El debat sobre la llei trans a França
(E.C.F.)

Ecole de la Cause freudienne (E.C.F.)

Document adreçat als senadors francesos sobre el projecte de llei “que prohibeix les pràctiques amb l’objectiu de modificar l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona”.

En relació a la proposta de llei que prohibeix les pràctiques amb l’objectiu de modificar l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona, L’Ecole de la Cause freudienne, reconeguda d’utilitat pública des de l’any 2006, s’adreça a les Senyores i als Senyors Senadors amb la finalitat de transmetre’ls informacions, reflexions i propostes.

Declaració de fets

La nit del dimarts al dimecres 5 d’octubre, l’Assemblea Nacional va examinar i va aprovar el projecte de llei “que prohibeix les pràctiques destinades a modificar l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona”. El Senat s’està preparant per considerar-ho aquests dies.

Només podem alegrar-nos i acceptar que aquestes anomenades pràctiques de conversió es prohibeixin. La diputada Laurence Vanceunebrock, ponent del text, va recordar, en aquest sentit, a l’inici de la sessió les pràctiques objecte d’aquesta llei: “Exorcismes, retirs, cursos de curació, sessions d’humiliació, hipnosi, tractament d’electroxocs, prescripció d’ansiolítics, antidepressius, injecció d’hormones, o fins i tot matrimonis forçats, segrests, privació d’aliments, pallisses i violència, violacions i fins i tot excisions.» Atesa aquesta llista, qui no donaria suport a aquest projecte? Si bé ens n’alegrem, cal dir que la introducció de la noció d’identitat de gènere planteja qüestions que el legislador ha deixat a l’ombra, i volem cridar l’atenció dels senadors sobre dos punts que creiem problemàtics i que comporten conseqüències potencialment perjudicials quan aquesta llei entri en vigor.

  1. El primer punt es refereix a la introducció, en aquest projecte de llei, del sintagma identitat de gènere, noció que segueix sent debatuda en els àmbits acadèmics i que dóna a la llei un abast tan ampli que corre el risc de fusionar situacions molt diverses en matèria de vida emocional, sovint fluctuants a l’edat de la infància i l’adolescència. Els termes utilitzats a la llei “orientació sexual o identitat de gènere, real o percebuda”, semblen borrosos: Què és la identitat de gènere? Com saps què és “veritat”? Com permetre que els joves distingeixin la seva orientació d’una banda, la seva identitat de l’altra? La “suposició” no introdueix precisament la noció de temps per a la reflexió?
  2. És en relació a aquestes preguntes plantejades que sorgeix el segon punt problemàtic. Consisteix a establir una veritable inseguretat jurídica, tant dels professionals de l’àmbit de la psicologia que es troben amb menors la situació dels quals és la d’ésser en desenvolupament i implica aquest temps de reflexió, com dels pares que acompanyen els seus fills i adolescents en aquest període crucial per al seu futur. Paradoxalment, sembla que en voler reforçar els drets de les persones trans en particular, les esmenes adoptades poden portar a bloquejar qualsevol aproximació amb la paraula que porti a una reflexió sobre el gènere.

Aquests dos punts conflueixen en els casos en què els subjectes són menors. Aleshores sorgeix la pregunta de què s’entén per: “Amb l’objectiu de modificar l’orientació sexual d’una persona“, en un període —infància i adolescència— on predomina el temps del desenvolupament i de la maduració.

 

Argumentació

Inseguretat jurídica

En la seva redacció inicial, la proposta no semblava que plantegés necessàriament un problema per a la professió mèdica o per als psicoterapeutes no mèdics. En efecte, l’article 3 disposa que:

“Fer consultes o prescriure tractaments que pretenent modificar o suprimir l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona es castiga amb dos anys de presó i una multa de 30.000 euros.

“Aquestes pràctiques no inclouen:

“1° les adreçades al lliure desenvolupament o afirmació de l’orientació sexual o identitat de gènere d’una persona;

“2°les adreçades a el canvi de sexe o qualsevol servei relacionat.

“També es pot imposar la prohibició temporal d’exercir la professió de metge per un període no superior a deu anys contra les persones físiques culpables del delicte previst en el paràgraf primer.”

No obstant això, durant la consideració a l’Assemblea, es van adoptar dues esmenes idèntiques CL28 i CL 95 que suprimeixen els subparàgrafs:

“Aquestes pràctiques no inclouen:

“1° les adreçades al lliure desenvolupament o afirmació de l’orientació sexual o identitat de gènere d’una persona;

“2° les adreçades al canvi de sexe o qualsevol servei relacionat.”

En el text enviat al Senat només hi queda:

“Fer consultes o prescriure tractaments amb l’objectiu de modificar o suprimir l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona es castiga amb dos anys de presó i una multa de 30.000 euros.”

Finalment, si bé hi ha certament un principi de no retroactivitat del dret penal: cap risc, doncs si les teràpies s’han acabat, què passa, però, amb les teràpies en curs? També aquí ens sembla que la llei és un factor d’inseguretat.

Com podem veure, en aquest projecte de llei es manté una profunda ambigüitat, si ens referim, per exemple, a l’article 225-4-13 – “Pràctiques, comportaments o paraules reiterades destinades a modificar o suprimir l’orientació sexual o la identitat de gènere d’una persona, veritable o suposada”. Què vol dir veritable o suposada? On comença la suposició, on acaba? On comença la qüestió de les paraules o del comportament? I què passa amb l’autoritat parental pel que fa a les qüestions de gènere? Els pares tindran la paraula a l’hora de fer un tractament o una cirurgia si el seu fill ho sol·licita o ho demana? Serà possible que un jove que, en aquests moments en què els problemes i els interrogants sobre el sexe poques vegades donen lloc a una certesa, sinó més aviat angoixa i dubte, tingui accés a les consultes? I els metges i psicòlegs se sentiran en condicions de fer una feina d’exploració del problema amb què es trobi el jove menor? Els subjectes s’arrisquen a trobar-se sols davant els seus propis enunciats, atrapats en una literalitat, una empenta-a-la-radicalitat i la certesa, que ja no els deixa el dret al dubte, al qüestionament, a la complexitat, en definitiva, a la interpretació necessària del que estan experimentant.

Identitat de gènere i transidentitat

Agraïm aquesta iniciativa legislativa en la mesura que pretén garantir i promoure el dret a la igualtat real i efectiva de les persones que lluiten per la seva identitat sexual. En aquest sentit, volem destacar que la psicoanàlisi i les pràctiques de la paraula que ha inspirat s’han caracteritzat sempre pel respecte a les diferents orientacions sexuals. Les declaracions de Freud sobre l’homosexualitat, que anaven a contracorrent en un moment en què era vista com una malaltia, una perversió o fins i tot un crim, van marcar una direcció que mai ha estat desmentida. L’interès i la preocupació dels psicoanalistes pel que avui envolta el tema de la identitat de gènere i la transidentitat forma part de la lluita contra totes les formes de discriminació, perquè la seva pràctica és per principi no segregativa.

Si ens permetem alertar-vos i convidar-vos a reflexionar, és perquè els menors han d’estar especialment protegits de les formes contemporànies del que Freud va anomenar “el malestar en la civilització” que ressona en cada persona. Aquesta responsabilitat no recau només en els pares, sinó també en el conjunt de la societat, començant pels governants i els professionals implicats, entre ells nosaltres mateixos. Volem transmetre que la idea de lliure elecció de gènere pot ser, sobretot entre els adolescents, un parany perillós. Pot portar alguns a buscar, en promeses incertes, la solució a les incomoditats i incerteses que són inherents a aquesta etapa de la vida.

Ens preocupa especialment el que es pot considerar una edat suficient per al consentiment informat i la maduresa necessària per fer front a les conseqüències d’actes els efectes dels quals no són visibles a curt termini, però que comporten canvis molt significatius en la vida, en el futur de la persona. Fer de l’autoafirmació l’únic argument per decidir implementar una transició identitària és temerari i qüestionable, donada la naturalesa altament plàstica dels nens i adolescents.

Actualment hi ha un consens creixent sobre la naturalesa experimental dels tractaments hormonals, inclosos els bloquejadors de la pubertat. Els metges que són en l’origen del famós “protocol holandès”, en què s’han basat centres de recerca d’altres nacionalitats, afirmen que, de fet, les condicions en què van estudiar i proposar el seu protocol han canviat radicalment, de manera que els tractaments es poden considerar experimentals i que cal fer recerques suplementàries.

En una entrevista recent[1], Thomas Steensma, del Centre d’Avaluació sobre Disfòria de Gènere de la Universitat Medisch Centrum d’Amsterdam, va assenyalar que “hi ha una necessitat urgent de fer més investigacions sobre els canvis de gènere en els joves menors de 18 anys […] No sabem si els estudis realitzats en el passat encara es poden aplicar avui dia. Hi ha molts més nens inscrits, i d’un tipus diferent […] Fem recerca estructural als Països Baixos. Però la resta del món està adoptant cegament la nostra investigació tot i que tots els metges o psicòlegs implicats en l’atenció sanitària de les persones transsexuals s’han de sentir obligats a fer una valoració correcta abans i després del procediment”.

Preguntat sobre els efectes de l’administració d’hormones, va respondre: “No ho sabem. Fins ara, s’ha fet poca recerca sobre bloquejadors de la pubertat i tractaments hormonals en joves. Per això també es considera experimental. Som un dels pocs països del món que duu a terme investigacions sobre aquest tema”.

L’American College de Pediatres, per la seva banda, va publicar l’any passat una contundent declaració sobre aquest tema al seu lloc web, titulada: “Deconstructing Transgender Pediatrics[2], en la qual afirmen: “No hi ha cap estudi a llarg termini que demostri la seguretat o l’eficàcia de bloquejadors de la pubertat, hormones de sexe creuat i cirurgies per a joves transgènere. Això vol dir que la transició dels joves és experimental i que els pares no poden donar el seu consentiment informat, ni els menors poden donar el seu consentiment a aquestes intervencions. A més, la millor evidència a llarg termini que tenim en adults mostra que la intervenció mèdica no redueix el suïcidi”.

En el mateix document, el doctor Christopher Gilberg, un psiquiatre suec de renom mundial, va dir que la transició pediàtrica és “possiblement un dels escàndols més grans de la història de la medicina” i va demanar “una moratòria immediata sobre l’ús de fàrmacs que bloquegen la pubertat a causa dels seus efectes a llarg termini desconeguts”. El document s’acompanya de documents de referència que avalen cadascuna d’aquestes posicions. El text exposa molt clarament les altres vies per tractar la “incongruència de gènere” i els possibles resultats, i subratlla el fet que “la gran majoria dels adolescents amb incongruència de gènere estan lluitant amb altres diagnòstics psicològics anteriors a la seva incongruència de gènere”. No hi ha cap raó ni justificació, apunten, per privar o “robar” el temps de la pubertat a molts nens. És important tenir en compte que, si es practiquen aquests tractaments, no és exclusivament i principalment per alguna obligació legal, sinó perquè hi ha una pressió ambiental molt forta[3] i una tendència no crítica pel que s’anomena “teràpia afirmativa”, que generalment inclou tractaments hormonals com a mesures gairebé immediates[4].

Vet aquí que aquest projecte de llei, que pretén prohibir amb raó les “teràpies de conversió”, va camí de produir les teràpies d’afirmació: en ambdós casos el subjecte queda sota una pressió incitativa.

Als països europeus pioners, també es reconsideren i s’examinen acuradament els fonaments dels procediments. Anglaterra i Suècia estan revisant els seus protocols, les seves pràctiques de tractament i les seves recomanacions. L’Institut Karolinska de Suècia, centre de referència, ha decidit suspendre els tractaments hormonals per a menors, argumentant expressament les seves potencials conseqüències adverses, generalitzades i irreversibles, les mateixes que s’indiquen en el document de l’American College de Pediatres. També subratlla la dificultat d’avaluar el benefici/risc per a cada pacient i, per als menors o els seus tutors, el fet d’estar en una posició informada[5].

El Tribunal Superior anglès va redactar una sentència declarant el següent[6]: 1) la mala qualitat dels estudis en què es basen les directrius de tractament, que amagaven dades desfavorables sobre tractaments hormonals; 2) la manera enganyosa en què les dades sobre els suposats suïcidis de persones trans no tractades amb hormones han estat presentades a les seves famílies; 3) una consideració insuficient d’altres qüestions a més del símptoma conegut com a “disfòria de gènere”; 4) la manca d’informació adequada dels usuaris sobre les conseqüències negatives dels tractaments hormonals, i molt menys dels tractaments quirúrgics. En un enfocament més fonamental, el tribunal qüestiona la capacitat d’un menor per prendre aquestes decisions, amb el consentiment suficientment informat. D’altra banda, un conjunt de documents[7] destaquen la feble qualitat científica dels estudis en què es basaven els protocols d’actuació que legitimaven la teràpia afirmativa + hormones.

El projecte de llei i el seu context de transactivisme

Però què és el que anomenem, amb alguns investigadors, “pressió ambiental”? Es deu a la sinergia entre diferents factors.

— el paper decisiu de les xarxes socials i els influencers trans, que promouen el canvi de sexe i l’ús d’hormones com a tractament d’assaig per resoldre dubtes sobre la transició.

— idees simplistes i reductores sobre la “identitat” de la persona i el paper d’aspectes més parcials d’aquesta identitat, com ara el sexe o les identificacions que es produeixen en aquest àmbit i que ara s’anomenen sovint “gènere”.

— la greu confusió en aquest discurs entre les manifestacions de l’orientació del desig sexual (variable en molts nois i noies) i la identitat de gènere suposada. Aquí és on el terme “suposat” planteja moltes preguntes.

— la pressió exercida sobre els infants, directa o indirectament, perquè es defineixin en termes de “gènere”, mentre que tots els aspectes de la identitat dels nens i nenes estan subjectes a una evolució complexa, sovint sense definició més o menys estable o completa abans no hagin tingut una sèrie d’experiències en el camp de la sexualitat i de les relacions afectives.

En tot cas, algunes dades relatives a l’atenció en centres especialitzats requereixen una reflexió. Les estadístiques de la clínica Tavistock sobre casos tractats en el GIDS (Servei de Desenvolupament de la Identitat de Gènere) entre 2011 i 2020 mostren que:

— A diferència del que passava fa temps, quan la majoria dels casos de “disfòria de gènere” es diagnosticaven en la infància, la gran majoria dels casos es produeixen ara poc abans de la pubertat o durant l’adolescència.

— Entre els casos de “disfòria de gènere” detectats en la infància i tractats al GIDS, van predominar els nois fins al 2014. Des d’aleshores, el nombre de noies ha augmentat i, el 2020, ja són el doble que els nois.

Aquesta sorprenent desproporció entre els dos sexes és un fet crucial que cal explicar. Per raons que la psicoanàlisi pot aclarir, l’assumpció del seu cos sexual durant la pubertat i l’adolescència és especialment problemàtica per a les dones joves d’avui.

Ens sembla que, sobre aquests punts relatius als menors, seria més adient adoptar una posició que inclogués criteris de prudència. En la psicoanàlisi i en les pràctiques de de la paraula que se’n deriven, creiem que quan es tracta de decisions fonamentals i de vegades definitives en les seves conseqüències, cal deixar un temps per a la reflexió, fructífer per la conversa entre el subjecte i una sèrie d’interlocutors. Entre ells, figures com el terapeuta, el psicòleg o el psicoanalista pot possibilitar aquests modes de conversa en termes que, sense recórrer a la patologització, poden proporcionar al subjecte els mitjans per qüestionar les seves pròpies decisions, evitant l’acting out. Durant aquest temps, és òbviament important que els subjectes estiguin protegits de possibles discriminacions i que es doni informació als que els envolten per tal de fer-los conscients de la subjectivitat del seu fill.

Pel seu plantejament finalista, que exclou qualsevol qüestionament sobre els motius del malestar del jove amb el seu cos, la “teràpia afirmativa” no pot ser l’única opció. En tots els casos, es tracta de protegir l’infant, de donar-li l’oportunitat de reflexionar sobre les decisions que li resultin més favorables.

Conclusió

Per aquests motius, seria important tenir en compte aquesta necessària protecció dels menors i recuperar la seguretat jurídica dels professionals que els han de tractar.

Aquest projecte de llei forma part d’un moviment en què el legislador vol garantir i promoure el dret a la igualtat real i efectiva de lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals, així com de les seves famílies. Recentment, la ministra d’Educació ha elaborat una directriu[8], “Per a una millor consideració de les qüestions relatives a la identitat de gènere a les escoles”, que posa de manifest les contradiccions produïdes per aquesta noció d’identitat de gènere: universalisme o identitat de cadascú? Transidentitat: normal o patològica? El docent: un lloc de saber o de cura? El professor: educador o substitut dels pares? L’escola: lloc d’aprenentatge o d’iniciació a les transidentitats per part d’associacions, de vegades molt militants, fora de l’àmbit de l’educació nacional?

Tanmateix, ens sembla que l’educació relativa a les qüestions de sexe i de gènere en l’educació nacional no hauria d’estar en mans de les associacions militants, perquè això no sembla que correspongui a la importància i la transcendència de la funció eductiva per al futur dels infants i dels joves. El compromís i la defensa d’aquests principis és una tasca del conjunt de la societat, en col·laboració amb les institucions de l’estat com a tals, i només així ens semblen factibles.

De la mateixa manera, recentment, un article d’un important diari[9] va informar sobre els nens intersexuals en un debat sobre “Les intervencions mèdiques primerenques i la qüestió del consentiment”. Subratllava clarament que totes aquestes qüestions no estan resoltes i requereixen un debat tranquil en el qual la nostra associació de psicoanàlisi està disposada a participar.

 

[1] https: //www.ad.nl/nijmegen/dringend-meer-onderzoek-nodig-naar-transgenderzorg-aan-jongeren-waar-komt- de- grote-stroom-kinderen-vandaan ~ aec79d00 / #: ~: text = Er% 20is% 20dringend% 20meer% 20onderzoek, gezet% 20door% 20de% 20lange% 20wachtlijsten

[2] https: //acpeds.org/topics/sexuality-issues-of-youth/gender-confusion-and-transgender-identity/deconstructing- transgender-pediatrics

[3] Per exemple, El País informa cada dos dies d’una història de transició molt feliç, sobretot si és precoç (18 mesos, 10 mesos!).

[4] Alguns llibres en circulació expliquen molt bé que You Tube i les xarxes socials són els llocs privilegiats per a la difusió de la ideologia transactivista.

[5] https://segm.org/sites/default/files/Karolinska%20Guideline%20K20214144%20April%202021%20%28English% 2C% 20unofficial% 20translation% 29.pdf

[6] https://www.judiciary.uk/wp-content/uploads/2020/12/Bell-v-Tavistock-Judgment.pdf

[7] Aquí hi ha dos exemples: L’efecte del tractament hormonal de sexe creuat sobre la salut mental de les persones amb disfòria de gènere: una revisió sistemàtica, https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC4977075/ i https: / / blogs.bmj.com/bmjebmspotlight/2019/02/25/gender-affirming-hormone-in-children-and-adolescents-evidence-review

[8] https://www.education.gouv.fr/bo/21/Hebdo36/MENE2128373C.htm

[9] https://www.lemonde.fr/sciences/article/2021/11/22/enfants-intersexes-les-pratiques-medicales-en- question_6103183_1650684.html

 

(Traducció del francès: Ciutat de les Lletres)

Més publicacions de