Davant d’allò inevitable
(Ezequiel Mir Casas)

La ideologia del canvi envaeix tots els àmbits. Abolint els referents i el desig de construir un món comú, pretén deixar-nos sols davant nostre. Desemmascarar-la és una cosa, esbossar una nova ètica per resistir-s’hi n’és una altra.

Per molt que hi dono voltes, tinc la impressió que començar una reflexió sobre el canvi és una manera més o menys serena d’afrontar el buit. El canvi és ara una ideologia, la darrera abans de la següent. Una ideologia que permet mantenir un discurs davant dels altres. Aquella que justifica l’oblit, les pèrdues de memòria, el final de la història i, més recentment, el final de la humanitat. Dir que cal canviar, és dir el que sigui davant de qui sigui.

Ara només hi ha simulacres de canvis, expertament orquestrats, estudiats, planificats, anunciant el millor per aviat, sembrant esperança i exigint que tinguem paciència.

El canvi, perquè és una ideologia, no té cap necessitat de justificar-se, no té cap necessitat de cobrir-se les espatlles, per presentar-se davant nostre amb un horitzó històric. La ideologia del canvi ja no ha de legitimar-se, només ha de proclamar la seva existència. Paraules com progrés, evolució, revolució, tendències, avenç, darrer crit, novetat, gir, remeten al buit. El futur és ara, el futur és demà. El futur truca a la porta, cal obrir, cal deixar-lo entrar.

 

Atrapats

Si el canvi fos justificat, tindríem una ètica del canvi. Allò propi d’una ideologia eficaç sempre és camuflar que és una ideologia. Allò propi del canvi és presentar-se com allò real, els fets, la realitat, el present, el que és. L’ineluctable, l’incommensurable, l’irreversible, l’incondicional, l’inderogable, l’ineludible.

Quan tot just començàvem a comprendre el sistema establert, tot allò sobre nosaltres ha de ser desrealitzat, desviat de la seva funció original, del seu sentit, del sentit.

Hom se sorprèn que determinades societats, determinats pobles o determinats individus vulguin conservar una singularitat o unes singularitats. En aquest context, cadascú de nosaltres ha de dur a terme, amb la més gran solitud, unes reformes interiors per a les quals sovint no en tenim els mitjans.

El món no s’atura. Però puc decidir frenar. Una nova ètica vol néixer. La de la passivitat, del silenci i de la resistència suau. Però encara no podem pensar adequadament aquesta nova ètica, ja que està plena de contradiccions, oscil·la entre la resistència i la indiferència.

Caldria preguntar-nos què cal fer amb les restes del passat. Independentment de la nostra edat, el nostre sexe, la nostra ubicació geogràfica en el món, estem atrapats.

Quan el filòsof Gilles Lipovetsky va anunciar que ens trobem en una societat postmoralista, volia dir que la humanitat occidental ja no es basa en els deures i els sacrificis per realitzar-se. Estem sols amb la nostra individualitat, buscant la realització d’una felicitat focalitzada en un mateix. El canvi ens està arribant, no és solament una qüestió de comerç, no solament és econòmic, no solament és mercantil.

Gilles Lipovetsky ens diu: «La era posmoralista no significa expulsión del referente ético sino sobreexposición mediàtica de los valores, reciclaje de éstos en las leyes del espectáculo de la comunicación de masas»(1) . On la ideologia del canvi ha tingut un perfecte èxit, és en l’abolició de les referències. Qualsevol cosa pot passar sense referencial moral de base. L’únic referencial que val la pena conservar és l’individu, la seva felicitat, el seu dret a la felicitat. Per aconseguir-ho, calia abolir les morals col·lectives, les morals sacrificials, la preocupació per l’altre, la idea que érem un «nosaltres» abans de ser un «jo».

Presumim de conèixer els secrets de l’estratègia de les multinacionals, però el que ens cal, segons Alessandro Baricco, és «una idea clara del hombre que está frente a las mismas»(2). El Rei és un mateix. L’objectiu està dirigit. Cada vespre és una desfilada d’èxits i de fracassos. Sense ordre, hom pot veure a les pantalles els problemes dels rics i les fams del món. La distracció obliga: oferir entreteniment, fer espectacle.

Com podem, en un context així, esperar una ètica que pugui resistir el cop? Sovint llegeixo, quan es comenten els resultats d’enquestes polítiques, l’expressió «consumidor electoral» referint-se als ciutadans que voten. Hom pot, fins i tot quan s’és un periodista de renom, estar dominat per la ideologia del canvi i, amb el pretext de treballar amb conceptes més clars, perdre de vista el significat propi del que hauria de ser una democràcia. Reduir el dret a vot a un gest de consum és alienar tota una societat i retirar a tothom les seves responsabilitats bàsiques com a ciutadans.

 

Davant d’allò múltiple

Pensar allò múltiple. Pensar amb i per als ciutadans. El repte és aquest. Tanmateix, la ideologia del canvi va en el sentit contrari. Com qualsevol ideologia, voldria fer-nos creure que, en algun lloc, algú ha pensat en tot per a nosaltres. Què queda per als ciutadans? Contemplar el canvi en la seva sala d’estar davant de la seva pantalla.

El món no és allò que he de suportar, és el que he de construir amb els altres. Ser un mateix en plural. Ciutadà, individu, home, dona, treballador, malalt, consumidor informat, legislador, utòpic, empresari, voluntari, creador i fins i tot espectador. Hem de rebutjar la unidimensionalitat de l’ésser.

Potser s’ha acabat el temps de les morals completes. Potser ara ens trobem amb unes morals complexes i encara incompletes. Els models ètics es debiliten. Però hauríem d’entendre que, fins i tot si l’humà és incomplet, encara que les nostres ètiques siguin fragmentàries, conservem el nostre deure de pensar, el nostre deure d’inventar l’ésser humà.

Peter Sloterdijk té probablement raó quan planteja aquesta pregunta decisiva: quantes autocontradiccions poden absorbir les societats modernes de consum i dels drets humans?

Cal afegir que aquestes autocontradiccions no són absorbides exclusivament per les nostres societats, sinó també per cadascun de nosaltres. Fins i tot si sovint oblidem que som aquesta societat. Fins i tot si sembla que ja no sabem què és una societat.

I si encara ens trobem en els prolegòmens, no és simplement perquè tenim el nas enganxat a la finestra del present o perquè ja no sabem pensar un sistema ètic, és que hem entès que en qüestions d’ètica, la flexibilitat és una exigència, fins i tot quan és un perill.

Pensar sense ancoratges és difícil, però podríem fer confiança en els homes i les dones per afrontar aquesta dificultat. Sembla que la ideologia del canvi no ho ha entès així. Sempre cau en el buit del pensament, en la uniformització, en la unidimensionalitat. La nostra resistència pot no ser la que pensem que és. La nostra resistència no és d’aquelles que no té res a oferir. No solament es manté en el confort d’una moral antiga.

La nostra fragilitat és la nostra força i la nostra feblesa. Nova paradoxa.

Com pensar les diferències entre la veritat i l’aparença de veritat? A qui creure? Cal conformar-se amb creure?

Les nostres societats no s’oposaran mai al canvi. Ja està aquí per quedar-s’hi. Però s’ha de dir clarament, hi ha canvis que són esquers i errors. Hi ha canvis que són derrotes per a la humanització i per als drets humans.

Continuem fabricant els nostres universos amb ideologies, fins i tot sabent que tota ideologia té la mirada estreta, fins i tot tenint una consciència clara dels perills de la ideologia. L’últim truc de la ideologia ha estat deixar-nos entendre que ja no hi havia ideologies. Com si poguéssim ser tan naïfs.

Advocar per la multiplicitat, les paradoxes, les ètiques; cal que l’ésser escolti amb l’oïda atenta, escoltar les veus que sorgeixen d’arreu i que sovint són confoses. Escoltar i escoltar- se.

I després hi ha tots els que ja no parlen, que no fan res, que romanen en silenci. De vegades per pura estratègia, de vegades perquè senten la inutilitat de la paraula en tot el soroll que fa el canvi per fer-nos creure que la seva existència és indispensable. I després hi ha les paraules dels altres, les paraules de tots. Hi ha les nostres solituds, sempre les nostres solituds i les nostres ètiques en guaret, les nostres ètiques toves, les nostres ètiques de circumstàncies, les nostres ètiques que intenten construir-se contra el canvi i contra la fragilitat de les nostres esperances.

La primera urgència d’una societat del son és aniquilar tots els elements desvetlladors, fins i tot imitant el real en el més profund del malson més paralitzant.

De vegades em pregunto: quan sortirem del malson? No somio, hi ha esperança. Encara hi ha homes i dones que cerquen altres camins, que ja no creuen en la idea que el canvi ho explica tot.

 

1 Gilles LIPOVETSKY, El crepúsculo del deber. La ética indolora de los nuevos tiempos democráticos, Barcelona: Anagrama 1994, p. 134.
2 Alessandro BARICCO, Next. Sobre la globalización y el mundo que viene, Barcelona: Anagrama 2006, p. 70.

 

SOBRE L’AUTOR:

EZEQUIEL MIR CASAS és Diplomat en Música i Ciències Religioses; amb estudis d’Educació Social. Ha estat Cap de Programes de la Fundació Claret i editor de l’Editorial Claret; actualment treballa a Càritas Diocesana de Girona en l’àmbit de la inserció sociolaboral. Interessat per la Psicoanàlisi, actualment està duent a terme una recerca sobre Psicoanàlisi i Religió  per a la tesina de llicència en Ciències Religioses a l’Institut de Ciències Religioses de Barcelona (ISCREB).

 

Més publicacions de