme de la virtut, tampoc de la virtut política, la que fa una persona respectable, un gentleman [2], per la qual els ciutadans es troben vinculats en un cos.

En aquesta classe Lacan considera representants de la virtut política als practicants excel·lents que no són demagogs, Temístocles i Pèricles. Ells actuen en el grau més elevat de l’acció, el govern polític, en funció de la orthodoxa que Lacan defineix per les següents raons: «la veritat que hi ha en ella no és aprehensible per un saber lligat» [3], si traduïm la orthodoxa per opinió vertadera.

Aquesta opinió veritable encarnada pels gentlemen és objecte de debat entre Mannoni i Lacan. És a aquesta orthodoxa que Sòcrates gira l’esquena. Temístocles i Pèricles van ser grans homes perquè eren bons analistes posant al centre la orthodoxa, perquè eren capaços de fer la bona interpretació en el moment oportú. «Fer la bona interpretació en el moment degut és ser un bon psicoanalista. No vull dir que el polític sigui el psicoanalista» [4]. Amb aquesta afirmació es distancia de la tesi de Plató que intenta fer de la política una ciència. En l’actualitat podem intuir quina política pretenen aquests científics que publiquen a The Lancet. Aquests homes d’Estat eren gentlemen, no necessitaven res de la ciència.

La via alternativa, més socràtica, és prendre la paraula: «a l’esclau de Sòcrates, encara li cal un temps per convertir-se en Espàrtac» [5] i així poder escriure la història. És precisament d’aquesta història que parlava Mannoni al començament de la seva intervenció, quan denunciava la pretensiosa assimilació del diàleg platònic i de la maièutica socràtica a l’anàlisi, al·ludint a la veritat històrica que es troba en l’experiència analítica, a diferència de la veritat de la ciència natural a la qual pretén arribar el diàleg platònic [6].

Aquests gentlemen trobaven les paraules necessàries, perquè eren precisament els que tenen alguna cosa a dir en aquesta història [7]. Sòcrates no pertany a aquesta societat, el van apartar d’ella. El que havia aconseguit era fer emergir un saber de l’esclau, un saber d’alguna manera sabut.

Díaz Ayuso ha estat una gentleman en la seva intervenció: «Madrid és de tots. Madrid és d’Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya? No és de ningú perquè és de tots. Tothom utilitza Madrid. Tothom passa per aquí. Tractar Madrid com la resta de comunitats és injust.»

Aquesta interpretació que ve d’una dona que podria estar fent l’home, no necessita de la ciència. Va pretendre saltar-se les fases de la desescalada, perquè no necessita de la ciència. No va contractar els suficients rastrejadors perquè no necessita de la ciència. L’advertència de Fernando Simón sobre el percentatge realment baix de asimptomàtics aïllats, a ella no li preocupaven perquè no necessitava de la ciència. Diu en el moment adequat, quan l’epidèmia comença a acarnissar-se amb Madrid una altra vegada, el més adequat, per impertinent. És l’opinió vertadera, és l’orthodoxa, la que no és aprehensible amb un saber lligat.

L’operació de Sòcrates consisteix a girar l’esquena a aquesta orthodoxa. Aquest és l’assoliment real que, per impertinent, tampoc necessita de la ciència. El saber de l’esclau es construeix sobre el nombre irracional (arrel quadrada de dos) que apareix en la història de la geometria. Aquesta possessió de la forma eterna es revela per la reminiscència. El pas de la ignorància al coneixement suposa un despertar del subjecte. La intuïció de l’esclau, aquesta intuïció en què tampoc creia Freud, fa que erri. Duplicant el costat del quadrat no queda duplicada la seva superfície. Això correspondria al pla imaginari. El simbòlic estaria de la banda de l’arrel quadrada. Aquest és el forçament, la reminiscència queda de la banda de l’imaginari, la qual duplicaria el costat del quadrat. Aquest forçament ve de la banda del mestre, és ell el que introdueix el clivatge entre l’imaginari i el simbòlic [8].

Lacan considera que és l’error de tot saber, no saber com s’ha arribat a la fórmula. D’alguna manera, amb la demostració matemàtica de l’existència del nombre irracional, l’ús suposa un avanç, però suposa un error si s’oblida la seva demostració. És la funció creadora de la veritat en la seva forma naixent. En una anàlisi, tot el que es descobreix està a aquest nivell, està a nivell de la orthodoxa. Tot el que opera en el camp de l’acció analítica és anterior a la constitució del saber.

Lacan, a Funció i camp de la paraula i del llenguatge en la psicoanàlisi, reduïa el subjecte de la civilització científica a un «terreny més pertinent, el discurs corrent, fent observar que el “ce suis-je” (això sóc jo) del temps de Villon s’ha invertit en el “c`est moi” (sóc jo; literalment, aquest és jo) de l’home modern. El jo de l’home modern ha pres la seva forma en el carreró sense sortida dialèctic de «l’ànima bella» que no reconeix la raó mateixa del seu ésser en el desordre que denuncia en el món [9].

Potser podrem entendre com Díaz Ayuso pivota entre l’ànima bella (aquest és jo) i el gentleman modern (això sóc jo), una versió de Trump a la madrilenya.

Un diàleg impossible podria trobar el seu començament: Espanya som tots?

 

[1] Koyré, Alexandre. Introducción a la lectura de Platón. Alianza Editorial, Madrid, 1966, p.30.

[2] Ibidem, p.37

[3] Lacan, Jacques. El Seminario II. El Yo en la teoría de Freud y en la técnica psicoanalítica. Paidós, Buenos Aires, 1987, p.31-32.

[4] Ibidem, p.38

[5] Ibidem, p.38

[6] Ibidem, p.30

[7] Ibidem, p.39

[8] Ibidem, pàg.34

[9] Lacan, Jaques. Escritos 1. Siglo XXI Editores, Buenos Aires, 1971, pàg. 272

 

Article publicat al Blog Zadig-España. Traducció: Miquel Bassols.

Il·lustració: Jacques-Louis David — La mort de Sòcrates. Metropolitan Museum of Art (New York).

 

Sobre l’autor

Leonardo Vilariño Espasandín es Inspector de Salut Pública, soci de la Comunitat de Galícia de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi.

Més publicacions de