Dues notes sobre la llengua
(Ezequiel Mir Casas)

LA LLENGUA (1)

Mai s’acabarà amb la llengua. Sortosament. Ens tenalla perquè encara és viva. Ens fa cridar. Cantar. Maleir. Somiar. Insondable rebel, és guardiana de la plasticitat del món.

La llengua ens duu al món. És el cordó umbilical de la nostra presència. Un llaç entre els altres i un mateix; entre el passat i el futur. Se’ns escapa quan creiem que l’hem capturada. No pertany a ningú. Mestressa de tots els possibles, l’habitem tant com ens habita a nosaltres.

Parlar de la llengua, a Catalunya, és per descomptat abordar la qüestió del català, sempre amenaçat i condemnat a seguir-ho essent, per raons òbvies.

Llengua. Dic de la humanitat. Presa contra allò informe. Abans de ser una simple «eina de comunicació», la llengua és una llevadora. Obre horitzons sempre nous. Ritma el pas de la resistència al tancament del món en una realitat tan silenciosa com submisa. Alena la llibertat de la poesia, les paraules de la qual es neguen a inclinar-se davant l’ordre establert. És el terreny sobre el qual un altre món pot erigir-se.

Dir el món exigeix conrear la distància sense la qual no hi ha cap presència possible. La llengua necessita espai per desplegar-se; és aliena a la cultura de la immediatesa en què alguns, en nom d’una pseudoautenticitat, voldrien veure-la immersa. Comunicar amb l’altre vol dir reconèixer la distància que em separa d’ell. També és distanciar-se d’un mateix, per trobar amb l’altre el lloc de trobada. Parlar, sempre és una mica prendre’s com algú altre.

En una època que es tendeix a reduir l’altre a la repetició del mateix, de l’indiferenciat, l’espai de la llengua, de la trobada, es troba soscavat. Per això és essencial conrear aquest espai per evitar que la «societat de la comunicació» esdevingui la celebració d’un replegament autístic en el qual la llengua tancaria l’horitzó desencadenant simplement accions reflexes, com el clixé o l’eslògan… publicitaris. Aquesta «llengua» ja no seria la de la conversa: simplement permetria l’enunciació unívoca d’«informacions» apel·lant una resposta immediata (consumir tal o tal producte, per exemple, com ens convida constantment la publicitat).

El combat per la llengua avui s’ha de fer, doncs, també dins la nostra pròpia llengua, amenaçada pel perill del seu reclutament instrumental, utilitari. Perquè les paraules ens permetin resistir la uniformització mercantilista del món, perquè facin possible imaginar un altre món, han de poder respirar lliurement. Això planteja la qüestió, crucial, de la transmissió de la llengua.

La llibertat constitueix el cor de la «qüestió lingüística». No es tracta aquí de preguntar-se si els pares han de poder escollir o no en quina llengua s’educarà el seu fill. Ara es tracta de preguntar-se com la llengua encara pot conjugar el passat i el futur en el present.

La nostra llengua, el català, s’ha de transmetre de generació en generació. Això exigeix una relació respectuosa amb el passat -l’acceptació de les normes que aquest ha llegat- que no pot ser, però, una simple submissió: és perquè muda, evoluciona, que la llengua contribueix a mantenir obert el futur i permet afaiçonar-lo d’una altra manera. Una llengua fixada és una llengua condemnada a mort; una llengua que refusi  sotmetre’s a normes -que no siguin les d’ús jutjat a priori correcte- és una llengua que es desintegra, al mateix temps que tanca els seus parlants en una llibertat fictícia que s’assembla més a una presó: la d’un «Jo» emmurallat en el seu silenci, incapaç de trobar-se amb l’altre en un espai que pot tenir sentit per a tots dos.

Cal apreciar la llengua. Acaronar-la. Estimar-la. Transmetre-la, amb les seves belleses i les seves dificultats, als qui entren en el seu univers. Perquè si la llengua deixa de ser resistent en la seva pròpia carn, no podrà resistir res. Orfes de llengua, aleshores se’ns prohibiran tots els somnis.

 

LA LLENGUA (2)

En tots els camps en què la joventut catalana treballa, prendrà exemple del que els nostres escriptors, els nostres poetes, els nostres cantants, alguns dels nostres científics i dels nostres emprenedors han aconseguit fer d’una llengua maltractada: transformar la supervivència en gestos creadors.

La qüestió de la llengua catalana està tan condicionada pel debat sobre la seva protecció que sovint s’oblida la seva importància primordial: la del lloc de comunió on es viu el lligam social, alhora que s’hi instal·la, hi cristal·litza.

Saber si el català avança, retrocedeix o s’estanca és certament important per garantir la seva perennitat. Però, esforçant-se massa per convertir-lo en una llengua útil, sovint hom acaba entrant en aquesta lògica utilitarista que deprecia la llengua, la mina per dins.

Aquesta lògica no s’allunya molt de les doctrines liberals, que volen que els nouvinguts tinguin la llibertat d’elecció en termes de llengua. Des d’aquesta perspectiva, la llengua es veu com una simple eina de comunicació que serveix per millorar la qualitat de vida. Aquesta visió reïficada de la llengua es basa en una concepció liberal de la llibertat individual, independentment del lligam social. Només pot conduir a reduir la qüestió de la llengua a una elecció purament individual. En definitiva, defensar el català sobre la base dels principis liberals i utilitaris és una lluita perduda per endavant. I així, la bilingüització de Catalunya pot continuar, sota el pretext de la creació de riquesa i de l’adaptació a la globalització. Si el català sobreviu, molt millor; si no, no importa!

La lluita pel català exigeix repensar la nostra relació amb la llengua en relació amb una visió de la llibertat definida pel seu arrelament en una cultura, en un passat que garanteix un futur. Aquesta lluita també exigeix la defensa de la llengua com a matriu d’un teixit social, construït històricament i carregat amb un significat sense el qual la llibertat és fictícia, i no com una corda més a afegir a l’arc de guerra del tots contra tots.

El futur de la llengua catalana no es pot assegurar mitjançant polítiques lingüístiques dirigides a l’única reproducció tossuda del català, sense un desig d’assegurar el futur d’una relació amb el món singular, d’una cultura única. No es tracta d’atresorar la llengua com una joia rara dins d’un estoig, sinó d’habitar-la com un espai vital. Perquè permet riure, cantar, existir i ser lliure de manera diferent, i aquesta diferència permet, a tota la humanitat, respirar millor.

En aquest sentit, la nostra atàvica angoixa existencial com a poble minoritari és de vegades un fre al desplegament de la nostra cultura en tota la seva vivacitat i, per tant, paradoxalment, una amenaça per a la seva supervivència. Per raons òbvies, la supervivència i la resistència estan profundament arrelades a la nostra història i identitat col·lectives. Però, en molts aspectes, ¿aquesta resistència no ha esdevingut un reflex identitari que per si mateix justifica la nostra existència, evacuant al mateix temps la necessitat d’afirmar la riquesa de la nostra experiència històrica col·lectiva tal com s’inscriu en la llengua que parlem?

Certament, és indiscutible que el català està amenaçat. Tanmateix, la resistència necessària, sobretot per mitjans jurídics, no pot prescindir de l’aspecte cultural i inextricable de la llengua. En cas contrari, la lluita pel català esdevé una obsessió monomaníaca, buidant la nostra existència col·lectiva del seu significat i de la joia de viure i de transmetre la nostra cultura, dipòsit d’una història inèdita. Aquesta postura conservadora davant de la llengua ens allunya del gaudi lligat a la perpetuació de la nostra cultura, d’aquest plaer contagiós nascut de la felicitat d’existir que fa d’una nació un centre d’atracció per als altres. Ara bé, viure la llengua no és la millor manera de perpetuar-la?

Més publicacions de