Conseqüències clíniques de la pandèmia de la Covid 19
(Santiago Castellanos)

Agraeixo, en primer lloc, la invitació del Servei de salut mental de l’Hospital Rossi a participar en aquesta conversa sobre les conseqüències clíniques de la pandèmia de la Covid. És un plaer per mi ser part de la conversa. Per limitacions de temps subratllaré només alguns punts.

La pandèmia de coronavirus constitueix una emergència global, amb un elevat impacte a la salut pública, inclosa la salut mental. El primer informe de l’Imperial College de Londres el març del 2020 ja anticipava que res no tornaria a ser igual durant molt de temps i que les perspectives epidèmiques serien ombrívoles. Han passat gairebé dos anys i podem afirmar, sens dubte, que no s’equivocaven.

La magnitud d’aquesta epidèmia podem considerar-la com una trobada de la civilització amb allò real, una cosa nova que irromp a la natura i produeix un forat en el saber de la ciència, que introdueix canvis en tots els àmbits i en el llaç social.

A la clínica psicoanalítica observem com aquest real traumàtic ressona de diferent manera en cadascun de nosaltres. Això ho hem pogut constatar en relació amb els efectes que la mateixa epidèmia han tingut a nivell de la subjectivitat.

En qualsevol cas, el que sí que hem constatat és que l’epidèmia de coronavirus ha posat en perill la subjectivitat, ha tensionat i ha trencat les seves costures, i ha fet esclatar les defenses que l’ésser parlant té davant de l’imprevist, la incertesa i la mort. Cada cas, en la singularitat, ens planteja diferents problemes clínics.

Puntuaré tres aspectes que he trobat que em semblen rellevants:

En primer lloc, han aparegut les respostes “negacionistes”, gairebé delirants en alguns casos. El que s’ha anomenat fake news, de les quals podríem mostrar un ampli catàleg. Això donaria per una conferència de més d’una hora. No desenvoluparé aquest punt que té connotacions polítiques i socials. A Espanya ha estat una posició minoritària. Tot i això, m’interessa subratllar com el vessant clínic de la paranoia s’ha presentat com una defensa a partir d’una significació que proporciona una versió a allò que no té sentit. La innocència paranoica atribueix la maldat a l’Altre. En aquesta desviació que proporciona el deliri, la subjectivitat pròpia no està compromesa. És una de les modalitats de defensa davant de la realitat i l’insuportable de l’epidèmia.

En segon lloc, cal destacar que aquesta crisi ha plantejat clínicament la dimensió de la pèrdua, que es pot llegir des de diferents punts de vista. Un pacient, a qui considero un home molt intel·ligent, em parlava que partíem d’un “excés”, d’un “desbordament” en l’estil de vida que la civilització estava prenent, de la seva deriva, i que això calia considerar-ho com una correcció inevitable i alhora lamentable. A la seva manera, parla del que la psicoanàlisi d’orientació lacaniana anomena com un excés de gaudi, un excés que es produeix a partir del funcionament del discurs capitalista, en què el subjecte és consumit per la pròpia proliferació dels objectes de consum. Podríem afegir que el mateix ecosistema, l’hàbitat de l’ésser parlant, es presenta amenaçat per aquest excés sense límits aparents. Em deia que és normal que l’ésser humà busqui el plaer o li agradi viatjar, però que això no tenia res a veure amb el fet que milions de turistes volessin en avions que solquen el cel cada dia d’una cantonada a una altra del planeta. Aquest desbordament havia de trobar un límit i, segons el seu raonament, el “coronavirus” ho estava fent de la pitjor de les maneres, introduint una pèrdua de greus conseqüències en tots els aspectes. Hi haurà un abans i un després.

L’elaboració d’aquesta pèrdua a través del simbòlic s’ha presentat complexa perquè cap dels discursos hegemònics cobreixen aquest forat en el real de la vida. La pèrdua, en primer lloc, de vides humanes. La pandèmia de COVID-19 ha causat gairebé 6,9 milions de morts a tot el món, més del doble de les reportades oficialment, segons una anàlisi de l’Institut de Mètrica i Avaluació Sanitària (IHME, per la seva sigla en anglès) de la Universitat de Washington, presentat el 6 de maig del 2021. Cal afegir els difícils dols que cal realitzar a causa de les restriccions imposades per les autoritats sanitàries, que n’han impedit el tractament simbòlic. Tots els rituals simbòlics de les diferents cultures a escala planetària amb prou feines s’han pogut celebrar. No hi va haver comiats, ni acompanyament, ni trobades per elaborar els dols. Això ha afegit un plus de patiment. He escoltat moltes pacients parlar de com n’ha estat d’insuportable el fet que no s’hagin pogut acomiadar ni acompanyar els seus familiars.

La pèrdua del llaç social, l’aïllament i la no presència dels cossos

Un pacient em deia avui que el nostre sentit de la “normalitat” està alterat. Si havíem assumit com una cosa “normal” autèntiques tragèdies humanes com les guerres, la fam i la barbàrie que assoten grans zones del planteja, el que és nou és que el que està passant ens afecta a nosaltres directament, és a dir, als nostres cossos. L’amenaça no és imaginària, és real. És un real traumàtic per a cadascú i les respostes que hem trobat han estat desiguals i de vegades paradoxals.

Pacients amb greus problemes de salut mental que s’estabilitzen per la contenció que introdueixen les mesures d’alarma implementades pels governs. Per exemple, aquells que ja vivien aïllats es reconfortaven en legislar-se l’aïllament forçós.

Pacients que es desestabilitzen perquè experimenten el que està passant com una amenaça real, que en alguns casos és la font d’un deliri.

Pacients que s’angoixen perquè el confinament dinamita la possibilitat del llaç social. Pacients embullats en múltiples assumptes de la vida quotidiana que parlen que tot el que ha passat els fa adonar-se del que és veritablement important per a ells (cadascú en la seva particularitat).

Pacients espantats i terroritzats perquè estan en quarantena amb clínica sospitosa de patir Covid-19, però als quals no se’ls fa les proves diagnòstiques.

Actualment, a Espanya ens trobem amb el que es podria anomenar la “ressaca” de l’epidèmia. La situació ha millorat des del punt de vista de la mortalitat i els contagis, però els quadres depressius creixen de manera exponencial. Una “ressaca” que es tradueix en una desvitalització en la relació amb la vida. No es tracta de pensar aquesta qüestió en una lògica de causa-efecte perquè no és evident a primera vista, sinó més aviat de considerar els efectes que han mobilitzat les fragilitats de cadascú. Cal destacar els efectes que s’han produït al personal sanitari que s’ha hagut d’enfrontar, i ho segueixen fent, a una experiència professional sense precedents. Massa morts, massa impotència, massa patiment. L’experiència clínica ens demostra que a tot excés hi ha un preu a pagar.

En tercer lloc, els canvis introduïts a la pràctica clínica, podríem dir que per força major. Durant molt de temps, la psicoanàlisi d’orientació lacaniana ha defensat davant d’altres opcions terapèutiques la importància de la presència dels cossos en la direcció de la cura. Però això no va ser possible durant un temps. A Espanya, l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi, a través de la Fundació, va posar en marxa un dispositiu clínic d’atenció gratuït, d’urgència subjectiva, durant els primers mesos després de la declaració de la pandèmia. Va ser una experiència molt interessant que ens va ensenyar molt, però que va tenir les seves limitacions. Alguns d’aquests pacients van continuar el tractament posteriorment de manera presencial.

Noves formes es reinventen utilitzant les noves tecnologies per poder seguir escoltant els pacients. Alguns perquè estan en quarantena, altres perquè tenen por de sortir al carrer o perquè directament les mesures del Govern prohibeixen la lliure circulació de les persones.

Aquesta transformació ha arribat per quedar-se? És una pregunta legítima que cal fer-se. En la meva experiència, la tornada a la consulta presencial ha facilitat els impassos subjectius i el tractament que havia estat substituït per la modalitat virtual. Aquí hi ha un problema afegit i que és de caràcter econòmic. Els sistemes sanitaris orientats per l’eficiència i l’estalvi econòmic estan promovent a molts llocs la continuïtat de les consultes telemàtiques, no de manera conjuntural, sinó estructural. Hi ha molts interessos econòmics en joc que vénen de la mà de fons d’inversió importants a escala mundial i companyies asseguradores. En relació amb això, cal prendre una posició de caràcter ètic perquè el reduccionisme telemàtic té conseqüències per a la clínica.

*Intervenció a la trobada organitzada pel Servei de Salut Mental de l’Hospital Rossi de Buenos Aires el 28.10.2021, sobre les conseqüències clíniques de la pandèmia de Covid 19.

(Traducció: Ciutat de les Lletres)

Sobre l’autor

Santiago Castellanos és psicoanalista, membre a Madrid de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi (AMP).

Més publicacions de