De la diferència dels sexes a la diferència absoluta
(Ligia Gorini)

El 1935, Freud va rebre una carta d’una mare nord-americana, preocupada pel que suposava que era l’homosexualitat del seu fill: “L’homosexualitat no és certament un avantatge, però no és una cosa vergonyosa, perversa o degradant; no es pot classificar com una malaltia, la considerem com una variació de la funció sexual” [1]. Li explica que la psicoanàlisi no pot curar ningú de la seva homosexualitat: “El que pot fer l’anàlisi pel seu fill és una altra cosa”. Pot aportar, en el millor dels casos, alleujament i consol a un home “infeliç, […] esquinçat per conflictes interiors”, “sigui quin sigui el seu estat: ja sigui que segueixi sent homosexual o ja sigui que canviï “.

Deu anys abans, en el seu escrit sobre les conseqüències psíquiques de la diferència anatòmica entre els sexes, Freud va concloure “que el contingut de les construccions teòriques de la masculinitat pura i la feminitat pura segueix sent incert” [2], subratllant la importància de la causalitat psíquica, més enllà del destí anatòmic.

L’actualitat d’aquesta carta crida l’atenció: mentre la psicoanàlisi continua sent posada en qüestió com a pràctica normalitzadora, Freud ja va assenyalar en diverses ocasions que no sorgeix d’un marc, ni d’una veritat universal; es refereix a “una altra cosa”. La veritat de cadascú –el seu desig, el seu gaudi– no es deixa atrapar completament en els fils del discurs. Perquè aquesta veritat no tota, com diria Lacan, «s’aferra al real» [3]. I el desig, en la seva singularitat, “és el contrari de qualsevol norma, és com a tal extranormatiu” [4].

Depèn de cadascú enfrontar-se amb allò que del seu cos li fa enigma, independentment de la seva orientació sexual.

Per a Lacan, ser home o ser dona no depèn de la diferència anatòmica entre els sexes, sinó de la manera com s’inscriu el subjecte en relació al significant fàl·lic. “Prenem les coses […] del costat on se situa l’home. S’hi situa, en resum, per una elecció: lliure en les dones de col·locar-s’hi si els agrada.” [5] La perspectiva lacaniana de la sexuació implica l’elecció del subjecte, en la seva diferència absoluta. Excepcional, queda molt lluny de les tan criticades gàbies normatives que tancarien l’individu en un binarisme reductor, que caldria fer desaparèixer.

Contràriament a la reivindicació contemporània de l’autodeterminació, que vol ser dominant i inamovible, l’elecció del subjecte de la psicoanàlisi és contingent, i porta la marca de la unió de la parla i el cos, en la singularitat de cadascun.

_______________

[1] Freud S., “A letter from Freud”, International Journal of Psycho-analysis, v. 32, 1951, pàg. 331. Traducció al català disponible en línia al web de Ciutat de les Lletres.

[2] Freud S., Freud S., « Quelques conséquences psychiques de la différence anatomique entre les sexes », La Vie sexuelle, Paris, PUF, 1969, p. 132.

[3] Lacan J., « Télévision », Autres écrits, Paris, Seuil, 2001, p. 509.

[4] Miller J.-A., « L’orientation lacanienne. Choses de finesse en psychanalyse », curs impartit en el marc del Departament de psicoanàlisi de la Universitat de París 8, 19 de novembre de 2008, inèdit.

[5] Lacan J., Le Séminaire, llibre XX, Encore, text establert per J.-A. Miller, París, Seuil, 1975, pàg. 67.

Sobre l’autor

Ligia Gorini és psicoanalista a Paris, psiquiatra, cap de servei a l’EPS-Ville Evrard, membre de l’Ecole de la Cause freudienne (AMP).

Més publicacions de