D’això, ni parlar-ne!
(Miquel Bassols)

— D’això, millor ni parlar-ne!

I el teixit dels lligams socials es degrada, s’esfilagarsa, corcat de silencis.

— Doncs parlem-ne!

I aleshores sembla que hagi d’esclatar la guerra oberta.

Decididament, l’ésser humà s’embolica amb les paraules, s’entrebanca entre allò que pensa i allò que diu. És que l’ésser humà no diu gairebé mai el que pensa ni pensa el que diu. I quan diu veritablement el que pensa és perquè no ha pensat prou el que diu.

Per exemple, la política —que de fet és el que ens fa éssers de la paraula i subjectes de l’acte alhora—, la política on cal fer el que diem i dir el que fem. Només que, a més, cal semblar-ho, cal fer l’aparença convenient perquè allò que digui i allò que faci no sembli precisament un nou engany. La dona del Cèsar… fins que ja només li cal semblar-ho. I aleshores la veritat esdevé, ella mateixa, un pur semblant. «La política, deia Jacques Lacan, és el semblant», és saber fer-ne semblant, fins i tot quan el semblant és la veritat.

De tant en tant, però, hi ha els actes fallits que travessen els semblants. Aquests dies, els actes fallits semblen actes sàviament calculats per una mà amagada que remena les clavegueres de l’Estat per fer arribar tota la brutícia fins la cuina dels governs. I la política esdevé aleshores la impossibilitat d’un acte veritablement polític.

A qui se li acut de fer un espionatge tan persistent i generalitzat amb això del Pegasus, creient que no se sabrà algun dia? Doncs se li acut, precisament, a algú que vol que algun dia se sàpiga. I fer veure i fer saber que un pot fer qualsevol cosa sense més conseqüències que les que imposa al seu enemic polític en un acte d’autoritarisme fatxenda. I cuidar-se prou bé després de tornar a amagar la mà a la claveguera.

Alguns ho diuen així: Però si és sabut de tothom que tots els estats i governs espien! No ens fem ara els escandalitzats, com aquell capità Renault al Rick’s Bar de Casablanca quan surt de jugar d’amagades: «Quin escàndol, he descobert que aquí es juga!».

I amb això n’hi hauria prou per justificar-ho… fins que l’espia es troba, ell mateix, espiat! No passaran, deien, i ja han passat.

Dit d’una altra manera: aquells que van «passar» fent d’acusació popular d’un judici inversemblant a qualsevol lloc d’Europa —el judici als independentistes catalans— , aquells que segueixen passant a parlaments i governs sabotejant la política, són ara la veritat d’aquella complicitat negligent i corrupte: «és que la cosa no em tocava a mi».

I si els aturéssim amb una política que digui el que fa i faci el que diu?

Més publicacions de