Democràcia anàrquica
(Laura Llevadot)

De tots els autors postfundacionals als que dediquem aquesta col·lecció, Abensour és, sens dubte, qui més ho és, aquell a qui la idea de fonament més al·lèrgia li fa. No pot parar de rascar-se cada cop que sent pronunciar la paraula Estat. Li pica tot el cos. Es grata amb fruïció. Només després, enfila la raó per tal d’explicar-ho. A Abensour li passa com als autors anònims de El Pressentiment, que “no li desitgen un Estat a ningú”. No és pas que arran de llargues i atentes lectures hagi arribat a la conclusió que l’Estat, la institució, sigui sempre una traïció mistificadora i totalitària al moviment anàrquic i revolucionari que els va fer néixer. És que d’antuvi ho havia sabut. El llampec ja havia per sempre arribat. Només llegeix, ensenya i escriu per poder explicar-ho. I ho fa bé, molt bé, tal i com la disciplina acadèmica exigeix. Però aquest cop per ensenyar, per una vegada, disciplinadament, la indisciplina del pensament que tot ho encén.

Olivier Marchart, l’inventor d’aquesta paraulota que no podem deixar de reivindicar, distingeix, en un article més recent que el seu llibre Pensament polític postfundacional (2007), i que porta per títol “Sobre la primacia d’allò polític” (2019), dos tipus de postfundacionalismes. D’una banda, un postfundacionalisme transcendental que entendria que allò polític (els moviments socials, l’antagonisme, el conflicte…) seria la condició de possibilitat de la política (la representació, el parlament, els mass media,…). La política seria així l’àmbit de negociació institucional en el que es debatrien les demandes d’allò polític. D’aquesta manera, aquest postfundacionalisme no pretendria tant erradicar el fonament sinó fundar el postfundacionalisme, no eliminar el fonament sinó mostrar la seva contingència i variabilitat. Sens dubte, això és molt millor que pretendre que els fonaments de les nostres democràcies representatives i els nostres estats de dret són eterns i no es poden modificar, tal i com voldrien els nostres governants i els intel·lectuals orgànics que els legitimen. I tanmateix té gust de poc. Per això Marchart ha de reconèixer l’existència d’un altre postfundacionalisme, un d’anàrquic i subversiu que no diu només que el fonament de les nostres organitzacions jurídiques i socials és contingent i modificable sinó que és il·legítim, i que qualsevol que estigui encara viu, qualsevol que hagi estat tocat pel llampec que desperta, així ho hauria de sentir i combatre. És a aquest darrer tipus de postfundacionalisme insurreccional al que pertany Abensour, junt amb companys com Lefort, Agamben o Rancière, i al que en Jordi Riba, autor del lúcid text que teniu entre mans, ens convida. A l’altra banda trobareu Laclau, i potser Butler. D’una banda, els qui creuen en l’hegemonia i les virtuts pacificadores i igualitàries de l’Estat, de l’altra, de la d’Abensour, els qui no hi han cregut mai, ni tan sols quan “l’estat del benestar” encara feia que funcionava en un recòndit indret del planeta, anomenat Europa, que oblidava mandrós el seu passat colonial alhora que gaudia dels seus beneficis.

I és que a Abensour li ocorre com a Pavese, que un cop ha despertat ja no pot voler cap altra cosa: “Despertar-se és pitjor que tenir por. A partir d’aquell moment ja no pots fer res més”. Entre els breus textos de Cesare Pavese trobareu un anomenat “Una certesa”. És un petit escrit lluminós i esfereïdor en el que prova d’explicar la sensació de llibertat que a voltes cerca sense saber perquè. Es reconeix com un home qualsevol. Treballa, dona la cara, no eludeix responsabilitats. Els dies passen un rere l’altre com si no fossin seus. Viu dies sencers, molt actius, plens d’esdeveniments i tanmateix sense prendre-hi part. I de sobte, enmig del carrer, entre el tràfec de la gent que va i ve, sent aquella sensació, la d’una llibertat que és com un record, un moment de disponibilitat absoluta -diu-, la impressió de ser un amb un món lliure com l’aire. És la mateixa sensació que tingué el dia que de nen va començar a escapar-se de casa. Una d’aquelles coses que es feien abans, això d’escapar-se de casa, tot i si a la fi no ho advertia ningú. Una desviació absoluta, diria Abensour, un moment de desobediència que si se’l cregués, reconeix Pavese, el faria haver de viure de tota una altra manera.

Bé podria ser que tota l’obra de Pavese es pogués comprendre com la recerca temptativa i tossuda d’aquest moment, un moment de despertar, de llibertat imperiosa, entre son i son. I allò més curiós és que és justament així com Abensour comprèn la utopia, no pas com el somni per sempre postergat d’una societat reconciliada, sinó com un moment de despertar, una certesa revelada, que com diu Nietzsche “només ens desperta per saber que hem de seguir somniant”.

Ara bé, la fidelitat a aquest somni que desperta, a aquest despertar enmig de dos somnis, de dos estats aparentment pacificats, és irrenunciable. Un cop has despertat ja no pots voler altra cosa. Passa que en el moment del despertar s’ha sentit quelcom que revela la insubstancialitat dels nostres dies. S’ha viscut allò que Levinas anomena proximitat. Paga la pena subratllar la lectura política que Abensour du a terme de Levinas, després d’haver-ne llegit tantes de conservadores i ràncies. Als lectors conservadors de Levinas no se’ls acut mai de recordar-nos que per a ell “la proximitat és anarquia”. La proximitat és relació amb l’altre sense principi, sense comandament, tal i com diu etimològicament la paraula an-arqué. Ésser capaç de relacionar-se amb l’altre sense idealitat, sense conèixer-lo, sense que una idea prèvia de qui és l’un i qui és l’altre embrolli la relació, sense que cap “nosaltres” aparegui, només tu i jo, uns “amb un món lliure com l’aire”. No és impossible. Passa a vegades. Els interessos, les negociacions, els fantasmes de cadascú, les projeccions, fan vaga aquell dia. Ens despullem de tot allò que creiem ser i, per un jorn, regna l’anarquia. Per això, per Levinas, l’anarquia no té res a veure amb l’ordre ni el desordre, que pertanyen ambdós a l’àmbit de la consciència i dels objectius, de la vida regulada i de la desregulada. L’anarquia és per a ell només una passió, un afecte. La passió de relacionar-se amb l’altre sense baranes, sense principis ni comandaments, sense fonaments que tot ho encaixen i malmeten. Quan s’ha viscut la proximitat, l’anarquia esdevé obsessió. Una obsessió que travessa la consciència i que ens recorda que aquest somni que vivim és només això, el somni d’un ordre que no se sosté però que no gosem moure per por a esdevenir lliures, ni que fos per un moment.

Passa que aquest ordre al que anomenem Estat, però que és també la rutina dels nostres dies, l’estructura que fent mans i mànigues defensem contra els invasors, els estrangers, els desconeguts, o qualsevol altre, no només no té fonament racional ni natural, sinó que està feta d’iniquitats i exclusions, d’injustícies que repartim a tort i a dret. Dins d’aquest ordre tan nostre malviuen tots els expulsats, els precaritzats, els abjectes, els injuriats, els desallotjats. Gestionem el seu malestar tant com dissimulem el nostre. Fins al punt que caldria preguntar-se, amb Wilhelm Reich, no pas perquè desitgem l’esclavitud, sinó més aviat, com és que  no ens revoltem cada dia. “Allò sorprenent no és pas que la gent robi o faci vagues, allò sorprenent és que els pobres no robin sempre i que els explotats no estiguin sempre en vaga”, diu Reich. Si això no passa és perquè la violència conservadora de l’Estat, les seves lleis i la seva policia, ho impedeixen per tal de garantir allò que ells anomenen democràcia. Però resulta que per Abensour la democràcia és tota una altra cosa, molt més propera a la proximitat levinasiana. La democràcia no és pas un règim polític, una forma representativa de govern, tal i com ens diuen tothora, sinó un moviment, una passió, una forma d’acció política que combat la dominació. Renunciem a la democràcia cada cop que acceptem els principis del nostre ordre i el seu autoritarisme, cada cop que oblidem el moment de la llibertat viscuda. Diu Abensour que “la democràcia o és anti-estatal o no ho és”, o és anàrquica o no és democràcia. Potser passa que la democràcia resta l’obsessió reservada als qui vàrem escapar de casa. Esperem que en sigueu molts, per més que no haguem encara après a viure de tota una altra manera.

Sobre l’autor

Laura Llevadot és professora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona i directora del grup de recerca “Pensament Contemporani Postfundacional”. Dirigeix la col.lecció de Gedisa “Pensament Polític Postfundacional” en la que ha signat el volum Jacques Derrida: Democràcia i sobirania (2018). Recentment ha publicat Mi herida existia antes que yo. Feminismo y crítica de la diferencia sexual (Tusquets, 2022).

Més publicacions de