Dilemes i certeses — The social dilemma
(Paola Bolgiani)

The social dilemma*

A la pel·lícula The social dilemma[1], antics empleats, executius i altres professionals que han col·laborat amb empreses tecnològiques com Facebook, Google, Apple, etc., expliquen com, mitjançant els algoritmes que regeixen el funcionament de les xarxes socials, es construeix una estratègia de suggeriments que podríem definir com a «fet a mida» o «personalitzat», que pretén canviar el comportament dels individus i de les masses, amb l’objectiu de vendre’ls sempre objectes nous.

Un aspecte que destaca aquesta pel·lícula és com, mitjançant aquestes eines, és possible manipular la veritat. Tots sabem que la xarxa ens proporciona una quantitat incommensurable d’informació, un coneixement gairebé il·limitat, però també que no hi ha manera d’orientar-nos en relació amb la «qualitat» d’aquesta informació, és a dir, comprendre’n, almenys a primera vista, tant si es tracta de coneixements «vàlids» com si es tracta de les anomenades notícies falses. Com va dir Éric Laurent fa uns anys, «Internet ha enfortit les apories de la relació amb el saber. Com més saber hi ha immediatament present, més clar es fa que el saber no s’acumula. […] Com més el saber és present en la seva acumulació, més emergeix que saber significa seleccionar»[2].

A la pel·lícula els protagonistes subratllen el fet que la informació i les notícies falses, les fake, gràcies als algoritmes produïts per màquines que tenen un poder informàtic cada vegada més aterridor, arriben a les nostres pantalles de manera personalitzada, així com la publicitat del cotxe que hem cercat, fins i tot si ha estat només una vegada, ens apareix com un cotxe nou per comprar. L’efecte que se’ns mostra, no sense una certa angoixa per part dels protagonistes de la pel·lícula, és una ràpida polarització de les idees: cada usuari de la xarxa rebrà i serà conduït a veure continguts (notícies, vídeos, suggeriments de diversos tipus) que confirmen la seva pròpia veritat, i que des-confirmen la dels altres, que es convertiran de seguida en enemics, amb efectes de violència i de guerra civil.

És interessant observar que el funcionament que condueix a aquesta polarització no intenta suturar la divisió de la veritat, sinó que es basa precisament en ella. És precisament perquè la veritat no és una i no ho és tot, cosa que, a més, funda les nostres democràcies com un “camp estructurat com S (A /) i que és el camp en què el subjecte experimenta amb dolor que la veritat no és Una o que la veritat no existeix o que la veritat està dividida”[3], que es pot produir l’operació de produir múltiples veritats oposades.

Per tant, sorgeixen dos aspectes: per una banda, la quantitat d’informació, que no només no constitueix un saber, sinó que fa manifesta la incertesa de la veritat en qüestió; a això respon l’intent, que condueix a la conspiració, d’esborrar aquesta incertesa introduint un element que la capgira en certesa: «una intenció, un desig, una voluntat d’actuació, atribuïda a un Gran Altre alhora multiforme, tentacular i dissimulat. N’hi ha prou amb desplaçar aquests elements en una narració perquè tot s’aclareixi immediatament. El cas queda abolit. Una necessitat la substitueix. Ara tot té una causa. Tot té sentit. Allò dir es torna irrefutable. S’autovalida. La trama de la història s’estreny. Es tanca sobre si mateixa»[4].

D’altra banda, es posa de relleu el factor temps, que les màquines, en aquesta il·lusòria operació de coincidència saber-veritat-certesa, semblen restablir. El funcionament de les xarxes socials posa de manifest que la caiguda de l’autoritat, que es podria creure com a garant de la veritat, demostra que sempre està dividida, que és no-tota, de la mateixa manera que el significant sempre fa referència a un altre significant i no a un significat unívoc i que, finalment, la relació amb l’Altre, que és un Altre ratllat (A/), s’ha d’inventar i no està donat per establert, alhora que la incertesa de la veritat en què es troben els éssers parlants (parlêtres) queda curtcircuitada per la velocitat amb què la màquina permet l’accés al saber, un saber que coincidiria amb una suposada veritat unívoca, unívoca en la mesura que s’autoconfirma i es solidifica fins al punt de presentar-se sense cap falta absoluta. La polarització tendeix a produir el vertader i el fals com a camps granítics i antitètics, el suport dels quals és un saber aparentment objectiu i universal al qual l’eina informàtica donaria un accés immediat (en el doble significat del terme: sense cap mediació i també de forma instantània). Cadascú pot sentir-se empès a autoafirmar (la seva) Veritat sense l’Altre, sense cap connexió amb l’experiència col·lectiva, totalment aïllat, guiat, però, per mecanismes anònims la ferocitat dels quals reverbera en l’odi i en la violència cega que poden generar.

Dilema social

El social dilemma és el títol d’aquesta pel·lícula que es declina com un dilema ètic a partir del qual es qüestionen els protagonistes en relació amb el funcionament de les xarxes socials que ells mateixos han contribuït a crear i a implementar: es tracta de professionals que, en un moment o altre, han abandonat les empreses tecnològiques amb les quals havien col·laborat activament i amb rols de gran importància. El títol  evoca el que podríem definir, invertint els termes, un dilema social davant del qual Lacan situa els tres presoners del conegut sofisme. Recordem-ho breument: tres presos són convocats pel director de la presó que posa a l’esquena de cadascun un disc entre tres discs blancs i dos negres disponibles. Cadascun podrà veure els discs a la part posterior dels altres dos, però no el seu. Qui arribi a dir quin disc té a l’esquena, basant la seva decisió no en termes probabilístics sinó basats en la lògica, podrà sortir de la presó. «Després de haver-se considerat mútuament durant un cert temps, els tres subjectes fan uns passos junts que els porten a creuar la porta al mateix moment»[5].

Com sabem, també en aquest cas la veritat i el temps entren en joc amb tota la importància. Lacan presenta la solució al dilema mitjançant escansions temporals que porten de la incertesa (els moviments d’inici i l’aturada de cadascun dels tres presoners) a la certesa, que es manifesta de manera anticipada, o produïda «sota la urgència del moviment lògic», on «el subjecte es precipita en un temps amb el judici i amb la sortida, mentre que el sentit etimològic del verb, cap endavant, dóna la modulació en què la tensió del temps esdevé al seu revers en una tendència a l’acte»[6]. Finalment, segueix un altre temps fonamental, aquell en què cadascun haurà de retre comptes al director de la presó del moviment que el va permetre arribar a la sortida: «El subjecte en la seva asserció arriba a una veritat que serà sotmesa a la prova del dubte, una veritat que, tanmateix, no seria capaç de verificar si no hi hagués arribat en la certesa»[7]. El subjecte haurà de retre compte dels moviments que l’han portat a la seva decisió, traduint la veritat assolida en un saber que comunicarà a l’altre, una operació, com subratlla Lacan, que requereix que aquesta veritat s’hagi assolit preliminarment en la certesa, que el subjecte només podrà trobar en l’acte. De fet, no hi ha cap altre fonament per a aquesta veritat.

La lògica que Lacan destaca amb el seu sofisme mostra que la veritat, en forma de certesa anticipada, només pot ser atesa per cadascú en la seva relació amb els altres: «Si en aquesta cursa per la veritat cadascú està sol, si cadascú no és tothom, per arribar al ver, ningú no hi arriba, però, si no és a través dels altres»[8]. Tal com assenyala Pierre-Gilles Guéguen, en el sofisme «[la veritat] respon a una forma d’incompletesa» i «per tant, només hi és com un lloc buit, capaç de manifestar-se només si tots hi arriben: la veritat ex-sisteix, transcendent. Per tant, és amb una lògica que inclou en el fons una manca, un buit, que Lacan suspèn el moment de concloure i la seva precipitació en l’acte»[9].

Si en el text de 1945 Lacan situa el sofisme dels tres presoners sota el signe del seu pur «valor lògic»[10], més endavant introduirà l’element pulsional, i destacarà allò que en què cadascú dels tres presoners «fa de suport, no en la mesura que és un entre els altres, sinó en la mesura que, en relació amb els altres dos, és ell qui constitueix l’aposta en joc del seu pensament»[11], és a dir l’objecte a. És en aquest element que Lacan situarà la funció de la pressa, que empeny a actuar, en un temps que ja no és només el de la intersubjectivitat, sinó un temps propi de cadascun, no sense l’Altre. Si per una banda l’objecte a es presenta com un objecte causa del desig, posant en joc el desig de l’Altre en la seva naturalesa enigmàtica, per l’altra també serà aquell element al qual el subjecte es redueix al final de l’operació, de la qual podrà separar-se en l’acte de la sortida.

Per tant, veiem que la funció del temps es desenvolupa en un temps per comprendre que implica tot un treball d’obertura de l’espai entre l’enunciat i l’enunciació, per fer emergir la causa del dir. Tanmateix, si la veritat del subjecte depèn de l’enunciació, no obstant això, no serà capaç de dir-la tota i, per tant, el moviment de sortida de la presó no pot coincidir amb una veritat adquirida o amb una veritat última, sinó amb una certesa que es deriva de l’acte, un acte que es manté des del costat de pulsió i no des del costat del significant.

Al seminari L’insu que sait de l’une-bévue s’aile à mourre, Lacan subratlla que la Veritat és allò que hom creus que és cert, és a dir, que per aquest costat cal una fe, religiosa o fins i tot psicoanalítica, però que quan es tracta del real, la Veritat va a la deriva[12]. Seguint Jacques-Alain Miller, podem suposar que aquí Lacan situa la Veritat i el Sentit al mateix nivell, situa la veritat entre l’imaginari i el simbòlic i oposant la Veritat al Real, com allò que exclou qualsevol sentit i qualsevol creença. En el vessant de la creença, estem al costat de la inconscient transferencial, la qual cosa requereix que es la creença en una veritat i en un sentit que cal descobrir, mentre que quan s’enfronta a l’inconscient real, ja no hi ha res més a interpretar, cap veritat que es pugui revelar: es tracta, més aviat, de saber fer-ho, amb un gaudi, però també amb veritat / varietat[13]. Cal passar per la interpretació de l’inconscient, la dimensió de la veritat, que per oposició implica la de la mentida per, amb un procés de reducció, arribar a un nucli amb el qual ja no es tracta tant d’interpretar com de saber fer-ho.

Després passem del desplegament del temps escandit que suposa la creença i el descobriment, a un temps lògic diferent en què tot això que calia travessar, la dimensió del desplegament de la veritat i del sentit, es mostra en el seu aspecte de semblant, i el que es posa en relleu es troba al costat del sense sentit que s’obre al temps de l’acte, donat que saber fer-ho, com a tal, només pot ser puntiforme i, eventualment, produir-se cada vegada.

En un dels seus últims textos de l’època de la Dissolució, davant la pregunta que li plantejaven de si es considerava infal·lible, Lacan respon: «No sóc dels que reculen davant del subjecte de la seva certesa». I afegeix: «No aixecaria la veu per reconèixer-me infal·lible, sinó com tothom, al nivell de la veritat que parla i no del saber»[14]. Es tracta, doncs, de situar correctament, com indica Lacan, aquests tres termes: la certesa, sempre anticipada, que procedeix de l’acte i troba el seu fonament en la relació amb el gaudi i no amb el saber; la veritat, respecte a la qual tothom es pot considerar infal·lible, però a partir del fet que la veritat mai no pot ser tota; el saber, al nivell del qual no hi pot haver certesa, sinó només «saber organitzar recorreguts, organitzar nous camins»[15] o elaborar alguna cosa nova.

¿No és això el que veiem que opera en el passi, on el que passa d’analitzant a analista és cridat a traduir la certesa anticipada en què s’ha recolzat per l’acte sortida en una elaboració de saber, que continua amb el pas del temps, per ser transmesa a l’Escola?

 

* La redacció d’aquest text es va inspirar en el treball de càrtel realitzat entre el 2019 i el 2021 amb els col·legues Miquel Bassols (més-un), Antonella Del Monaco, Laura Freni i Laura Rizzo. El text es publicà a Attualità Lacaniana n. 29, gener-juny 2021, pp. 25-30. Traducció: Ciutat de les Lletres.

 

[1]  Docufilm dirigit per J. Orlowski, 2020.

[2] É. Laurent, Jouir d’internet, “La Cause du Désir”, 97, p. 14 (trad. nostra).

[3]  J.-A. Miller, Intervento al convegno La primavera della psicoanalisi, “La Psicoanalisi”, 33, p. 137.

[4] J.-A. Miller, Dès qu’on parle, on complote, “Lacan Quotidien”, 909, https://lacanquotidien.fr/blog/wp-content/uploads/2021/01/LQ-909.pdf, (trad. nostra).

[5] J. Lacan, Il tempo logico e l’asserzione di certezza anticipata. Un nuovo sofisma [1945], in Scritti, Torino, Einaudi, 1974, p. 192.

[6]  Ibidem, pp. 200-201.

[7]  Ibidem, p. 201.

[8]  Ibidem, p. 206.

[9] P.-G. Guéguen, Question de temps, “La Cause freudienne”, 45, p. 35 (trad. nostra).

[10] J. Lacan, Il tempo logico e l’asserzione di certezza anticipata. Un nuovo sofisma, cit., p. 193.

[11] J. Lacan, Il Seminario, Libro xx, Ancora [1972-1973], Torino, Einaudi, 2011, p. 47.

[12] J. Lacan, Le Séminaire, Livre xxiv, L’insu que sait de l’une-bévue s’aile à mourre [1976-77], inedito, lezione del 21 dicembre 1976.

[13]  Cfr. J. Lacan, Radiofonia [1970], in Altri Scritti, Torino, Einaudi, 2013, p. 438: «Perquè del saber pel qual la transferencia produeix el subjecte — subjecte de l’inconscient, produit doncs en la relació analítica, que és una relació de transferencia –a mesura que el subjectat– l’analitzant – hi treballa, es verifica que només era una ‘saber fer-ho’ amb la veritat».

[14] J. Lacan, Lumière [1980], “Ornicar?”, 22-23.

[15]  É. Laurent, Jouir d’internet, cit., p. 14.

 

Sobre l’autor

Paola Bolgiani és psicoanalista a Torí, membre de la Scuola Lacaniana di Psicoanalisi.

Més publicacions de