El còmic i l’esperit subversiu
(Ezequiel Mir Casas)

La comèdia pertorba l’ordre social revelant els exclosos. El riure té el poder de sacsejar no només el món polític, sinó també la nostra manera de pensar i de viure.

L’any 411 aC, mentre la guerra feia furor, es va representar a Atenes una comèdia d’Aristòfanes titulada Lisístrata. L’obra presenta unes dones que decideixen fer una vaga sexual per obligar els seus marits a cessar les hostilitats. Per fer passar als homes les seves ganes de fer la guerra, els priven d’un major plaer i s’atrinxeren a l’Acròpolis amb el Tresor públic. «Sé molt bé que farien la pau a l’instant[1]», consideren aquestes dones decidides. La castedat forçada produeix ràpidament els seus efectes i, després de fútils esforços per recuperar el control, els homes es rendeixen. L’obra acaba amb un tractat de pau i un banquet.

Tot i que no va evitar la caiguda d’Atenes en el passat, aquesta comèdia ha estat famosa durant molt de temps i encara es representa avui. És cert que no tots tenen aquest humor per igual on es barregen plasenteries llicencioses, dobles sentits, gestos paròdics i costums obscens (els actors van abillats amb llargs fal·lus erectes). Mentre que alguns lloen la creativitat i el geni teatral, d’altres troben la farsa vulgar. Però ens diverteixi o no, l’obra d’Aristòfanes és molt instructiva sobre les relacions entre el riure i el poder.

Les veus i els cossos

La comèdia té el poder de donar veu a qui no en té. En aquell moment, només ella podia fer sentir les veus de les dones en una societat on no participaven en cap de les decisions polítiques. Lisístrata i les seves germanes no només són més valentes que els homes, sinó que a través d’elles s’escolta la raó. Dicten la política i parlen de la guerra, conducta inconcebible en aquell moment:

«EL COMISSARI. -¿I és per mitjà de llanes i de fils i fusos que us creieu que atallaríeu unes coses tan greus? Ja en sou, de ximples!

(…)

EL COMISSARI. -¿I no és terrible que aquestes ho manegin tot amb garrots i cabdells, elles, que no han pres part gens, ni una mica, en la guerra?

LISÍSTRATA. -¿Com, remaleït? Nosaltres, de la guerra en suportem més del doble que vosaltres. En primer lloc, som les que hem parit els fills enviats com a hoplites…[2]»

El que és pitjor, les dones de les ciutats enemigues fan una aliança entre elles a l’esquena dels seus marits. Només el riure autoritza tal audàcia, només el còmic atorga aquesta llibertat: capgirar l’ordre social i els procediments, per fer sentir allò que no es vol escoltar. És a través de la recreació, curiosa paradoxa, que de vegades hom pot plantar cara als capitosts i a altres bel·licistes.

La comèdia també té aquest poder despullador –tant literal com figuradament. A Lisístrata, els homes són retornats a la seva condició primera, al seu cos i als seus  apetits, excitats per les seves dones que s’evadeixen. Sigui quin sigui el seu rang o la seva ciutat, han tornat a ser semblants, dominats per les mateixes necessitats, sotmesos als mateixos desitjos, tan febles els uns com els altres. Ja no hi ha un honor guerrer, ni un bon discurs que el sostingui. Fins i tot les dones, a les quals el poeta dóna la raó, pateixen l’abstinència i busquen pretextos per escapolir-se i reunir-se amb el seu amant… Les plasenteries picants i gestos obscens acaben minvant les seves pretensions i abolint les diferències. Al teatre còmic, els amos obeeixen els criats, les certeses són ridiculitzades, la vanitat esdevé grotesca i la gravetat és expulsada pels sorolls corporals. El riure exerceix un poderós poder corrosiu sobre els discursos mitjançant els quals els homes justifiquen les seves ambicions i la seva voluntat de poder. Ataca els vicis i la vanitat, els que estimen el poder o s’estimen una mica massa.

Aristòfanes inventa uns procediments i imposa uns temes que marcaran tota una tradició que encara és ben viva.

La comèdia i el poder

Les comèdies d’Aristòfanes es presentaven en un concurs de teatre que se celebrava cada any en uns festivals en honor del déu Dionís. Juntament amb l’Assemblea dels ciutadans, on es prenien les grans decisions, i l’Àgora, on se celebraven el mercat i el tribunal popular, el teatre va ser un dels grans espais públics on es parlava dels assumptes de la Ciutat.

I el riure hi jugava un paper essencial, transfigurant la realitat per mostrar millor l’estupidesa i la bogeria, les confabulacions i les impostures. Espai privilegiat, i fins i tot protegit, el teatre és aquell lloc on les dones disfressades d’homes s’apoderen de l’assemblea; on el polític té l’aspecte d’un comerciant d’embotit que barreja i manipula els assumptes; on els ciutadans, metamorfosejats en ocells, construeixen una ciutat utòpica prohibida a aquells que vulguin introduir-hi els costums dels quals volem alliberar-se.

La comèdia antiga va florir durant l’època de la democràcia atenesa, de la qual és alhora expressió i crítica. Aristòfanes no deixarà de denunciar els oradors i els demagogs que afavoreixen la continuació de la guerra, els sofistes que ensenyen a manipular el llenguatge, així com la corrupció dels tribunals i les profundes desigualtats en la distribució de la riquesa. Juntament amb la filosofia, a la qual tampoc va estalviar els seus sarcasmes, la comèdia va ser la primera gran denúncia de les perversions de les quals sovint són objecte la política i la paraula.

Encara avui, la comèdia serveix per minar l’autoritat i denunciar els seus excessos. Priva del confort que procuren les conviccions més assegurades. Però no es distreu de la veritat ni de les preocupacions del dia. Al contrari, és una exigència de veritat i un recordatori dels esdeveniments. A través d’exageracions i deformacions, metamorfosis i màscares, l’inversemblant i l’inimaginable, mostra altres realitats; reduint els debats a les necessitats corporals, dissipa certes il·lusions.

És cert que el riure també pot servir per humiliar i degradar. Pot enfortir l’ordre social marginant o ridiculitzant aquells que se’n desvien. Però continua sent el primer i l’últim mitjà per pertorbar l’ordre i els esperits. Tot i que no sempre està al costat de la justícia, de vegades és l’únic recurs contra la injustícia.

El riure i la raó

El riure és, sens dubte, una condició necessària per a la discussió política i la vida democràtica. Sembrant el dubte sobre allò que es té per evident i en mostrar el ridícul en allò que es considera respectable, el riure es manté alerta, qüestiona, obliga a interrogar-se i obre de nou el debat. En burlar-se dels comportaments massa rígids, de les conviccions més inflexibles, de les pretensions excessives i, sobretot, de la natural inclinació dels homes a voler sotmetre el món a les idees que se’n fan, el còmic torna a la vida, al món sensible, als interrogants i a les preocupacions principals.

Potser fins i tot el riure és necessari per a la vida de l’esperit. El riure és allò propi de l’home, escriu Rabelais, basant-se en una observació d’Aristòtil que entre els animals només riuen els éssers humans. Però el mateix Aristòtil també sostenia que l’ésser humà és un animal polític, l’únic dotat de logos, és a dir, amb la capacitat de deliberar sobre allò bell, allò veritable i allò just. Aquí no hi ha cap contradicció. Lluny de ser oposats, el riure i la raó estan estretament lligats. Tots dos es troben sota la mateixa facultat humana, la de produir significats. Pertanyen a aquesta mateixa facultat humana, la de produir significats.  Pertanyen a aquesta mateixa activitat que consisteix a traduir tot el que ens envolta i ens passa a signes i símbols, a establir analogies, crear oposicions i fer distincions, en definitiva, construir aquest món de significats en què vivim; un món dins del qual ens podem orientar i comunicar, avaluar i jutjar, tenir un lloc i una identitat; un món en què prenen forma els nostres pensaments i les nostres accions, els nostres somnis i els nostres desitjos.

Però d’aquesta activitat i d’aquest món, el riure, com la comèdia, també sap riure-se’n: jugant sobre el sentit de les situacions i invertint-ne el valor, fent contrasentits o empenyent una idea fins a l’absurd, produint un raonament fals i buidant les paraules del seu significat. El riure és una activitat de l’esperit. S’adreça a la nostra intel·ligència, que també cerca despertar i remoure. Adverteix del perill de prendre’s massa seriosament.

Sense un riure, l’interrogant i el dubte lluiten per obrir-se camí; el pensament mor i, amb ell, tota vida pròpiament humana.

 

[1] Aristòfanes, «Lisístrata» a Comèdies Vol. IV, Fundació Bernat Metge, Barcelona 1973, v. 150.

[2] Ibíd. vv. 570 i 585.

Més publicacions de