Drets Humans i Democràcia
(Entrevista a Gemma Calvet i Barot)

  • Els Drets Humans són aquella terra que hauríem de trepitjar i que de tant en tant la humanitat, òbviament per la pròpia naturalesa de la condició humana, no utilitza com a eix de referència.
  • No hi ha capacitat de treball pels Drets Humans sense sensibilitat.
  • Em costa entendre i acceptar l’abandonament que ha fet una part de l’esquerra catalana de la defensa de la llibertat política.  

Gemma Calvet és advocada jurista, experta en Drets Humans i Polítiques Socials. Ha ocupat diversos llocs en l’Administració Pública dels quals destacaríem que ha estat Directora General de Drogues al País Basc, Presidenta de la Comissió de Justícia i Drets Humans al Parlament de Catalunya i actualment és directora de l’Agència de Transparència a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. També volem destacar que ha col·laborat amb l’Escola Europea de Psicoanàlisi amb una ponència a Brussel·les en el Fòrum, “Discursos que maten”. L’han entrevistada Neus Carbonell i Miquel Bassols per Ciutat de les Lletres.

Moltes gràcies, Gemma Calvet, per ser col·laboradora nostra i per brindar-nos l’ocasió de conversar amb una experta en Drets Humans, un tema de moltíssima actualitat. Donem sovint per fet que sabem a què ens referim quan parlem de Drets Humans, però no és gens segur que sapiguem de què es tracta. Què són els Drets Humans?

La construcció jurídica i formal pròpiament dita dels Drets Humans és del segle XX i va de la mà de l’Eleanor Roosevelt quan va endegar un procés d’elaboració liderat per dones, en concret per ella i una índia, que va esdevenir la Declaració Universal dels Drets Humans. Això, que va passar als anys 50, va significar un punt d’inflexió des de el punt de vista de conceptualització formal de l’expressió de Drets Humans. Però si anem al món antic, la concepció dels Drets Humans és latent a la història del progrés de la civilització. Si anem a fonts orientals, el confucionisme representa una apel·lació a l’ètica als Drets Humans respecte del poder feudal xinès en el seu moment. Totes les reflexions que s’han traslladat per via oral i després per via escrita del món anterior, del món més antic, del sànscrit també, passen per aquesta reflexió del camí de l’ètica com un camí de creixement personal i de creixement col·lectiu. Cessare de Beccaria al segle XV va apel·lar a la justícia “justa i util” en el seu tractat contra el càstig inhumà de l’Antic Règim.  Per tant, jo diria que la idea de Drets Humans és inherent a la idea d’ètica, i la idea d’ètica vull creure que és inherent a la idea de l’ésser humà.

 

És a dir que tenim un rerefons que ve de tradicions culturals absolutament diverses però que tenen aquest punt en comú vinculat a la mateixa idea d’ésser humà.

Jo crec que va haver-hi l’eclosió del segle XX amb el feixisme, amb l’Holocaust, que va donar lloc a una concepció global d’aberració. Tot i que evidentment mirant la història, les vulneracions de Drets Humans i la violència com a eix de la lògica del poder forma part de la història testosterònica de la humanitat. Però la concepció de Nuremberg, que més enllà de les lleis que havien legitimat les polítiques de Hitler, hi havia uns drets als quals apel·lar que es basaven en l’ètica, aquella apel·lació al que en filosofia del dret se l’ha anomenat Neo-iusnaturalisme, va representar una síntesi entre el positivisme de Hans Kelsen, és a dir, l’afirmació que tot allò que no està regulat no és pot apel·lar en termes jurídics i la ètica. Es va recuperar dintre del marc d’aquesta piràmide de concepció de la vigència dels Drets Humans, alguna cosa que venia del sentit comú. No d’un Déu que et diu el que has de fer, sinó del sentit comú de la humanitat que és un substrat comú, que és la terra que trepitgem, com diu Aranguren, que forma part de la definició dels grecs d’ètica. Per tant, els Drets Humans són aquella terra que hauríem de trepitjar i que de tant en tant la humanitat, òbviament per la pròpia naturalesa de la condició humana, i jo diria que en clau de poder col·lectiu molt més, no l’utilitza com a eix de referència. Ara, també és cert que en aquest segle XX i sobretot al segle XXI s’ha produït una nova consciència de Drets Humans. Si prenem a Europa com a punt de referència, perquè per proximitat és el que tenim més a prop, els Drets Humans ara formen part d’una nova consciència ciutadana i també d’una nova consciència dels límits del poder. Si al segle XX es va construir el paradigma dels Drets Humans com a paradigma formal d’exercici del poder i, per tant, com una garantia formal desplegada en les normes i les constitucions d’ordre i de seguretat jurídica, al segle XXI s’ha demostrat públicament la incapacitat o la contradicció del poder respecte d’aquest marc formal en el qual hem construït la democràcia contemporània. Aquesta contradicció en la qual estem immersos en el segle XXI pot abocar a dues direccions. Per una banda, el menyspreu democràtic i a la credibilitat de la pròpia lògica dels Drets Humans, i per tant, això pot conduir al feixisme una altra vegada, com està passant. Per contra, amb ciutadania molt conscient d’aquesta paradoxa i altament compromesa des dels diversos àmbits professionals en exercir un paper actiu des de la societat civil per a consolidar el paradigma dels Drets Humans cap a línies de plasmació molt més tangibles. Cal que hi hagi una tangibilitat material que indiqui que aquests Drets Humans no són una proclama formal sinó que realment són la consciencia de la nostra pròpia contradicció, el mirall del poder i sobretot, el camí de futur a petita, mitjana i gran escala.

 

Seguint això que proposes, Nuremberg va significar un tall en la qüestió dels Drets Humans perquè va posar de relleu que les lleis no poden passar per sobre dels Drets Humans. És així?

Sí, és així. És a dir, que qualsevol llei que vulnerés els drets bàsics com poden ser el dret a la vida, a la dignitat, és a dir, els drets universals. Per tant, va ser conseqüència d’aquest punt d’inflexió que va representar el feixisme, però també va ser la conquesta d’un relat. Occident i els nord-americans havien de construir un relat de victòria i en aquest relat de victòria, la garantia que això no s’havia de tornar a repetir era fonamental. Va ser la eclosió de la ONU com a eina global de governança simbòlica que, tot i el seu paper minso en l’impacte de les resolucions a mi em sembla molt simbòlic el seu rol. És el recordatori, és la memòria i és el mirall de fracassos. Aleshores, jo crec que des del punt de vista actual hauríem de mirar la història del segle XX i la construcció europea per dir: ho hem tornat a repetir? D’una altra manera, evidentment. Serà impensable que hi hagi un fenomen com l’Holocaust, articulat d’aquella manera, amb aquella extensió i amb aquell impacte. Però el que va succeir, per exemple, amb la guerra de Síria i amb els desplaçats i el que està passant actualment al Mediterrani i aquesta dificultat a poder assumir el concepte de persona amb independència de l’origen (que és un dels paràmetres que garanteix la Declaració dels Drets Humans) és una de les limitacions que, des del punt de vista europeu i ja no cal dir-ho, el cas de Trump, ha representat. I també hi ha hagut una altra esquerda en aquest itinerari, en la que jo, professionalment, hi he treballat molt, que va ser Guantánamo. Els nord-americans, i els governs europeus que hi van col·laborar,  van tornar a fer el que va fer Hitler, és a dir, van fer uns Torture Memorial Act. Van torturar perquè la llei emparava la tortura. I, per tant, la recuperació del positivisme pervers per justificar una aberració. Jo diria que estem en aquesta tensió de Nuremberg perquè encara trobem ara mateix normatives, fins i tot europees, com la directiva retorn que s’ha fet famosa per ser una clara vulneració del dret d’asil. També tot el que s’està fent amb els desplaçats, al marge de control jurisdiccional. Doncs això representa una altra esquerda del que significa la garantia de la Declaració Universal dels Drets Humans. Per tant, encara estem en terra esquerdada i la concepció d’aquesta terra esquerdada és el que ens hauria d’orientar tant als actors jurídics com als actors polítics com també a la consciència que vingui dels sectors professionals que s’ha de seguir treballant per regar aquesta terra perquè realment pugui cohesionar-se el concepte de Drets Humans on estigui clarament definit que hi ha uns límits que no s’han de traspassar. Ara, en la pandèmia i en la era post Trump és imprescindible fer un balanç de retrocessos en la garantia a la llibertat d’expressió, de informació, i de pensament. Em preocupa que sector crítics amb les vacunes, les mesures o els procediments, alguns de molta categoria acadèmica i científica siguin titllats de negacionistes només per obrir un debat necessari i lliure.

 

Em sembla molt important tota aquesta idea d’esquerda o de fractura que diries que és pròpia especialment ara en el segle XXI d’un moment d’elecció. Estem en un moment d’elecció en relació a aquesta esquerda. Aquesta esquerda no es pot tapar de cap manera ni amb una llei ni potser tampoc amb l’acord, i aquesta és una pregunta, ¿És una qüestió d’arribar a un consens per poder tractar aquesta esquerda o és una esquerda irreductible i s’ha d’escollir cada vegada cap on hem d’anar?

Hi ha institucions que plantejaven aquesta idea de consens, com les Nacions Unides. Ara estem en un moment de molta crisi d’aquestes organitzacions internacionals. Nacions Unides, ACNUR, la OMS: són organitzacions que tenen un paper molt important en el món però si examines el dia a dia de la seva gestió, hi ha moltes limitacions. El dret de veto, per exemple, en el Consell de Seguretat, el fet que ara la gran notícia de Biden hagi estat “nosaltres tornem a tenir representant i tornem a participar de forma activa en les Nacions Unides”. Això vol dir que havíem anat molt enrere. El que passa és que potser aquest camí de tornada  té un camí de consciència activa. Ja no és una cadira, sinó també passa per un compromís. Jo vull pensar que aquesta idea de compromís és una idea que forma part de la nova agenda política global, vull pensar això. Però em fa l’efecte pel que conec professionalment, que aquesta conversa que estem tenint aquí no forma part de la conversa quotidiana dels actors polítics. Els partits polítics abans de governar s’haurien de preocupar i haurien de tenir molta deliberació interna sobre aquests factors d’hostilitat als Drets Humans que venen de la praxis política i de la presa de decisions. No hi ha espai de “pre-ocupació” de la governança ètica, i per tant hi ha un dèficit important de pensament crític aplicat després a un treball en la política dirigida al foment i a la conciliació dels Drets Humans en les polítiques públiques.

 

Pel que dius, la defensa dels Drets Humans no és només una qüestió que hauria de preocupar els polítics. El paper de la ciutadania és molt important. Hi ha qui creu que els Drets Humans s’han de defensar cada dia, com la democràcia s’ha de defensar cada dia. 

Sí. Jo crec que hi ha exemples notoris que indiquen que, de fet, la conquesta dels Drets Humans ha estat sempre basada en lluites socials i en lluites ciutadanes més que no pas en uns postulats polítics. El rol de la societat civil, i de retruc el rol del dret, és fonamental. Els postulats polítics arriben després d’aquesta demanda ciutadana articulada en diversos àmbits. Òbviament sovint s’apel·la a la conquesta del vot femení o a la supressió de l’esclavitud. Però també és cert en relació a temes com el dret a l’habitatge o la crisis climàtica. Ara mateix estem conceptualment orientats cap a una catàstrofe col·lectiva amb el tema de la crisi climàtica i sense una concepció bàsica de l’ecosistema no podem parlar de Drets Humans. Per tant, aquests Drets Humans ja no estan dirigits únicament i exclusiva al subjecte-persona, sinó que són uns Drets Humans que tenen una dimensió d’ecosistema, on també incloem tota la dimensió del cosmos. És interessant aquest activisme ciutadà orientat a no renunciar al dret, a no renunciar a les garanties que l’estat modern ens va oferir en l’àmbit jurisdiccional. El desencant pot produir la ruptura d’un vincle. El moment actual exigeix, amb totes les prevencions de credibilitat i de confiança, que salvem aquests instruments que s’han construït al llarg de la civilització, que formen part de la nostra estructura democràtica. Nosaltres els hem de renovar i, com a ciutadans i ciutadanes, els hem de reivindicar. Per tant, convé aquesta visió doble de societat civil aliena als partits i amb empoderament professional, que vingui també de la disciplina de la psicoanàlisi que permet una mirada profunda i antiga, del llegat invisible però condicionant i latent. En un moment on el subjecte s’ha situar en uns paràmetres totalment nous davant d’un món, d’unes emocions i d’unes dinàmiques col·lectives que el superen i que ens superen a tots. Ens preguntem: ¿qui sóc davant d’aquest món? ¿Com faig amb els paràmetres actuals laborals, de salut, de relacions afectives, amb el concepte de família, amb el concepte de gènere? Tot ha entrat en uns àmbits nous, jo no diria pitjors, diria nous, que ens exigeixen unes altres posicions i unes altres presències. ¿Els Drets Humans què representen? Doncs representen, com deien els antics, unes estrelles al firmament. Els Sànscrits parlaven dels tres elements: cel, terra i aire. I aquesta idea de concebre la visió dels Drets Humans com els estels, des d’un punt de vista místic si vols, però també des d’un punt de vista jurídic que orienta l’aplicació de les normes, és fonamental. I estem en moments de moltes contradiccions, però també en uns moments de molta, jo diria, revelació. Per exemple, a Catalunya, amb el que està succeint, estem en un taulell on hi ha, per una banda, unes peces que teníem  però no les coneixíem prou, com és el pes d’una ultradreta que, per molts esforços que es van fer en la transició no es va acabar de regenerar i que sorgeix de l’exèrcit i del sector judicial (de la cúria judicial), i que està impedint que la política i la democràcia puguin evolucionar en termes territorials i en termes de pluralitat política. Aquest problema de Catalunya no és un problema aliè, ni a Europa ni al món.

El que està succeint és que aquí tenim el petit laboratori d’aquesta tensió de quan els feixismes no se superen adequadament, com ha passat a Llatinoamèrica en molts casos o, diria jo, als Estats Units amb temes dels quals encara no ha respost davant de la humanitat. Per exemple el Guantánamo o els cops d’estat a Llatinoamèrica on no hi ha hagut un ritual simbòlic de presa de consciència global que la política d’estat exterior a Estats Units en determinats moments ha fet anar malament a molts països. I aquesta presa de consciència ells l’han de fer perquè sinó ens trobem enmig d’unes contradiccions del país que té més importància en termes democràtics i que ens obnubilen a tots i a totes.

 

Efectivament, el que no es pot elaborar per una banda sabem que es tendeix a repetir per un altra, inevitablement.

De fet, a Guantánamo van utilitzar els documents de treball que havia fet servir la CIA quan es van ordir els cops d’estat a Llatinoamèrica (a Xile, Argentina) A Estats Units ho han treballat molt, és un tema que es treballa des de la transparència, és el dret d’accés a la documentació pública, així s’han pogut obtenir moltes dades de les quals hi ha hagut una traçabilitat de connexió. El que es feia aleshores clandestinament i es feia de forma informal, allò que diuen les clavegueres dels estats, a partir de Guantánamo es va convertir en una actuació d’estat. Ho han fet “legalment” perquè cap funcionari públic tingués problemes han legalitzat els tipus d’interrogatori dels cops d’estat. I aquí es va tornar a produir una consciència de fracàs de Nuremberg- És allò que deia Lenin: dos passos endavant i un enrere. Doncs estem en aquesta lògica geopolítica.

 

En qüestió de Drets Humans, o bé la humanitat es salva col·lectivament, o bé anem cap a l’extensió del model de Guantánamo a tot arreu.  

Sí, tot i que alguns et dirien que això ja hi és i és imparable. És a dir, depèn de quina opció de mirada facis, pots construir un discurs i un relat de la radiografia cap a una direcció o cap a una altra. Jo crec que el primer és pensar com a subjectes quina mirada volem adoptar i això passa per un raonament i per un sentiment. I aquí crec que és molt important reivindicar també els antics amb aquesta idea dels sentits. No hi ha capacitat de treball pels Drets Humans sense sensibilitat. I lluny de creure que per l’exercici del poder o als actors polítics com a “governants” els cal fredor, els cal temperança, els cal força per prendre decisions difícils, jo diria que hem d’apel·lar a governants amb sensibilitat. Sense sensibilitat és impossible treballar en el marc dels Drets Humans a qualsevol escala, també en l’àmbit professional de la salut mental. Deia Simone Weil que allò públic no té sensibilitat. Jo crec que aquest es l’autèntic canvi de paradigma pendent. Marta Nussbaum ha escrit el que per mi és una bíblia d’aquest nou paradigme “Emocions polítiques”.

 

Efectivament, hi ha exemples pràctics.

Així és. Si tu no tens una capacitat de comprendre el patiment que genera a l’altre aquella situació, l’empatia, però a més a més també el concepte de dignitat humana que passa pel que la filòsofa Simone Weil deia: jo no veig un captaire que ve caminant, jo veig uns ulls que em miren i als que jo miro. Això és importantíssim treballar-ho perquè el que tenim ara mateix és Maquiavel. És a dir, en el món dels negocis, en el món del lideratge corporatiu privat i en el món de la governança pública i política encara està instaurat Maquiavel com el gran regidor de la bona manera d’exercir el poder. Jo sóc de les que crec que és apassionant en termes de reptes immediats. Cal conquerir la capacitat en llocs de lideratge de qualsevol àmbit, especialment per les dones, que encara estem excloses de les escales de poder efectiu. Sense sensibilitat, sense emoció, sense consciència de la fragilitat, no es pot gestionar, ni governar ni treballar pels drets humans, perquè moltes vegades és molt difícil poder. El relat polític en el joc parlamentari és descarnat, i això ha anat metabolitzant com un llenguatge unes paraules, un tracte legítim. Aquest mirall fa molt mal.

Per exemple, quan treballes en l’àmbit penitenciari, entres a la presó, treballes amb subjectes que han tingut un episodi vital absolutament injust des de petits, connectes amb aquella persona que era infant, que ha viscut el que ha viscut i després saps que està complint una condemna per exemple per tràfic de drogues per guanyar uns diners per la seva família de llatinoamerica, que és un delicte de baixíssima perillositat social, i que és un dels que  més gent condueix al sistema penitenciari, i tu surts i has de fer la concepció que allò és normal. El que hem d’assimilar és que allò no és normal. No podem normalitzar la barbàrie quotidiana del nostre propi sistema. I barbàrie vol dir que hi ha éssers humans anònims, que tenen noms i cognoms, amb històries de vida, que poden ara mateix estar en camps de refugiats, en presons, o infants que estan en tutela perquè hi ha unes institucions que no aposten perquè hi hagi un acolliment familiar molt més extensiu. En tot això estem parlant dels Drets Humans. És crear consciència de canvis possibles imperiosament necessaris i que passen per un joc d’interessos molt importants. Us he posat aquest exemple.

En salut mental, des de l’àmbit de la psicoanàlisi el coneixeu perfectament, les maneres d’abordar la situació mental d’una persona també té a veure amb drets humans, amb la dignitat, amb l’afecte que rep aquell esser humà.

Per tant jo crec que és un tema que des de l’àmbit teòric s’ha treballat molt. Per exemple, l’antropologia, la sociologia, sobretot als anys 20 van treballar-ho molt. També ho va fer la nova psiquiatria, per exemple Goffman amb la denúncia dels internats. La criminologia amb tota la denúncia del sistema penitenciari desigual. Però no hem avançat a la pràctica.

És a dir, tot i els esforços, ens trobem en els mateixos estadis de contemplació de l’escenari dels fets, en els mateixos estadis de quan es va construir el relat de denúncia.

Llavors, la pregunta d’ara és: què fem? Perquè tenim aquells referents que ja han fet les anàlisis teòriques, acadèmiques, s’han fet tesis doctorals… i tenim la realitat. I això és on ens trobem ara, en aquest vèrtex.

Per això la vostra invitació per parlar de Drets Humans, m’ha semblat molt suggerent, molt estimulant perquè crec que parla d’una presa de consciència per part del vostre espai que ja es va produir en la conferència on vaig estar a Brussel·les, que em va impactar moltíssim perquè vau ser capaços d’aglutinar, des de la psicoanàlisi, activistes en defensa dels drets dels estrangers de Brussel·les perseguits pels tribunals, artistes jueus d’Israel que estaven lluitant pels Drets Humans a Israel amb expressions artístiques a la platja, demostrant la importància de la cultura i de l’estimulació de la sensibilitat a través de l’art i vau també convidar jutges. És a dir, vau fer un aforament molt privilegiat com a metodologia i és pel que heu d’apostar.

 

És l’interès de les xarxes ZADIG (Zero Abjection Democratic International Group), extensió de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi i per produir precisament aquesta conversa entre llocs diversos. Tu evocaves el tema de la sensibilitat que és molt important, nosaltres també podríem dir la manera com cadascú se situa com a subjecte singular davant d’un fet i aquí posar cadascú en el seu lloc de subjecte és fonamental per no entrar en una política de generalitats que no atrapen mai el fet concret. Però bé, em sembla que hi hauria potser alguna qüestió més…

Crec que aquí la paraula clau és educació. És a dir, crec que encara no hem aconseguit construir un sistema educatiu on el concepte de sensibilitat, el de dignitat de les persones, l’element de Drets Humans passi com a prioritat en l’educació curricular. No ha de ser tan conceptualitzada: com es van construir els Drets Humans, què diu la Declaració Universal, sinó un currículum aplicat a la consciència ciutadana i del subjecte que s’està educant, els nens i nenes des de petits, com ells es situen en les situacions quotidianes en entorns de vegades familiars que van en direcció contrària. Per exemple, els fills de persones que han viscut violència masclista o el fet d’identificar aquesta violència masclista com alguna cosa que genera uns llegats i que genera també unes dinàmiques pertorbadores en la pròpia estructura, no sols familiar sinó també estructura social.

Ara mateix, per exemple, els feminismes estan tenint molts problemes per entendre que ha estat una bona conquesta identificar el masclisme i hem de comprendre que hi ha moltíssims homes que estan patint aquest llegat des d’una consciència d’impotència i cal treballar plegats. Poso aquest exemple perquè em sembla molt apassionant, el tema de les noves masculinitats…

 

Gran tema que abordarem properament.

…hi ha homes que estan treballant i s’estan enfrontant evidentment a homes i dones que poden estar representats, per exemple, en l’espai Vox des del punt de vista polític però no exclusivament, com a viatges en solitari i que tenen dins seu també un patiment. Bé, vosaltres ho deveu conèixer més, perquè treballeu directament amb persones. Crec en aquesta idea d’un feminisme, ara que li diem de quarta generació, però on els homes també hi puguin estar co-participant. És fonamental aquest exemple perquè no hem parlat d’un dels temes claus del paradigma del perquè els Drets Humans no han arribat encara a ser contemplats com a eix de les eines de poder. És perquè els elements o els “valors femenins”, aquí també hi hauria molt debat de si podem fer servir aquesta expressió, no han estat incorporats. La compassió, la gestió de les emocions, el guariment com a prioritat, com deia, i no em vull repetir, tot això no ha estat contemplat dintre de l’esfera prioritària del poder.

 

És a dir, hi ha coses que fan de límit als Drets Humans, que poden ser subtils o difícils de resoldre. Per exemple, els determinats usos culturals de les religions.

La religió catòlica, per exemple. A mi em fa l’efecte que és ostensiblement ofensiu que encara ara l’Església prohibeixi el sacerdoci femení o que encara ara hagin de ser els homes els que regeixin dins d’una estructura que culturalment és important a Europa. Al mateix temps, el tema dels matrimonis homosexuals, tots els conceptes diversos de família, o que el tractament dels abusos de menors hagi gaudit d’una certa tolerància amb aquesta idea de “comprensió del pecat” que en altres fenòmens no han estat així. Jo crec que són moments on les estructures han de fer unes reformes molt importants. O sigui, estem en moments on o hi ha un canvi de cadascuna de les estructures, i això passa per la funció pública també, que encara no n’hem parlat, d’aquesta necessitat de canviar la concepció de l’estructura d’allò públic, del dia a dia a l’administració. Tot això t’allunya en moltes ocasions com a ciutadà de l’eficiència dels Drets Humans. Al final es pot preguntar ¿són eficients els Drets Humans en el dia a dia d’aquesta subtilitat de l’acció pública i de l’acció privada en les diverses organitzacions? I hi ha molts contrastos, estem en moments de paradoxa, s’han construït instruments formals, com la lluita contra l’assetjament, el tema de la violència masclista, la garantia de l’asil polític, tota la conquesta que van representar totes les directives europees. La carta de drets fonamentals de la Unió Europea és un text preciós i que hem d’estimar i conèixer. Jo crec que hi ha aquest “batec” d’un cor europeu pels Drets Humans com a llegat antic del que va venir d’Orient a través del Renaixement i que reflecteix una voluntat col·lectiva d’apropar-nos al que diuen els il·lustrats, a la llum, i jo crec que és plenament vigent.

 

¿Com veus la situació dels Drets Humans i les llibertats individuals a Espanya en aquests moments a on el Tribunal Constitucional ha dit, per exemple, que cremar una bandera espanyola és un fet delictiu? Hi ha cantants empresonats per les lletres de les seves cançons i, també, activistes socials. Tenim massa casos, més enllà de la situació a Catalunya. Així, doncs, com veus la protecció dels Drets Humans a Espanya, ja no només des de l’àmbit polític sinó també des de l’àmbit de la legalitat?

Si entréssim en el terreny dels qualificatius, els adjectius podrien ser interminables en termes negatius. Si ho mirem des de la subtilitat m’interessa destacar que s’ha evidenciat una confrontació entre el terreny de les sentències judicials als alts tribunals espanyols respecte del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Aquesta confrontació, o el que ha succeït ara amb els tribunals belgues quan han garantit la permanència del conseller Lluís Puig a Bèlgica i les recents sentències del cas Otegi on se l’absol per un tema també de llibertat d’expressió, i després es torna a inventar un nou procediment. Tot això és un descarrilament agut del sistema judicial en la seva cúpula, i del dret penal de l’Estat espanyol. Un descarrilament agut, que preocupa també a molts juristes a Espanya, que genera por a la crítica, que està ara mateix en mans d’una minoria que té poder. Jo crec que s’estan fent esforços per part de sectors del socialisme espanyol i d’alguna dreta espanyola racional i liberal per redreçar això. Però són esforços molt molt silenciats, perquè ells mateixos estan sent objecte de persecucions i d’injúries per part d’aquests poders que perduren de l’anterior règim. Això és difícil dir-ho i explicar-ho a Catalunya, perquè sembla que vulguis posar en el lloc del bo a persones que estan en un bàndol d’opressió. Jo crec que hem de ser capaços d’introduir matisos i de saber de la complexitat de la situació actual però també de la fecunditat del moment actual perquè des del punt de vista polític s’assumeixi, sobretot a l’Estat espanyol, els reptes que són imprescindibles, que és aquesta regeneració de la justícia, de l’exèrcit i, en menor grau, del sistema polític.

Jo aquí em pregunto, no és el mateix tenir un partit d’extrema dreta, com Vox, a Espanya que no ha fet una autèntica superació del franquisme, que a Alemanya, on s’ha vist clarament com se’ls ha posat els límits. I aquesta comparació és la que jo crec que s’hauria d’incorporar sobretot en el socialisme i diria en un sector del Partit Popular, per parlar-ho en termes de voluntarisme. Jo encara penso que hi pot haver un sector del Partit Popular, en privat alguns t’ho reconeixen, que forma part del model conservador britànic que va apostar per la pau de l’Ulster.

Jo penso que és aquest el moment d’ara i, evidentment, s’ha de construir una unànime solidaritat ciutadana democràtica respecte d’aquests abusos, amb independència dels teus postulats, independentistes o no. I aquí la socialdemocràcia i l’esquerra és clau. Em costa entendre i acceptar l’abandonament que ha fet una part de l’esquerra catalana de la defensa de la llibertat política.

Qualsevol abús que s’està produint actualment a les llibertats polítiques (perquè l’exercici de les llibertats polítiques com el dret a la manifestació o el tema d’allò que va succeir al parlament)  ha tingut una resposta política absolutament demencial des del punt de vista jurídic. S’hagués pogut jutjar una desobediència, que és el que es va produir rigorosament a nivell penal.

Però és que, a més a més, hi ha totes les persones que estan ara imputades per totes les manifestacions que hi ha hagut de rebuig a la sentència. Imagineu-vos a França tot el moviment de les armilles grogues passades pel filtre del Tribunal Suprem. Seria el mateix que el model turc.

 

El model turc?

Hi ha riscos d’això, ja ho va vaticinar l’enyorat Vázquez Montalban. Això no vol dir que la democràcia espanyola estigui ara mateix al mateix lloc que la turca. Jo no crec que sigui comparable, perquè encara hi ha institucions importants, hi ha actors polítics importants de l’Estat espanyol que estan absolutament en contra d’aquesta deriva, però que públicament no ho poden expressar i, per tant, estan treballant des d’un altre àmbit.

Encara que sigui molt difícil des de Catalunya poder introduir aquests matisos, jo em veig obligada a introduir-los des d’una certa coherència de pensament propi i lliure. Hem d’apel·lar a la solidaritat permanent amb tots aquests abusos, perquè el que pot succeir és que progressivament, en el moment actual de pandèmia en què estem tan preocupats per les nostres situacions personals, per la situació econòmica i per la salut, ens desconnectem d’aquesta solidaritat i denúncia col·lectiva. I és molt important aquesta presa de consciència i aquesta permanent acció i comprensió de la complexitat. És a dir, la política ha de canviar i ha d’arribar a penetrar en aquestes reformes que són imprescindibles. I jo penso que ens vindrà aquesta apel·lació d’Europa i d’una societat catalana que mantingui una mobilització permanent. I aquí els progressistes no es poden desprendre d’un compromís important del qual els darrers anys no han fet el suficient esforç públic, encara que en privat alguns si, per demostrar que són actors del canvi.

El que passa és que el govern de Pedro Sánchez ha tingut a Villarejo a la presó, la ministra s’ha enfrontat a l’exèrcit públicament amb una audiència reial marcant distancies amb el monarca, tenim un govern que ha pactat amb una força política que defensa un referèndum a Catalunya. Per sota de les aparences, passen coses.

 

Gemma Calvet, moltíssimes gràcies. Ens quedem amb aquestes expressions que has fet servir: la solidaritat, el pensament lliure, l’acció permanent, la comprensió de la complexitat i els matisos. Moltes gràcies.

Moltes gràcies a vosaltres.

 

Més publicacions de