Discursos i gaudis malvats
(Eric Laurent)

Intervenció al Fòrum Europeu Zadig a Bèlgica, Les discours qui tuent, que va tenir lloc l’1 de desembre de 2018 a Brussel·les.

 

Intervinc al final de la jornada [1]. No és per concloure la jornada, sinó més aviat per allargar-la, per marcar puntuacions, ressonàncies. Com els jocs d’allò que no es pot escriure com a fronteres a l’aigua, a diferència de la sorra, com ens ha fet veure Sigalit Landau. Aquests jocs de fronteres aquàtiques ens parlen primerament  dels intents d’aixecar murs al Mediterrani que Marine de Haas ha fet valer per a nosaltres o els intents d’aixecar les fronteres al mar d’Irlanda com el Backstop de Theresa May.

Hi ha ressonància, ressonància entre els discursos. Aquesta paraula va ser promoguda per Lacan tot subratllant que per a l’ésser parlant no hi ha formes de vida sense discursos que ens facin viure, que ens orientin, que ens indiquin com viure. Aquests discursos ens fan viure però també hi ha discursos que ens fan morir, que ens maten. En els discursos hi ha totes les formes possibles de formular el desig de mort: explícit, implícit, al·lusiu … Tot el que la retòrica permet de dir i de no dir entre línies, tots els recursos que ha esmentat Vincent Stuer, o tots els canvis en el significat de les paraules destacades per Guillaume Le Blanc o Youri Lou Vertongen. L’argument del col·loqui està basat en la retòrica paradoxal de certs discursos que maten: “El seu caràcter és insidiós perquè no són vehements. Els agents d’aquests discursos assassins es presenten com a grans servidors de l’Estat, fins i tot com a herois moderns que sacrifiquen la seva humanitat per fer el seu deure ” com ha afirmat Gil Caroz en la seva presentació. Aquests agents poden ser estatals o superestatals, com veiem especialment en els discursos dels òrgans de la UE, parlant en nom de valors comuns, deixant interessos apassionats a nivell de les particularitats nacionals. Gemma Calvet ha expressat la dimensió ètica que es troba al cor del discurs europeu. Tanmateix, el fet de mantenir un discurs polític basat en aquests valors elevats no està exempt de paradoxes.

 

Els efectes paradoxals d’Europa i el seu discurs sobre els valors

Això és el que analitza Jean-Claude Milner en el seu llibre del 2003 [2] titulat The Criminal Penchants of Democratic Europe. Milner situa com Europa deixa les males passions nacionalistes i la responsabilitat de les guerres a les nacions i només parla de pau. Aquesta pau de què parla la posa en dificultats per entendre el món en què hi ha guerres. Ho veiem en particular en la gran dificultat que té per intervenir en les laberíntiques guerres del Pròxim Orient.

Milner ha parat esment en aquesta paradoxa, però també ho ha fet Hans Magnus Ezenberger que al seu llibre The Sweet Monster of Brussels o L’Europe sous Tutelle (2011) presenta tant els enormes mèrits de la burocràcia de Brussel·les com les fonts de rebuig de què pot ser objecte. Cita amb grans elogis els llibres de l’escriptor austríac Robert Menasse sobre la realització d’una burocràcia per fi igual a la que Josep II havia aconseguit construir a l’Àustria en el seu temps [3].

Tanmateix hi ha un però, l’expansió d’aquesta bona burocràcia també és antidemocràtica. Perquè a l’UE se suprimeix la separació de poders. El Parlament és elegit però no posa en marxa legislació. Aquesta prerrogativa és a iniciativa de la Comissió. A més, la Comissió és la institució que no té legitimació democràtica. La tríada Parlament-Consell-Comissió, no obstant, té un aspecte democràtic. Aquí rau l’originalitat d’aquest estrany poder que encarna el discurs de l’UE com a tal i la seva insistència pedagògica el sosté com a lloc d’una dolça retòrica democràtica.

 

Discursos que explícitament volen matar: EUA

D’altra banda, la retòrica nord-americana que Vincent Stuer oposa amb tota la raó a la manca de retòrica europea pot ser molt més brutal, sense cap mena de delicadesa. Hi ha discursos als Estats Units que volen matar. Aquell que va disparar a la sinagoga de Pittsburgh el 28 d’octubre i va matar onze persones un dia de Sabbat ho va fer tot dient: “Tots els jueus han de morir”. Ho va escriure a les xarxes socials abans de passar a l’acte.

Com a resultat, Howard Fineman de la NBC treu les lliçons següents: “Sense disminuir el sofriment i la mort de ningú, és trist de constatar que, davant del col·lapse dels valors socials i polítics, els jueus solen jugar el paper dels canaris a la mina de carbó”. Segueix i fa d’aquest passatge a l’acte el “signe de la visió cínica i despietada del president Trump […] [que] està esquinçant una societat ja sota l’estrès del canvi generacional, demogràfic, tecnològic, econòmic i social” .

Finalment, aquesta violència a l’aire lliure fa que als Estats Units l’odi, com Jonathan A. Greenblatt president de la Lliga Anti-Difamació ha defensat en un article recent,  “s’està convertint en el corrent general” [4]. L’augment de l’odi en primer pla també és un punt que ha exposat un professor de neurociències, Richard A. Friedman. En un interessant article sobre la neurociència aplicada diu: “Quan algú com el president Trump deshumanitza els seus adversaris, els situa més enllà de la consecució de l’empatia, els treu la protecció moral i els facilita fer-los mal. Si teniu dubtes sobre el poder del discurs polític per fomentar la violència, recordeu l’experiència clàssica del psicòleg de Yale, Stanley Milgram, que a principis dels anys seixanta va estudiar la disposició d’un grup d’homes a obeir a una figura d’autoritat. […] [Va mostrar] la facilitat amb què es pot empènyer a fer coses terribles només obeint ordres ”[5]. Aquí és on “les paraules poden trencar els ossos”, segons el refrany que ens recordava Gianfranco Pasquino.

Denunciar l’odi es pot convertir en el discurs polític nord-americà en gran mesura. Però una de les peculiaritats de la retòrica americana és el mirall entre, d’una banda, el discurs polític, o discurs de l’amo, que es fa a la plaça pública i, de l’altra, el discurs universitari que es fa al campus i que es vol perfectament, o de la millor manera possible, expurgat dels discursos que maten o exclouen. També a Europa tenim aquesta oposició, entre els discursos que hi ha al carrer i els que hi ha a la universitat. Com aquí, en aquest fòrum, cap dels seus participants seria partidari dels discursos que maten. Són fora. Però, una vegada més, aquesta operació no és exempta de restes.

 

Les paradoxes del discurs acadèmic

La universitat està decidida a fer un discurs buidat d’aquestes passions d’odi i, no obstant això, els estudiants no se senten lligats els uns als altres per l’amor com hauria volgut Simone Weil, esmentada al nostre fòrum. La correcció política s’ha esforçat per regnar, sens dubte amb més sinceritat que el discurs de Kurz citat pel professor Wolfgang Petritsch. Tot i això, la sensació de solitud entre els estudiants mai no ha estat tan gran. La generació postmil·lenària, nascuda després del 1995, la generació “Gen-Z”, és més angoixada i més sensible. Les taxes de suïcidi han augmentat dràsticament a les universitats nord-americanes des del 2011-2012 (+ 25% per als nois i + 70% per a les noies) [6]. Per això, la tasca de correcció política és infinita. Després d’haver intentat tocar les àmplies categories dels discursos que maten o exclouen, intentem anar més enllà per soscavar els poders del discurs.

Recentment, ha aparegut una paraula als campus nord-americans: “microagressió”. El professor Derald Wing Sue de la Universitat de Columbia a la ciutat de Nova York va publicar l’any 2010 Microagressions a la vida quotidiana. Raça, gènere i orientació sexual. L’investigador defineix així les microagressions: insults o actituds “intencionals o no” que “comuniquen missatges hostils o de menyspreu dirigits a persones en funció de la seva pertinença a un grup marginat”. L’extensió del camp de les microagressions, que sembla fundada per a alguns i que aporta esperança per a d’altres, per a uns altres genera més aviat un excés i s’afegirà als termes de la segregació entre comunitats [7].

Els partidaris de les dues posicions xoquen. Aquesta és una qüestió que es debat entre els politòlegs nord-americans i que també interessa Europa. Es tracta de la política de les identitats i de l’oposició que pot generar entre comunitats de discurs una per una, amb la qüestió d’un bé comú o d’un universal que desapareix.

 

Comunitats de discurs i bé comú

Com sabem, la campanya de Hillary Clinton s’havia basat completament en la identitat de diferents minories (negres o llatins), dones i minories sexuals, especificant a cadascun els drets suplementaris que afegiria si fos elegida. Era una política d’identitats. El seu eslògan de campanya “Més forts junts” posava de manifest aquesta juxtaposició d’identitat. L’addició de forces. Per la seva banda, Bernie Sanders va centrar la seva campanya en un punt comú: les desigualtats econòmiques i els danys dels bancs que expropien a tort i a dret des de la crisi de les subprime i els danys de Wall Street. Es va fer càrrec del moviment Occupy Wall Street, criticant Hillary per la seva massa gran propensió a donar conferències per a aquests mateixos banquers.

Després de les eleccions presidencials, un article del politòleg Mark Lilla de la Universitat de Columbia considerava que el fracàs de la senyora Clinton era el d’una orientació política basada en una política d’identitats, a la qual calia renunciar, calia seguir endavant i per això era necessari definir un bé comú per a Amèrica com a tal, en el qual tots els demòcrates americans es poguessin identificar [8]. En definitiva, criticava que aquesta política identitària era dispersiva.

Davant d’aquesta amenaça de dispersió, on Lilla només veu un carreró sense sortida, Judith Butler, al contrari, hi veu una sortida. En el seu darrer llibre [9], traduït al francès amb el títol Rassemblement però que en anglès es titula Towards the Performative Theory of Assembly, persisteix en la seva teoria anomenada “performativa” de la sexuació i ho fa a nivell de grup. Situa la necessitat de reagrupaments comunitaris o comunitaristes definits  a partir del fet que no poden ser reconeguts pel discurs comú. Aquesta impossibilitat de representació els defineix i, alhora, defineix la possibilitat d’un vincle social fet pels exclosos de la representació. Destaca la força dels moviments de tipus Occupy. “Estar allà, parar, respirar, moure’s, parar-se quiet, parlar, callar són aspectes d’una concentració sobtada, una forma imprevista de performativitat política. És important que els llocs públics estiguin desbordats de gent, que la gent vingui a menjar, cantar, dormir allà i que es neguin a renunciar a aquest espai … Em transformaran les connexions amb els altres.” [10] Això és el contrari a l’agrupament dut a terme per la banca central de l’odi que encarna el populisme trumpià. Una trobada d’amor que podria prescindir de qualsevol referència a un universal compartit. Butler resol el problema del pas entre les identitats vulnerables i les reivindicacions de drets polítics superposant aquests dos nivells mitjançant l’agrupament performatiu estès. L’articulació d’aquests nivells és crucial per saber si, de fet, ens protegeix dels discursos que maten, ¿els drets als quals podem apel·lar són els drets dels ciutadans o els drets de l’home?

 

Contra discursos que maten. Drets dels ciutadans. Drets humans.

La nostra època no és només la dels discursos que maten, sinó també la de les guerres de fet, guerres sense declaracions, guerres entre estats disfuncionals o fallits, unes altres guerres lliurades per hiperpotències ferides o guerres de religió, totes guerres que envien migrants per milions a les rutes de l’exili. Els drets dels migrants estan al capdavant de les preocupacions de les nostres democràcies i aquests drets van en contra d’aquests discursos que maten i de les conseqüències de les guerres. Però, ¿com es pot situar el nivell d’articulació entre, precisament, els drets d’aquells que han abandonat el seu país i no tenen ciutadania nova? Alguns com Giorgio Agamben són la prova del final de la democràcia parlamentària liberal substituïda per un estat d’emergència permanent que declara privats de drets aquells que ja no són ciutadans del no-res. Hi veu l’actualització de la figura dels desterrats en el dret romà, de l’homo sacer [11]. I dubta del poder dels drets humans per acollir el sacer, el que se separa. Per contra, J.-C. Milner demostra que és aquesta qüestió del migrant, del que ja no és ciutadà, la que renova la lectura dels drets humans i del ciutadà. Considera, a diferència de la crítica marxista que denunciava els drets humans com a pura aparença de burgesos, que aquests drets estan perfectament encarnats i que s’han d’encarnar com els drets del parlant que s’apodera de la seva qualitat d’ésser parlant [12]. I acosta aquests drets humans als drets del cos de l’ésser parlant que Lacan va promoure en el seu darrer ensenyament sota el nom de l’ésser parlant que té un cos. Diu: “L’home de la Declaració anuncia l’home / dona del freudianisme: a diferència de l’home de les religions i de les filosofies, ni es crea [el de les religions] ni es dedueix [el de les filosofies], neix; en això consisteix el seu real.”[13]

Assenyala:

“Davant dels camps de refugiats, el llenguatge marxista és frívol. Aleshores, ¿els drets començarien per excrements i secrecions? … Tot i així els hem retirat a les persones els seus mèrits i els seus demerits, les seves accions innocents o culpables, les seves obres en definitiva, el que queda té drets. Els draps, la brutícia, la tomba, la majoria de les religions, les filosofies i els heroismes menyspreen aquesta part maleïda ”[14].

De fet, aquesta consideració del migrant que es troba atrapat en camps en el quals el sistema d’acollida pot convertir-lo en presoner ràpidament, com ha assenyalat Guillaume Le Blanc, se suma a l’èmfasi que Lacan va posar en la seva distància a la creença en la història. Al final del seu seminari sobre Joyce, assenyala això: “Joyce rebutja que alguna cosa de la història dels historiadors es suposi prendre com a objecte. Té raó, la història no és més que una fugida, de la qual només s’expliquen èxodes. […] Només els deportats participen en la història: atès que l’home té un cos, és pel cos pel que se’l té. Revers de l’habeas corpus. “[15]

Aquest és, de fet, el repte que ens plantegen els migrants, aquesta condició que és la nostra, de submergir-nos en una història que és de fugides. Tot i que només sigui un 3% de la població mundial, tal com assenyala François Herrand citat per Martin Deleixhe aquest matí, és tota la importància que es juga en el pacte per a la migració de les Nacions Unides, que es va crear entre uns 190 països i es va finalitzar el 13 de juliol de 2018 i que s’ha d’aprovar formalment a Marràqueix el 10 de desembre. Un per un, els governs d’Europa central han dit la seva posició, que no votaran, els segueixen altres països europeus com Itàlia i, per descomptat, els Estats Units. No obstant això, aquest pacte serà signat, sens dubte, per un nombre força gran de països. Les Nacions Unides preparen, després del pacte sobre els migrants, un pacte sobre l’asil i el dret d’asil com a tal.

 

Populismes d’avui i els dels anys trenta

L’oposició dels discursos populistes a qualsevol norma d’acollida de migrants és fonamental. Més enllà d’aquest punt, hauríem de situar la diferència entre el populisme contemporani i el populisme dels anys trenta en la designació d’un boc expiatori. Un politòleg, Raphaël Liogier, ha proposat recentment: “El populisme actual és fonamentalment original, impregnat de l’angoixa col·lectiva davant la globalització (ja sigui en forma de” immigració rampant “, de” capitalisme sense fronteres “) ”, de ” la islamització del món ”), i sobretot postideològica. A diferència de la dècada del 1930, quan es basava en sòlides doctrines marxistes o racialistes, el populisme actual, hereu de la pèrdua de credibilitat de les grans ideologies que van marcar el segle XX, és de fet impulsat per l’opinió. En aquest sentit, la invenció d’Orban a través de la demonització personal de Soros, tal com mostra Kinga Goncz, s’adapta a la sèrie. Si falten arguments antimigrants, a Hongria, on n’hi ha tan pocs, es pot assenyalar Soros com la causa de tot el mal. Aquest invent nominatiu forma part de la llista d’objectes variables de populismes ideològics. Liogier conclou: “Així ho podem qualificar de populisme líquid: resulta ser fonamentalment fluctuant (el contingut doctrinal, les seves lògiques d’exclusió, poden canviar d’objecte que va des de musulmans a gitanos, passant pel jueu, el periodista, l’immigrant i l’homosexual, segons les combinacions més volàtils), i en la forma (opinions cosmopolites, angoixes col·lectives i frustracions ara circulen per Internet a escala planetària sense un control ideològic clar, creant un efecte d’immediatesa).”[17] Afegiria, però, que no podem alegrar-nos tan ràpidament per aquesta diferència. El populisme líquid, el del líquid contemporani, pot canviar d’enemic cada dia però, no obstant això, és productor d’un efecte d’un. Produeix el que un altre politòleg ha anomenat “banc central de l’odi” [18]. De fet, pot canviar però s’afegeix. Per descomptat, obtenim el nacionalisme tribal de manera diferent, l’esforç per regenerar una societat suposadament decadent, de la qual parlava el feixisme dels anys trenta, agrupant-se al voltant d’un líder i d’una doctrina sòlida. No hi ha cap sentit del sacrifici segurament en el populisme trumpià, sinó una crida al gaudi il·limitat de gaudir de la multiplicitat d’enemics a destruir: els que no gaudeixen com jo.

 

La necessitat de retòrica i notícies falses

Necessitem retòrica per tractar aquests efectes, aquesta retòrica de l’odi com ha assenyalat Vincent Stuer, i també per tractar les falses notícies que Michael Dougan ha presentat tan bé. Certament, la proliferació d’aquestes falses notícies es veu afavorida pel declivi de les ideologies que ens eren comunes, de les grans narracions, com deia Lyotard, o del que era el bé comú, en forma d’ideal. Però, per tot això, l’absència de grans narracions compartides té una conseqüència diferent de la fragmentació. És que ara totes les narracions habituals se substitueixen per un únic requisit, el de ser científic, el de regnar per proves, pel “evidence based”. I, de fet, hi ha alguna cosa poderosa en la dessegregació de la ciència. La ciència ens allibera de les nostres peculiaritats. Com diu Jacques-Alain Miller: “Si la ciència és desegregativa en les seves conseqüències tècniques, és perquè el seu discurs explota un mode molt pur del subjecte, un mode universalitzat del subjecte. El discurs de la ciència està fet per i per a tothom que penso, per tant existeixo. Aquest discurs anul·la les peculiaritats subjectives, que ploren i es rebel·len ”[19].

Així doncs, primer pas, alliberament, desegregació, construcció d’un espai de raó comuna. A continuació, el segon pas, la insurrecció dels gaudis, el càlcul accentua el que resisteix a la seva inclusió, provoca la insurrecció dels qui es neguen a a TINA, a There Is No alternative (No Hi Ha Alternativa). Si la raó diu que no hi ha cap altra alternativa, faig un tomb a la taula de la raó. La globalització produeix la revolta dels marginats que queden del mercat universal, que és pur càlcul. També tant així a Europa com a dins d’estats complexos la resistència de nacions particulars com Irlanda, Catalunya, Escòcia. També és la història europea la que torna com un bumerang per separar els diversos pobles resultants de la colonització que es veuen immersos en els mercats comuns. A Amèrica són els pobles indígenes els que des de Terra del Foc fins a Alaska reivindiquen el reconeixement d’una cultura i dels drets que no es poden absorbir en l’universal. Bàsicament, a tot arreu, els gaudis particulars es neguen a estandarditzar-se. Per tant, per descomptat, la ciència i el seu discurs intenten recrear una mena de saviesa on tot pogués unir-se, com ara les neo-savieses dels partits californians tipus Burning Man. Allà on la contemporaneïtat proposa donar un espectacle del tractament de tots els gaudis en una desfilada d’orgull tecnològic. Però sembla que els gaudis continuen separats, inclosos en les diverses sectes que volen reagrupar-los o juxtaposar-los en un altre sintètic New Age.

 

El populisme dels anys trenta i el múltiple del gaudi actual

El múltiple del populisme contemporani fa convergir les múltiples ràbies sobre un mateix líder que es troba en una posició de gaudi il·limitat, aquest objecte homogeneïtza els gaudis que Freud havia aïllat en la seva Psicologia de les masses, un fal·lus real diu Lacan. Les xarxes sense líder, com els armilles grogues a França, sigui quina sigui la seva heterogeneïtat, també necessiten un objecte unificador. És aleshores el boc expiatori el que agrupa: Emmanuel Macron.

Però també hi ha en els nostres populismes i en les nostres civilitzacions un principi de deshomogenització que funciona, que s’escolta en el vincle que s’ha establert entre els drets de les dones i els drets de les minories sexuals. Produeixen un efecte desegregador que desplaça la situació dels anys trenta. És sorprenent l’aparició de dones a les eleccions nord-americanes. Els trucs de la història són genials; esperàvem la primera dona presidentai tenim Trump. Però, en canvi, al midterm, dos anys després, és des de baix, és bottom up, que sorgeix una redefinició del lloc de la dona en la política democràtica.

La bretxa entre homes i dones mai ha estat tan gran en la política nord-americana que en aquestes eleccions midterm. “Mai la diferència entre el vot femení i el masculí ha estat tan gran: més de vint punts; Segons les enquestes de votació, el 60% de les dones amb formació universitària van votar per una candidata demòcrata. Les taxes de participació de dones, joves menors de 30 anys, membres de minories ètniques, van ser particularment elevades en aquestes eleccions molt específiques que, normalment, només mobilitzen un terç dels votants, contra el 49% d’aquest any. . “[20]

Per la banda dels votants, hi ha un efecte desegregador, i també per la banda dels escollits. Gran part de la nova onada de càrrecs electes nord-americans ha arribat a través de l’exèrcit, on les dones han estat admeses des da fa vint anys. Per als càrrecs electes, dones o homes, haver servit a les forces armades és crucial. O bé has d’haver estat treballador social. Com per exemple Kyrsten Sinema (demòcrata, Arizona). “amb 42 anys, la nova senadora, que havia estat la primera elegida al Congrés obertament bisexual”. I utilitza la seva bisexualitat com a argument que pot treballar molt bé tant amb els demòcrates com amb els republicans.

També hi ha Deb Haaland (demòcrata, Nou Mèxic). Índia, filla d’un soldat, ja que molts indis foren reclutats per a les tropes nord-americanes. Ella mateixa va donar suport al coming-out de la seva filla que milita obertament pels drets LGBT als Estats Units i va ser elegida en aquest estat, Nou Mèxic, que no té fama de tan liberal com els estats de la costa est. Hi ha d’altres que produeixen aquest estrany efecte desegregador, com Ilhan Omar (demòcrata, Minnesota), que, musulmà, va aconseguir de ser elegit en una plataforma bastant similar a Sanders. Els efectes desegregatius hi són. Això és el que canvia respecte al discurs populista dels anys 30. També prendria com a ‘exemple el que va passar dissabte passat a França en que els armilles grogues es manifestaven al mateix temps que el moviment francès #metoo. Hi haurà armilles per una banda i comunitats feministes i LGBT per l’altra, ¿irreductibles entre elles? No m’ho sembla. Hi haurà interseccions entre els discursos comunitaris i aquests fràgils discursos inestables, aquest discurs que es mata a si mateix que es destrueix, com aquest discurs dels armilles grogues que volen ser absolutament a-representatiu. El representant de les armilles grogues que va rebre el primer ministre francès va voler que l’entrevista es filmés i fos pública. Aparentment era per protegir-se. Va explicar a la premsa a la sortida que si els “representants” del moviment eren tan pocs, era perquè havien rebut amenaces de mort. “El 90% de les amenaces provenien d’altres armilles grogues”, va afegir. Heus aquí una afirmació de l’època: xifres precises, xarxes socials, el discurs que vol matar. Més aviat, comptem amb l’efecte civilitzador del discurs feminista per obtenir un efecte desregregador i viure el màxim possible sense Gremlins, com volia Guillaume Leblanc, que va posar tant d’èmfasi en el principi de l’hospitalitat. Els fòrums europeus, com aquest, són una oportunitat per continuar els intercanvis entre el discurs psicoanalític i altres discursos, en la mesura que considerem que hi ha un obstacle al principi de l’hospitalitat generalitzada. Hi ha el Gremlin del nostre propi gaudi al qual no arribem a a donar hospitalitat. És un residu no ineliminable, que és el motor de l’experiència psicoanalítica i dels símptomes que no cessen de produir-se. Ens desafien constantment a articular bones respostes, més enllà de la retòrica necessària que nosaltres, amb altres, hem d’elaborar.

 

[1] Intervenció al Fòrum Europeu Zadig a Bèlgica, Les discours qui tuent, que va tenir lloc l’1 de desembre de 2018 a Brussel·les.

[2] Milner J.-C., Les inclinacions criminals de l’Europa democràtica, Lagrasse, Verdier, 2003.

[3] Enzensberger H. M., The Sweet Monster of Brussels o L’Europe sous Tutelle, París, Gallimard, 2011.

[4] Greenblatt J. A., “Quan l’odi esdevé mainstream”, The New York Times, 28 d’octubre de 2018, disponible en línia.

[5] Friedman R. A., “The neuroscience of hate speech”, The New York Times, 31 d’octubre de 2018, disponible a Internet.

[6] Lesnes C., “Defensa il·legítima”, Le Monde, 1 de desembre de 2018.

[7] Ibídem.

[8] Lilla M., “L’esquerra ha de superar la ideologia de la diversitat”, Le Monde, 8 de desembre de 2016, disponible a Internet.

[9] Butler J., Rassemblement, París, Fayard, 2016.

[10] Citat per Eric Aeschimann a “Com viure en aquest món? “, L’Obs., 8 de desembre de 2016.

[11] Agamben G., Homo sacer, París, Llindar, 2003.

[12] Milner J.-C., The Criminal Penchants of Democratic Europe, op. cit.

[13] Ibídem.

[14] Ibídem.

[15] Lacan J., “Joyce le Symptôme” (1979), Altres escrits, París, Llindar, 2001, pàg. 568.

[16] Liogier R., “El populisme líquid a les democràcies occidentals”, a Badie B. i Vidal D. (s / dir.), Le Retour des populismes, L’attat du monde 2019, París, La Découverte, 2018, pàg. 40.

[17] Ibídem.

[18] Expressió de C. Salmon.

[19] Miller J.-A., “Les causes obscures del racisme”, Mental, núm. 38, novembre de 2018, p. 145.

[20] Lacorne D., “Midterms:” ‘Les dones han expressat la seva fartura de l’esperit odiós de Donald Trump “, Le Monde, 8 de novembre de 2018, disponible en línia.

 

Publicat a : https://www.hebdo-blog.fr/discours-jouissances-mauvaises/

Imatge: Sigalit Landau, Azkelon.

(Traducció: Neus Carbonell)

 

Més publicacions de