Del «parany» de la ideologia
(Ezequiel Mir Casas)

QUÈ ÉS LA IDEOLOGIA?

Del grec ἰδέα «idea», i de λόγος «ciència, discurs». La ideologia és, doncs, etimològicament, un discurs sobre les idees. En grec, el substantiu ἰδέα relacionat amb el verb ἰδεῖν, «veure», més aviat suggeriria el sentit d’«imatge».

La història del mot és de les més curioses, determinada tant per la filosofia (que el va crear), per la política (que el va segrestar), com pels mitjans de comunicació (que el van adoptar). Això es va fer en un seguit de vaivens i de canvis semàntics que, sens dubte, testimonien les complexitats i ambigüitats específiques del que vol designar.

Va ser inventat a finals del segle XVIII, més exactament el 1796, per Antoine Destutt de Tracy per designar una «nova ciència» l’adveniment de la qual semblava necessari, una ciència que hauria d’entendre i explicar l’origen de les idees, dir com els pensaments i les representacions eclosionen i floreixen al cervell dels éssers humans. Al seu voltant es crea una autèntica escola filosòfica on es troben primer el metge Cabanis, l’historiador Daunou, el moralista Volney; també s’hi relacionen Bichat, Broussais, Condorcet, Lagrange, Lamarck, Laplace, Lavoisier, Pinel … i també Stendhal o Thomas Jefferson. El bo i millor!

Hereus de la tradició empirista, dels enciclopedistes i de la filosofia de la Il·lustració, estan oberts a tot el que passa al món; principalment ateus i tots republicans, reivindiquen un «nou esperit científic» per abordar l’estudi de la natura i de l’home.Apassionats per les qüestions de la pedagogia i de l’educació, la seva preocupació dominant sempre es reduïa a esbrinar què podia ser una «ciència de les idees», una anàlisi sobre l’origen i el funcionament de les idees. En aquest sentit  ̶ i fins i tot si això pot causar molèstia ̶ , cal donar la raó a Gramsci, que va assenyalar que «Freud és l’últim dels ideòlegs»;  gairebé hom podria dir que, al cap i a la fi, va ser el primer.

Remarquem, a més, que Destutt de Tracy i els seus amics van preferir anomenar-se «ideologistes». El terme «ideòleg» va ser introduït pels seus adversaris, per un manifest compromís de denigració; van aconseguir, a més amb èxit, convertir aquesta paraula en el sinònim de fals pensador, mesquí, estret, sectari i dogmàtic: la mateixa antítesi del que eren aquests homes generosos. Fins i tot van aconseguir que la gent oblidés, en bona part, aquesta escola filosòfica tan important en la història de les «idees», precisament.

Aquesta destrucció va ser duta a terme primer, en nom de la religió, pel molt reaccionari vescomte François de Chateaubriand, bonapartista i després reialista (va ser ell qui va inventar el terme pejoratiu «ideòleg»); va saber arrossegar els «romàntics» durant la Restauració i fer que recolzessin el seu rebuig. Però l’acció determinant va ser, sens dubte, l’obra de Napoleó que els odiava, veient clarament en ells una amenaça contra les seves empreses; dels ideòlegs va fer-ne una caricatura i de la paraula un insult, aconseguint que tothom (o quasi) oblidés el que havien estat la ideologia i els ideologistes. Descansin en pau!

Qui va reprendre el mot i li va donar el seu significat modern, de fet va crear una nova noció (encara no realment un concepte) ancorant-la de manera decidida i definitiva en el camp del social; probablement va ser influenciat en la seva elecció terminològica pel significat pejoratiu que havia pres el terme, però també per una preocupació compartida per la importància de «l’origen de les idees». Amb Marx (i Engels) la ideologia esdevé una «falsa consciència», una «inconsciència de la història real» i una falsa consciència d’un mateix.

            Toda ideología, una vez que surge, se desarrolla en conexión con el material de ideas dado, desarrollándolo y transformándolo a su vez; de otro modo no sería una ideología, es decir, una labor sobre ideas concebidas como entidades con propia sustantividad, con un desarrollo independiente y sometidas tan sólo a sus leyes propias. Estos   hombres ignoran forzosamente que las condiciones materiales de la vida del hombre, en cuya cabeza se desarrolla este proceso ideológico, son las que determinan, en última instancia, la marcha de tal proceso, pues si no lo ignorasen, se habría acabado toda la ideología[1].

L’anàlisi de la ideologia que emprèn (massa parcialment) és una recerca del sentit que s’ha de donar al real; aquesta és la idea que reprendrà Canguilhem (a Ideologia y racionalidad) per constatar que:

La ideología, que designó primero una ciencia natural de la adquisición por el hombre de ideas calcadas sobre lo real, designa en lo sucesivo todo sistema de ideas producido como efecto de una situación inicialmente condenada a desconocer su relación real con lo real. La ideología consiste en el desplazamiento del punto de aplicación de un estudio[2].

Que tota ideologia es pensa universal, com el fet que no es reconegui com a ideologia, només són conseqüències autojustificatòries necessàries per a la seva supervivència. És, per definició, una Weltanschauung; per això totes les religions (i no solament les seves formes anomenades «fonamentalistes», com hom pot pensar) són, en essència, ideologies.

Lenin durà a terme un nou gir semàntic, enfortint les perspectives polítiques. Té la intenció de fer prevaler, en la presa de decisions, les reflexions teòriques sobre la submissió a les exigències econòmiques immediates. Privilegia així el paper dels intel·lectuals que han de «il·luminar» el moviment obrer, i, per tant, oposarà al “elemento espontáneo” (…) forma embrionaría de lo conciente[3]» les accions organitzades per aquells que disposen d’una «elevada conciencia[4]»  ̶ ja que hi ha «graus de consciència», una consciència que els líders revolucionaris han de suscitar mitjançant una veritable maièutica. Així, Lenin serà conduït a oposar una «ideologia socialista», conscient de si mateixa, a una «ideologia burgesa», que ignora les seves veritables relacions amb el real. Per tant, se sentirà justificat a dir: «por nuestra parte, por parte de los ideólogos, de los dirigentes[5]»designant-se així com aquells que tenen com a tasca promoure la «presa de consciència» mitjançant l’anàlisi i la crítica  ̶ i en primer lloc mitjançant l’autocrítica, és a dir, el qüestionament permanent de les pròpies determinacions.

A Lenin va succeir Stalin, i va ser el final de les preguntes i la mort de les idees, el darrer gir semàntic i la desviació absoluta de la ideologia. En va fer un teixit de certeses i d’enunciats del dogma. L’eina de reflexió de Lenin esdevé un aparell repressiu; els pensadors, els intel·lectuals ara odiats són perseguits i la ideologia torna a ser el que denunciava Marx.

¡La ideología! He aquí lo que proporciona al malvado la justificación anhelada y la firmeza prolongada que necesita. La ideología es una teoría social que le permite blanquear sus actos ante sí mismo y ante los demás y oír, en lugar de reproches y maldiciones, loas y honores[6].

Així es va pervertir un mot, i assassinar les idees que portava, fins i tot les seves contradiccions.

Aquest és el resum, a grans trets,  de la història dels seus canvis de significat. No ens podem aturar aquí, ja que si Stalin gairebé va matar el mot, finalment no va poder abolir les idees. Molts van ser els que van treballar els problemes plantejats per la ideologia. Al principi, en la seva major part, eren filòsofs marxistes, tot i que sovint entraven en desacord; les nostres observacions han de ser molt breus aquí, ens limitarem a citar noms: Lukâcs, Manheim, Korsch, Gramsci, Althusser…

Cal afegir tots aquells que pretenien donar altres perspectives, essencialment sociològiques, a la noció; així, per exemple, J. Baechler qui va privilegiar «el paper de les passions», P. Ansart que remet la ideologia a «un imaginari col·lectiu dinàmic».També cal esmentar R. Aron, C. Castoriadis, J. Gabel, M. Rodinson i molts altres; afegir treballs com els de R. Barthes i P. Bourdieu (per citar-ne alguns) s’inscriuen, de fet, en una exploració dels camps ideològics. Diguem que van contribuir a renovar profundament la qüestió, fins i tot si encara no tenim una teoria assolida capaç de tractar-la.

Aleshores, actualment, què passa, què volem dir quan es parla d’ideologia? Depèn… Però seria lamentable fer a Stalin l’homenatge d’acceptar la desnaturalització absoluta que en va fer, perseguint, pel seu propi compte i segons els seus propis mitjans, l’obra de destrucció del pensament sobre les idees iniciat ja per Napoleó Bonaparte. Afortunadament, cap dels que es prenen la qüestió seriosament (i com no ho podem fer, al nostre món actual?) no cedeix a aquest expedient.

Destutt de Tracy només té un interès històric, la seva preocupació per aconseguir comprendre l’origen i el funcionament de les idees ha estat assumida per la psicologia i, per descomptat, per la psicoanàlisi; no obstant això, seria just reconèixer-lo com un dels precursors. El sentit leninista gairebé no s’utilitza, excepte en alguns escrits molt «polítics», especialment polèmics, i que difícilment empenyen la reflexió sobre el seu tema. Més generalment, la majoria dels autors que realment tracten la ideologia prenen les seves referències de base del mateix Marx (i Engels), ja que és principalment una noció marxista (fins i tot si Marx, vigilant al respecte, sostenia dir que «ell no era marxista»); així ha pogut sorgir un cert consens semàntic i és per això que Canguilhem se sent perfectament justificat per assenyalar, com hem indicat una mica més amunt: «La ideología consiste en el… ».

Per tant, podem donar les principals característiques específiques de les ideologies, tal com les podem precisar avui dia, tot i que sabem que tal o qual punt pot suscitar reserves, fins i tot desacords amb un o altre autor; tot i així, el conjunt sembla força admissible:

Una ideologia és un sistema de representació simbòlica que ignora allò que la determina i tendeix a justificar-se per una relació imaginària amb el real (el real aquí essent essencialment social). No per això és menys un producte d’aquesta realitat social que contribueix a produir; és coextensiva amb la història, ja que només és una projecció distorsionada de les necessitats, dels interessos, de les prohibicions i dels valors d’una societat. És un procés inconscient que actua, sense que hom ho sàpiga, en cada individu en tant que pertany a un cos social.

Per tant:

  • subjugació a la idea, a l’ideal per protegir-se de l’amenaça d’esfondrament, de pèrdua i de fractura. També és una defensa contra la incertesa i, al mateix temps, l’acompliment de fantasies d’omnipotència narcisista;
  • la ideologia és una modalitat d’articulació entre l’intrapsíquic i el societal. És a partir d’aquesta doble pertinença (psíquica i grupal) que exerceix una fascinació sobre el pensament per la seva capacitat de ser utilitzada tant per a l’economia intrapsíquica com per a l’economia societal;
  • la ideologia organitza i manté juntes (a costa d’una gran limitació) una àmplia diversitat de formacions (psíquiques i socials);
  • finalment, la ideologia, com a vector comú d’una comunitat, sovint s’inspira en els processos primaris, cosa que ens pot fer dir que la ideologia és un deliri compartit.

Només coneixem i denunciem les ideologies dels altres, o millor dit, les que imputem als altres; és a dir també que no hi ha, per si mateixa, cap bona o mala ideologia.

COM FER IDEOLOGIA SENSE SABER-HO

Com podem veure, la ideologia concerneix als psicoanalistes en primer lloc, ja que és a la societat allò que l’inconscient és a l’individu (sense prejutjar aquí les relacions entre l’individu i la societat, ni aquelles entre l’inconscient i la ideologia l’examen de les quals, en aquest breu treball, ens portaria massa lluny). En aquest sentit, obres com Psicología de las masas y análisis del yo (1921), El porvenir de una ilusión (1927) i El malestar en la cultura (1930 [1929]) són, sobretot, assaigs sobre la ideologia ̶ i dels millors.

El debat guanyaria en claredat i en serenitat si s’admetés que, com ens diu l’etimologia[7], tots els «-ismes» impliquen una toxicitat, doncs aquí una ideologia; aquest és el cas fins i tot de les doctrines que es creuen més anti-ideològiques, des del liberalisme fins a l’anarquisme. Fer-ne una tria, designant el bo i el dolent (tornant així a Lenin), però sobretot pensant que el «mal» seria degut a la seva part ideològica, no solament ignora la naturalesa de la ideologia, sinó que reintrodueix postulats ideològics al raonament.

Per això, hauríem de considerar totes les doctrines i tots els dogmes com a equivalents? Ho són en els processos determinants, certament no en els seus «valors». El fet que els «-ismes» tinguin, per naturalesa, una funció ideològica no és suficient per desqualificar-los a tots; per altra banda, convé, en cadascun d’ells, cercar de localitzar la bretxa entre el discurs manifest i les motivacions socials inconscients que el produeixen, és a dir, la seva relació amb el real –i és encara més difícil ja que hi ha una «realitat ideològica», igual que una «realitat psíquica».

Hom pot considerar que aquesta desitjable vigilància correspon, al cap i a la fi, a l’esperit científic; certament. Però tant l’epistemologia com la història de les ciències ens ensenyen que sovint estan sobredeterminades per ideologies més o menys «espontànies» i, sense remuntar a Galileu, les raons exposades per acceptar o rebutjar una nova concepció (Freud en sabia alguna cosa) són sovint només el reflex de conviccions preestablertes, del desig de no pertorbar un conjunt de creences i de sistemes de pensament d’acord amb el marc sociocultural del moment. Això passa cada dia i és, diguem-ho, inevitable; potser fins i tot de vegades és desitjable, de la mateixa manera que els mecanismes de defensa del psiquisme només són nocius quan esdevenen «anacronismes» patològics  ̶ i, precisament, les ideologies són en la seva majoria anacròniques.

Òbviament, la psicoanàlisi no pot escapar del destí comú de les produccions intel·lectuals. La ideologia s’hi infiltra, però si volem tenir alguna possibilitat de desvelar-la, la seva insídia no s’ha de busca tant en el mateix corpus com en l’ús teòric que es pot fer d’alguns dels seus elements i, sobretot, en les seves aplicacions.

LA IDEOLOGIA I LA PSICOANÀLISI

Llavors, en què, per què la psicoanàlisi ha de malfiar-se de la ideologia? Simplement perquè, amb l’objectiu d’actuar sobre els altres, ha de vetllar en aquesta tasca de no deixar-se desbordar per la part de l’imaginari social que és capaç de vehicular, molt més insidiós ja que l’analista no és necessàriament el millor per reconèixer-lo, ja que ha estat format per desvelar les estratagemes del superjò en cada problemàtica individual  ̶ començant per la seva ̶  però no per desbaratar les del seu entorn sociocultural (al contrari, si se’m permet dir-ho), que generalment ignora. D’aquí que:

            Si poseyéramos más aplicaciones de esta clase, el supuesto del superyó perdería para nosotros su último resto de extrañeza y nos emanciparíamos por completo de la estrechez que nos aqueja todavía cuando, habituados a la atmósfera del mundo subterráneo, nos movemos en los estratos más superficiales, superiores, del aparato anímico[8].

Al cap i a la fi, aquesta divisió entre la consideració de l’individu i del social en l’exercici de la psicoanàlisi no és senzill ni lliure d’obstacles; ja  Freud sempre es va preocupar d’ambdós; i si molts dels seus textos «socials» són descuidats per molts, fins i tot sospitosos per alguns, no seria precisament per raons més ideològiques que psicoanalítiques? Tot i així, va ser ell qui ens va demostrar que si el superjò és tan astut, és en funció de les seves determinacions ideològiques:

            Así, el superyó del niño no se edifica en verdad según el modelo de sus progenitores, sino según el superyó de ellos; se llena con el mismo contenido, deviene portador de la tradición, de todas las valoraciones perdurables que se han reproducido por este camino a lo largo de las generaciones[9].

I continua referint-se explícitament a les «ideologies», i després critica les «concepcions materialistes de la història» per posar massa èmfasi en les condicions econòmiques:

            Eso es verdad, pero muy probablemente no sea toda la verdad. La humanidad nunca vive por completo en el presente; en las ideologías del superyó perviven el pasado, la   tradición de la raza y del pueblo, que sólo poco a poco ceden a los influjos del presente, a los nuevos cambios[10].

I encara viu en nosaltres, el passat de «las ideologías del superyó», quan, des de la butaca, hom escolta amb tota «neutralitat»…

No n’hi hauria prou amb afirmar que cal descartar qualsevol idea d’adaptació per aniquilar l’amenaça, un problema així no es pot resoldre de manera tan senzilla. En primer lloc, és important saber de quina adaptació es pot tractar i, sobretot, adaptar-se a què, i fins i tot potser, amb l’ajut de la transferència, adaptació a qui? Si condensem aquestes preguntes, sorgeix una resposta: al superjò de l’analista  ̶ i, més particularment durant les seves anàlisis, al seu «superjò psicoanalític», per tant al de la seva família i, per tant, a la seva ideologia desconeguda. Quantes identificacions, quantes transferències «interminables» es podrien arribar a testimoniar de la concreció d’aquest risc, molt més real que el d’una adaptació «normativa»!

Un dubte pot aparèixer: caldria vertaderament cercar desvelar els mecanismes ideològics que actuen en les pràctiques analítiques? Hi ha, per descomptat, ideologia de totes maneres i arreu  ̶ ja que en cadascun de nosaltres hi ha l’inconscient. Tanmateix, no solament s’ha de saber detectar-ne les manifestacions, sinó que cal esforçar-se per canviar-ne les produccions més patològiques, perquè aquesta és la vocació del psicoanalista; no és en absolut canviar les ideologies. Sense comptar que aquells que es van llençar a aquesta tasca regularment van veure desnaturalitzar les seves empreses i, massa sovint, els seus esforços per transcendir-les només comporten augmentar la seva desrealitat, fins i tot arribar al deliri en els pitjors casos; això tendiria a demostrar que el tractament de l’inconscient social va per darrera de l’individual.

Finalment, es pot considerar que l’únic avantatge que hom pot tenir detectant les raons ideològiques en el camp psicoanalític és protegir, si és possible, els processos de resubjectivació a mesura que s’implementen. Segons els llocs, les tècniques i els marcs de les pràctiques, l’interès d’aquesta vigilància resultarà molt variable.

Les forces ideològiques poden influir sens dubte en el curs de la cura i, més particularment, en algunes pràctiques socials que el marc no pot evitar: com, per exemple, el pagament i les seves modalitats. Tanmateix, és el lloc i el moment en què hom en pot estar més ben protegit; fins i tot és la necessitat d’aquesta protecció la que en determina les seves peculiaritats: es deuen al recentrament permanent sobre l’inconscient individual, reduint-se metòdicament la relació social a la transferència.

També ens podem preguntar si és desitjable eliminar la ideologia de la cura, almenys la ideologia en la seva forma social general (només els avatars locals, aquells que s’expressen en determinades teoritzacions analítiques, presentant perills demostrats). No seria necessari mantenir aquesta connivència social assegurant un mínim de comprensió recíproca, indispensable per a l’establiment de l’exploració individual?

Hom coneix les dificultats que poden suposar l’anàlisi d’un pacient la cultura del qual és massa diferent de la del seu analista; també sabem que, en aquests casos, l’anàlisi pot tendir inexorablement a canviar part de les seves referències culturals i ideològiques per tal de fer-les «conformes»: aquest preu a pagar pot ser el preu just?

I en les pròpies teories analítiques? Als escrits? Hi podem trobar ideologia, sens dubte, però, a part dels casos particulars de desviació (que podem pensar, amb totes les reserves necessàries, que corresponen, ocasionalment, a certes «dissidències»), tenim dret a pensar que el seu paper no és determinant, llevat d’assegurar, de nou, el mínim necessari d’adequació a la sociocultura circumdant. La recerca de la part d’ideologia que podria haver contribuït a una elaboració analítica presenta un interès similar (potser superior?) al de les recerques historiogràfiques que intenten trobar les motivacions inconscients, neuròtiques o no, que van contribuir a la seva gènesi. Interessa certament, però interès limitat, la força d’una veritable teoria basada precisament en la seva coherència interna en el camp que limita els seus propis criteris de veritat; aquesta coherència, necessàriament reductiva, li permet protegir-se en gran mesura dels efectes de les seves raons externes originals. Aquesta cohesió en la teoria pren el nom de metapsicologia.

D’altra banda, pot ser que no passi el mateix amb els lectors dels escrits analítics (no parlem de «deixebles» que, per definició, estan determinats per l’adhesió ideològica). Crec que era Bourdieu (cito de memòria) qui assenyalava que un lector a qui anomenarem «d’opinions» (ja sigui polític o científic), la majoria de les vegades, realment només pren coneixement, el més sovint, del 10% del text que llegeix, les seves «eleccions» desconegudes es guien pels seus pressupòsits, les seves conviccions i els seus prejudicis, tant sobre l’autor com de les idees formulades. Llavors, com ens llegim els uns als altres? Una vegada més, però, podem estimar la cosa parcialment corregible, ja que revisable.

Però hi ha circumstàncies en què l’amenaça és més gran: quan la pràctica deixa el marc protegit de la cura o aquell, relativament asseptitzat, de l’elaboració teòrica. Quan el psicoanalista s’ha de situar fora del marc i fora de la sessió per submergir-se en activitats «socials», la seva activitat analítica, en el millor dels casos, només representarà una part i un moment del conjunt, generalment menors.

Aquestes pràctiques fora de les sessions es duen a terme normalment dins d’institucions que només existeixen perquè responen a una demanda social d’acord amb els valors i els interessos on les ideologies assumeixen, inevitablement, una funció molt més important quan contribueixen en gran mesura a l’autojustificació institucional. Hospitals i centres de salut, d’una banda, les universitats i altres centres docents, de l’altra, en són llocs privilegiats que tendeixen, naturalment, a transmetre-les i imposar-les dins d’ells, per protegir i perpetuar la seva cohesió i el seu poder, per sobreviure i desenvolupar-se. Sigui quin sigui el seu liberalisme proclamat (almenys per a aquells que tenen aquesta preocupació), aquestes institucions només poden tendir a adaptar la pràctica de la psicoanàlisi a les seves necessitats particulars i a les seves eleccions conscients i inconscients.

La pressió és encara més gran quan els que es beneficien de l’acte «psicoanalític» són ells mateixos de tal manera que tendeixen a sortir o fins i tot excloure’s de la concentració a dos en l’inconscient individual que exigeix la cura, per «protegir-se» darrere del que justament els va conduir a la institució (psicosis, malalties somàtiques, però també ensenyament). El mateix analista, de fet, només pot ser profundament influït, sense saber-ho o no, per les raons que el van portar a treballar-hi.

Sens dubte, és per això que passa tan sovint que qui afirma complir una funció pròpiament psicoanalítica s’adona que això podria ser un desafiament, l’inconscient social (la ideologia) prevalent sobre l’inconscient individual, siguin quins siguin els seus intercanvis i accions recíproques a canvi.

Els diversos compromisos socials no plantegen cap problema real fins que els que hi participin pretenguin justificar la seva «presència analítica» dins d’aquests establiments. És llavors quan els perills de la invasió ideològica dels seus «ser» analista es fan grandiosos; molts exemples en podrien donar fe fàcilment.

És l’hora per a un darrer lloc d’alts riscos; són les pròpies institucions psicoanalítiques. Les seves funcions necessàries de transmissió de l’anàlisi i de confrontació entre punts de vista teòrics i tècnics diferents es poden congelar i extraviar-se en la regió dels «guardians del dogma». Discutir-ho ara ens portaria massa més enllà dels límits d’aquest text.

*

*              *

S. Freud i un cert nombre de psicoanalistes, inclòs J. Lacan, van veure el perill del que es pot anomenar «freudisme[11]», amb la psicoanàlisi convertida en un model per a la concepció del món amb les seves pròpies creences i els seus valors morals.

Tot i que és obvi, una profunda reflexió sobre els vincles entre la psicoanàlisi i la ideologia no ha entrat realment en els costums dels psicoanalistes, a diferència de certes obres nord-americanes realitzades per sociòlegs o historiadors que sovint són una festa per a la ment. Moltes vegades, en forma d’hipòtesis, busquen vincular la psicoanàlisi i els grans moviments de pensament que travessen les civilitzacions.

L’obra freudiana i el seu moviment estan inscrits en la cultura occidental, juntament amb la història dels grans pensaments emancipadors del segle XX. Eli Zaretsky, per exemple, planteja a Secretos del alma. Historia social y cultural del psicoanàlisis, la hipòtesi que la psicoanàlisi seria el nou messianisme dels temps moderns. Essencialment, diu ell, l’occident ha conegut dos grans episodis d’introspecció: el calvinisme i el freudisme. Des d’aquesta perspectiva, el freudisme és assimilat per E. Zaretsky a una nova creença basada en la recerca no de la fe o del domini del jo, sinó del coneixement de l’inconscient com a mitjà d’accés a la més alta de les llibertats.

Entre els altres treballs, podem citar a Ola Andersson que va publicar Studies in the prehistory of psychoanalysis: The etiology of psychoneuroses and some related themes in Sigmund Freud’s scientific writings and letter, una obra en què estudia la gènesi dels grans conceptes freudians, la relació de Freud amb J.-M. Charcot i H. Bernheim, o el lloc implícit del pensament de J.F. Herbart que defensava l’aplicació del model de les ciències naturals a la psicologia. Henri F. Ellenberger que a El descubrimiento del inconsciente. Historia y evolución de la psiquiatría dinámica, des d’una òptica antropològica, compara la psicoanàlisi amb altres mètodes de guarició com el xamanisme. I conclou que l’error de S. Freud és haver subestimat el poder de la funció mitopoètica de l’inconscient. Ja que per a ell l’inconscient té un gran poder mistificador que genera tant les psicosis col·lectives, les epidèmies de crisis histèriques, les suposades reencarnacions de mèdiums, o les elucubracions de l’escriptura automàtica.

O Carl E. Schorske, La Viena de fin de siglo. Polítca y cultura, que evoca el naixement de la nostra modernitat a partir de la gran activitat intel·lectual i avantguardista de Viena a partir dels anys 1880. Concep aquest període com una autèntica revolució cultural acompanyada d’un gran moviment d’alliberament en què S. Freud va participar a la seva manera.

Aquests treballs, amb més o menys encert, tenen l’avantatge de demostrar que cap moviment de pensament està fora dels corrents culturals i ideològics i que tampoc la psicoanàlisi se n’escapa.

Hi ha ideologia, és clar, ja que en cadascun de nosaltres hi ha l’inconscient. Qualsevol aproximació a allò humà desperta una angoixa contra la qual hom es defensa per una reacció inconscient que distorsiona el mètode i els resultats de l’observació. Tot sistema teòric té el seu origen inconscient en una defensa contra l’angoixa que suscita qualsevol estudi sobre l’home. L’objectivitat només es pot restaurar si s’analitza la naturalesa de la pertorbació i si és, com a inevitable, plenament acceptada i explotada heurísticament.

Si el psicoanalista inclou o hauria d’incloure sistemàticament les seves pròpies implicacions inconscients en les relacions que manté amb els seus pacients, pot ser que no sigui així en el desenvolupament de les seves teories. Moltes obres s’han interessat per les implicacions inconscients de S. Freud en l’establiment dels seus conceptes, cosa que no impedeix que els desitjos inconscients dels psicoanalistes no sempre es tinguin en compte en l’establiment de les seves teories[12].

Més enllà de l’anàlisi dels efectes de la problemàtica idiosincràtica de l’analista, convé de tenir en compte la implicació social, cultural i ideològica de l’investigador en la seva actitud inconscient envers la seva investigació.

Tanmateix, les distorsions provocades pel sistema cultural al qual pertany l’observador són encara més difícils de detectar, ja que la cultura sembla bastant externa a l’individu, mentre que, al contrari, algunes limitacions socials estan profundament interioritzades. Les mateixes teories científiques es fixen en formes ideològiques (conservadores), cosa que de vegades dificulta els descobriments. Per més que les implicacions transferencials estiguin al centre de la psicoanàlisi i, per tant, la seva comprensió forma part del treball del psicoanalista, aquest rarament té en compte les seves implicacions culturals i ideològiques (també inconscients o almenys preconscients).

La psicoanàlisi no és inevitablement una visió-concepció del món, proposa un model especialitzat capaç de donar compte de la il·lusió, per tant, hauria de ser capaç de denunciar la il·lusió que conté tota ideologia i tot sistema explicatiu, però… Pot renunciar a la seva pròpia il·lusió? Hom pot opinar que la psicoanàlisi està atrapada en una paradoxa que pot conduir-la a dissoldre’s en un desenllaç fatal: ja sigui en el claustre intimista d’un «saber iniciàtic» protegit del món exterior, o en la irrupció cultural on intenta proporcionar un sistema explicatiu omnidireccional. Aquestes dues actituds corresponen de fet a una reacció regressiva, que es pot observar al final de la cura psicoanalítica, davant d’una doble decepció: la de quedar-se davant de la soledat d’una tria cultural que s’ha de fer i la d’admetre la limitació i la precarietat dels assoliments científics. Tal decepció condueix a demandar al «saber psicoanalític» que funcioni psicològicament com a concepció del món, com a religió: però llavors és portar la psicoanàlisi al ja conegut grup de formacions intel·lectuals d’aquest tipus, cientismes religiosos als quals podem reservar el nom d’ideologies. Cal admetre una posició ideològica inaugural com el moment de la constitució del pensament, en el que aplica la denegació de la pèrdua de l’objecte, el temps d’una al·lucinació.

Per tant, les frustracions dels psicoanalistes els poden conduir a adoptar posicions ideològiques. La teoria psicoanalítica és el producte d’una història cultural que ha promogut l’individu, la interioritat, l’atenció als seus sentiments, a les seves emocions, l’interès per comprendre’s. L’èxit de la psicoanàlisi prové del fet que les persones volen convertir-se en persones lliures i sobiranes.

Aquest enfocament suscita la qüestió del desig i de la veritat. La ideologia deixa de ser el fals contrari al saber científic que seria la veritat. Però la veritat inclou la relació amb la veritat del desig i les seves deformacions.

El tema de l’ètica planteja la psicoanàlisi (exploradora del desig) com a posseïdora de la «Veritat», però, com remarca A. Badiou, no hi ha ètica, sinó «veritats», una ètica de veritats singulars, per tant una ètica relativa amb una situació. La psicoanàlisi no es pot autoritzar estendre la seva ètica a totes les activitats humanes (social, política, històrica, etc.). Però és temptador estendre aquest eficaç sistema al camp social que sempre demana explicacions i interpretacions, però a llarg termini es corre més el risc de veure més psicoanalistes als mitjans de comunicació que a la seva consulta…

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Andersson, O., Studies in the prehistory of psychoanalysis: The etiology of psychoneuroses and some related themes in Sigmund Freud’s scientific writings and letters, 1886-1896, Uppsala: Norstedts 1962.

Assoun, P.-L.  El freudismo, Mèxic: Siglo XXI editores 2003.

Badiou, A., La ética. Ensayo sobre la conciencia del mal, Mèxic: Herder 2004.

Canguilhem, G., Ideología y racionalidad en la historia de las ciencias de la vida. Nuevos estudios de historia y de filosofia de las ciencias (Biblioteca de filosofía), Buenos Aires: Amorrortu 2005.

Engels, F. – Marx, C., Ludwig Feuerbach y el fin de la filosofía alemana y otros escritos sobre Feuerbach, Madrid: Fundación de Estudios Socialistas Federico Engels 2006.

Freud, S., «Nuevas conferencias de introducción al psicoanálisis (1933 [1932])» a Obras completas V. 22, Buenos Aires: Amorrortu 1991.

Hellenberger, H.-F., El descubrimiento del inconsciente. Historia y evolución de la psiquiatría dinámica (Biblioteca de psicología y psicoterapia 21), Madrid: Gredos 1976.

Lenin, V. I., «¿Qué hacer?» a Obras Completas T. 6, Moscou: Editorial Progreso 1981.

Schorske, C.-E. La Viena de fin de siglo. Política y cultura, Buenos Aires: Siglo XXI editores 2011.

Solzhenitzyn, A., Archipiélago Gulag I, Barcelona: Tusquets 2014.

Zaretsky, E.,  Secretos del alma. Historia social y cultural del psicoanàlisis, Tres Cantos: Siglo XXI de España 2012.

 

 

[1] F. Engels – C. Marx, Ludwig Feuerbach y el fin de la filosofía alemana y otros escritos sobre Feuerbach, Madrid: Fundación de Estudios Socialistas Federico Engels 2006, p. 50-51.

[2] G. Canguilhem, , Ideología y racionalidad en la historia de las ciencias de la vida. Nuevos estudios de historia y de filosofia de las ciencias(Biblioteca de filosofía), Buenos Aires: Amorrortu 2005, p. 46-47.

[3] V. I. Lenin, «¿Qué hacer?» a Obras Completas T. 6, Moscou: Editorial Progreso 1981, p. 32.

[4] Ibíd. p. 56.

[5] Ibíd. p. 35.

[6] A. Solzhenitzyn, Archipiélago Gulag I, Barcelona: Tusquets 2014, p. 210.

[7] Un dels sentits bàsics del sufix «-isme» fa referència a afeccions i estats patològics: a) Estats morbosos; b) Intoxicació per consum accidental; i c) Intoxicació per addicció.

[8] S. Freud, «Nuevas conferencias de introducción al psicoanálisis (1933 [1932])» a Obras completas V. 22, Buenos Aires: Amorrortu 1991, p. 63.

[9] Ibíd. p. 62.

[10] Ibíd. p. 63.

[11] Cf. P.-L. Assoun, El freudismo, Mèxic: Siglo XXI editores 2003.

[12] Tanmateix, pel que fa a certs conceptes de S. Freud, aquesta contraactitud no sempre és perjudicial, ja que és inevitable, de vegades és una font d’inventiva a condició de que aquestes teories siguin reestimades per tercers (i no acceptades com a dogmes immutables). .

Més publicacions de