Confinar-se en la responsabilitat
(Oriol Alonso Cano)

El nostre temps exigeix ​​confinament. Confinament dels cossos, del desig, de la imaginació. Confinar-se en nom d’una responsabilitat, d’una resposta que hem de donar a l’Altre però també a un món desbordat, dislocat, boig, que es rebel·la amb les seves manifestacions i disrupcions a les lògiques que nosaltres l’hem volgut imposar, des de les albors de la civilització, en el nostre afany narcisista de dominar-lo. Allò real ens posa al nostre lloc sigui quin sigui aquest (això és difícil d’esbrinar). D’antuvi ens confina (¿però és que alguna vegada no ho fa?) a la nostra llar, en el nostre oikos més o menys particular, més o menys (im)propi. Es repeteix de nou la vella cançó: Allò domèstic ha de domesticar amb certa eficiència els efectes d’una amenaça letal i per això hem de recloure’ns a la nostra llar i protegir-nos d’aquest afora aterrador. Perquè el confinament al·ludeix al límit, a l’aporia, a la frontera que divideix territoris, espais, però també es refereix a l’últim reducte al que arriba a la mirada. I és que des de l’explosió de domini renaixentista de la natura, ens hem cregut éssers il·limitats, mancats de barreres en el nostre tractament de la naturalesa fins a arribar a una contemporaneïtat que se sentia capaç d’escrutar i dominar els estrats més profunds de la nostra realitat interior i exterior. Microcosmos i macrocosmos conquerits pels deliris totalitzadors, d’una humanitat en permanent carrera cap a un teòric progrés que l’hauria de conduir a una Arcàdia plàcida i redemptora. Però, un cop més, l’incomprensible es fa cos, aquesta vegada en forma de virus, per desestabilitzar aquests deliris de conquesta que corroeix els éssers humans des que aquests es fan les primeres preguntes sobre el seu paper en la representació còsmica.

No obstant això, i seguint aquesta línia dels límits, de les fronteres, en un món que es revelava per a nosaltres com a presumptament mancat d’elles, és interessant rastrejar la relació que es pot establir entre responsabilitat, confinament i, per què no dir-ho, justícia (una justícia, això sí i cal puntualitzar, que anirà més enllà d’allò ètic). Per això, i si seguim la pista que estableix el filòsof txec Jan Patočka en els seus Assaigs herètics sobre filosofia de la història, veurem de quina manera la responsabilitat ens conduirà a la paradoxa d’afirmar la llibertat en la repressió. En un primer moment, Patočka distingeix dues dimensions bàsiques de la condició humana: d’una banda hi hauria la dimensió d’allò sagrat, demoníac dit en termes de Goethe, és a dir, la dimensió orgiàstica, inconscient (en un sentit principalment romàntic del terme però sense escapar de les implicacions freudianes del mateix), aquella força desbordada i insondable que fa miques qualsevol estructura racional; per l’altre costat, hi hauria la dimensió profana, diürna, horitzó que al·ludeix a la quotidianitat i tots els seus imperis i exigències (polítiques, ètiques, etc.), a la llum de la racionalitat, a la vida emplaçada i encadenada a la feina i a la servitud (tot treball, dirà Patočka és “treball forçat”).

Si ens endinsem una mica en la primera dimensió es veurà que allò sagrat és efectivament un èxtasi que ens expulsa de la realitat, és un rapte que invalida qualsevol voluntat subjectiva, és una irresponsabilitat estructural de l’ésser humà que no respon a ni de ningú (ni a si mateix, ni a l’Altre ni davant l’Altre). No obstant això, la vida en l’abisme és insofrible, transitar per les tenebres és, com a mínim, insuportable. Per això, la responsabilitat s’encarregarà de lligar aquest caos fonamental de la dimensió orgiàstica i intentarà adequar-la mínimament a les exigències de la quotidianitat (sense caure totalment en la dictadura d’allò quotidià, no obstant això). La gènesi de la responsabilitat s’ha de situar en la necessitat de no perdre’ns en aquesta “nit fosca de l’ànima” però sense renunciar a superar els lligams que imposa constantment el dia a dia de la (presumpta) normalitat. La història de la responsabilitat, podria dir-se, és una història de ruptures, esllavissades, repressions, desviacions. Conserva en si alguna cosa que ha interromput, reté el que (presumptament) ha neutralitzat. Podríem dir aquí, tal com apunta Derrida, que hi ha un punt de el dol en la lògica de la responsabilitat ja que del que es tracta és d’incorporar, introjectar, conservar, allò que desapareix com a tal (és a dir, com a força cega i encegadora que desborda els límits de la racionalitat).

Ara bé, això últim és més que discutible ja que encara que allò demoníac es reprimeixi, o es desviï, o s’incorpori, tant és com ho designem, mai serà eliminat completament. És a dir, tot i que es neutralitzi, hi ha quelcom demoníac actiu que circula en el secret de la responsabilitat, o, dit d’una altra manera, sempre hi haurà una escletxa d’irresponsabilitat en la responsabilitat. I és que com més es creu la responsabilitat que ha superat allò sagrat, més cruel és la seva venjança (com bé se sap des de la psicoanàlisi), com més sabotejada creiem que està la desraó, amb més virulència retornen els seus efectes pertorbadors (i és que els somnis de la raó acaben produint monstres).

I com es manifesta aquest horitzó orgiàstic d’una manera més pura, directa i radical?, com emergeix aquesta força cega que ens encadena a l’abisme? Doncs la resposta ja la va donar Freud: A través de la guerra. Serà el conflicte bèl·lic el mecanisme a través del qual es produeix un punt de fuga d’allò sagrat-demoníac reprimit en el subjecte. No obstant això, lluny de caure en dramatismes, segons Patočka, aquesta situació no és totalment funesta ja que la guerra ens pot conduir a una situació, que podríem definir de paradoxal, en la qual des d’ella irromprà l’esperança de salvació de la humanitat. Sí, com dirà Hölderlin en el seu gran poema Patmos, “on hi ha el perill, creix també el que salva”, i per aquest motiu, acollint-se a les experiències del front d’Ernst Jünger i Teilhard de Chardin, Patočka establirà que en l’experiència del front es dóna el brot de la llibertat.

A les trinxeres no només hi ha trauma, sinó que en realitat es produeix una modificació radical i profunda de la nostra manera d’estar al món. És una qüestió ontològica més que psicològica. Al seu torn, aquest viratge existencial es produeix perquè en l’experiència del front hi ha una angoixa que, afí a la que establia Kierkegaard, conduirà finalment a aquesta llibertat absoluta apuntada anteriorment. Així doncs, s’obren totes les possibilitats i les exigències de la quotidianitat (majoritàriament polítiques, tot i que no s’ha de caure en reduccionismes) s’ensorren de forma inexorable. Llibertat, tanmateix, que es tradueix quan el combatent adverteix, en primer lloc, que ha arribat a un punt de no retorn, un espai que no condueix cap a una altra cosa. En el front es revela la vita nua, un estrat vital fonamental que no obeeix a cap criteri ni perspectiva quotidiana. És a dir, l’individu arriba al confí últim de la seva existència. Pot ser sorprenent, sí, però al sentir-se confinat, el subjecte extreu tot el seu potencial existencial, potencial que evidentment circula amb independència de la llei, de la norma, de la quotidianitat.

Ara bé, aquesta llibertat, en segon lloc, ve donada, a més a més, per l’Altre. La burocràcia de la guerra deixa de tenir sentit i validesa en el moment en què estic cara a cara davant de l’Altre (i davant la possibilitat d’aniquilar-lo). Aquí, en aquest instant infinit que és la confrontació en camp obert, adverteixo que tots dos ens movem pels mateixos criteris existencials, que ambdós sentim la mateixa llibertat en l’angoixa, i que els paràmetres quotidians de la política, ideologia, etc. són instàncies que només tenen validesa per corrompre’ns, sotmetre’ns i deformar-nos en la realitat marcada per l’imperatiu de la normalitat. Jo i el meu adversari participem especularment tant de la caiguda de la quotidianitat com de l’epifania de la llibertat, conseqüentment. En definitiva, es produirà la solidaritat dels pertorbats, és a dir, el vincle, la confraternitat, entre tots aquells que han estat capaços de trencar amb les demandes de la normalitat quotidiana i de sentir, amb aquesta trencadissa, com irromp la llibertat absoluta del front.

Per aquest motiu l’Altre s’erigirà en un element essencial en el meu confinament, que, al mateix temps, marcarà el desenvolupament de la meva responsabilitat. Una relació amb l’Altre que, i si atenem al discurs de Lévinas, mai serà ni una representació ni un vincle totalitzador que em permeti tenir-lo a la meva disposició. L’Altre veritablement és inabastable, insondable, sempre estarà en un altre lloc del que penso que està i, per això, mai s’ubicarà en unes coordenades plenament identificables per a mi. Si l’Altre se’m dóna, en tot cas, ho farà sempre com a desig: un desig, això sí, independent de la satisfacció (ja que sempre serà una cosa estranya i incommensurable). Un desig que no sorgeix de la manca, de la carència, i que, per aquest motiu, no és ni egoista ni narcisista.

Desig que es produeix, cal afegir, a partir de contemplar el seu rostre. Ara bé, l’expressió del rostre de l’Altre desborda qualsevol idea que jo pugui fer-me d’ell, no admet fisiognomies, i simultàniament em remetrà a una mirada perduda, extraviada, a un vincle estrany, paradoxal i no totalizable. I és que en realitat, la nuesa del seu rostre és una teofania, una revelació, es dóna un cert traumatisme de la sorpresa on l’Altre pot ensenyar-me alguna cosa al respecte de les meves possibilitats, de la meva llibertat i  responsabilitat (només allò absolutament estrany pot instruir-nos, dirà Lévinas a Totalitat i infinit).

Així doncs, i plantejades així les coses, cal respondre davant l’Altre i per l’Altre. La seva mirada dóna la llibertat, atorga la nostra responsabilitat, és, com diria Derrida a Donar (la) mort, el Do que ens llega. No obstant això, aquesta herència pot ser llegida com una càrrega que dinamita la major part de les nostres relacions, inclosa l’ètica. Això és així ja que hi ha una severa fricció entre responsabilitat i ètica perquè la veritable responsabilitat, tal com la defensa Derrida, no pot donar-se sense ruptura amb la llei, amb l’ordre, amb la regla, amb l’autoritat, la tradició, la paraula … Prenent la petició divina, la demanda més ben dit, de sacrifici d’Isaac, Derrida cartografia l’espai on s’assenta la responsabilitat. En primer terme, ser responsable exigeix ​​solitud, silenci, però sobretot, compromís absolut davant la singularitat de l’Altre i les seves demandes. Des del moment en què sóc responsable, i per això entro en relació amb l’Altre (la seva mirada, petició, amor …) sé que només puc respondre sacrificant l’ètica, és a dir, el conjunt de normes que m’obliguen a respondre de la mateixa manera a tots els altres. Dit en altres paraules, ser responsable implica trair a tots els altres que no són l’Altre singular i incommensurable davant el qual he de respondre. La gran paradoxa de la responsabilitat és que ser responsables implicarà el sacrifici absolut de tot el que implica una norma comuna, un conjunt de regles, preceptes, deures que em enllacen en la universalitat dels valors i deures ètics. La responsabilitat és quelcom silenciós i per això injustificable (quan intento donar raons, entro a la relació ètica així com en el càlcul. La responsabilitat és un sacrifici sense plusvàlua.), apel·la a la singularitat, és a dir, al confinament d’un mateix en un mateix (si és que podem parlar d’un mateix sense el entravessament de l’Altre) i a la justícia. Sobretot, és important aquest últim punt ja que, tal com establia Walter Benjamin, la justícia ha de demarcar-se del dret. Aquest últim, com l’ètica, apel·la a un conjunt de normes, preceptes, lleis que s’instauren a partir d’una violència originària (sigui simbòlica o física) i, a més, la seva autoritat revesteix un fonament místic ja que depèn en tot moment del ‘crèdit que li donem. La justícia, per contra, sempre apel·la a la singularitat, al particular, al que no té doble ni rèplica. Per això, el confinament és necessari en la justícia: en la meva solitud i silenci, he de respondre a la mirada de l’Altre, a la seva petició, sacrificant, amb això, qualsevol submissió als paràmetres ètics que ens vinculen, de forma més o menys abstracta, a un universal d’humanitat efectivament irrealitzable.

Per tot això, i si atenem al que hem vist en aquest recorregut, veurem que el nostre confinament és polític i que, per aquest motiu, serveix a uns interessos determinats (la no caiguda del sistema sanitari, és a dir, la no fallida d’un sistema crucial d’una organització estatal més o menys desenvolupada). És una tancada que veritablement no respon a l’Altre al no responsabilitzar del seu patiment (encara que s’intenti vendre ideològicament com a tal). No obstant això, l’altre confinament sí que és més interessant. Ser responsables exigeix respondre, atendre, posar el cos i l’escolta a la demanda, al patiment, de l’Altre. Aquí, en aquest particular univers gestat per la mirada, el malestar, l’afecte (sigui quina sigui la seva índole)… es dóna un confinament que sí és responsable: un tipus de relació en què he de donar resposta, sense escoltar cap veu (ni la meva) que desequilibri, que pertorbi, la irrupció de la paraula, del dolor, del gest inefable de l’Altre.

 

Sobre l’autor:

ORIOL ALONSO CANO és Doctor en Filosofia i grau en Psicologia. Ha realitzat diversos estudis i treballs que han estat publicats en revistes especialitzades tan nacionals com internacionals de Filosofia, Psicologia, Belles Arts, Antropologia, Medicina, Sociologia o Política. És professor a diverses universitats i forma part de diversos projectes culturals. Escriptor i articulista en diversos mitjans de comunicació, és autor d’ Encarnaciones del capitalismo (Carena, 2014), Sociedad débil (EUF, 2015), Experiencia de la ausencia (Anthropos, 2015), Archipiélago. Retrato polifónico de Rafael Argullol (Ediciones del Subsuelo, 2015) i La caricia del Fantasma (Cuadernos del Laberinto, 2018).

 

 

Més publicacions de