Discursos que maten
(Zadig-Bèlgica, 1/12/2018)

L’actualitat del que estem vivim a Catalunya, a l’Estat espanyol, al conjunt d’Europa i més enllà, ens fa recuperar avui aquest text que anunciava el Forum Europeu de Zadig sobre «Els discursos que maten», realitzat el primer de desembre de 2018 a la Saint Louis University de Brussel·les. Res millor per treure’s de sobre la banalització que els discursos psicologitzants produeixen sobre el fenomen, sempre enganyós, de la violència (Ciutat de les Lletres).


Fòrum europeu organitzat en col·laboració amb la Xarxa Interdisciplinarietat-Societat (Ris) de la Universitat de Saint Louis, amb el suport de l’Ecole de la Cause Freudienne (ECF) i la New Lacanian School (NLS), i sota els auspicis de l’EuroFederació de Psicoanàlisi. (EFP).

 

Qualsevol persona, si aquesta expressió és sostenible, voldria sens dubte que els camps de concentració nazis fossin un horror sense futur. El doctor Lacan, per la seva banda, no tenia il·lusions i considerava al contrari que la seva aparició, que va ser una ruptura en la història, representa la reacció dels precursors als canvis socials generats per la globalització i provocats per la ciència. «El nostre futur de mercats comuns», va escriure, «trobarà el seu equilibri en una expressió cada vegada més dura dels processos de segregació» [1]. Avui, a Europa, ja hi som. L’esborrament de les fronteres geogràfiques i culturals, per dir-ho així, té com a contrapès una escalada dels enunciats promoguts pels enemics de la humanitat a la dècada de 1930 del segle passat. Aquests s’han estès, tot banalitzant-se, en els discursos ambients que són la base del vincle social. La conseqüència és un rebuig radical de l’estranger per accions violentes i criminals que s’han convertit en quotidianes.

Hi ha, doncs, discursos que maten. El seu caràcter és insidiós perquè no tenen res de vehement. No demanen l’assassinat, el seu llenguatge és fluït, políticament correcte. Es presenten com l’expressió de necessitats incontestables escrites a les estrelles. No diuen que cal tancar les fronteres del continent i deixar que els migrants s’ofeguin al mar, sinó que diuen: «No podem acollir tothom, no?» El fet criminal de no assistir a persones en perill es camufla darrere d’una ètica legalista: «Només estic aplicant la llei».

Pitjor encara. Aquests discursos no són odiosos. Són freds i racionals, operen en nom del benestar de les nacions. Els agents d’aquests discursos assassins es presenten com a grans servidors de l’Estat, fins i tot com a herois moderns que sacrifiquen la seva humanitat per fer el seu deure. Afirmen que només diuen i fan el que tothom pensa. De fet, posen els impulsos més assassins al servei d’un anomenat bé comú. Res no és més fàcil que mobilitzar aquests impulsos, ja que formen part de la nostra humanitat. Però, apel·lant a aquest mal que hi ha en cadascun de nosaltres, és la dimensió ètica la que es vulnera. Perquè el fet que tots puguem tenir fantasies assassines no justifica passar-les a l’acte.

Deixant-se adormir per aquests discursos que banalitzen el pitjor, hi ha un gran risc de convertir-se en còmplices. Durant el Fòrum Europeu de l’1 de desembre de 2018, intentarem desbanalitzar-los mostrant el seu abast diabòlic. Aquestes ideologies que afirmen ser neutres, però que tenen conseqüències criminals, no es poden comptar entre els elements legítims de la democràcia. Es tracta, per tant, de produir un discurs que resisteixi i combati els discursos que maten.

 

[1] Lacan J., « Proposition du 9 octobre 1967 sur le psychanalyste de l’École », Autres écrits, Paris, Seuil, 2001, p. 257.

Més publicacions de