El desig de l’analista no és neutral
(Aníbal Leserre)

Pel que fa al refrescant article de M. Bassols, Per un debat sobre ideologia i psicoanàlisi, em permeto d’intervenir en el punt formulat sota la següent pregunta: «La funció i el desig de l’analista, està fora de qualsevol posició ideològica en nom d’una suposada i sempre dubtosa neutralitat?» Inscric aquesta qüestió en el que he formulat com «Programa desig de l’analista» que Lacan enuncia, i el situem, en principi, amb la definició de 1958: «Està per formular una ètica que integri les conquestes freudianes sobre el desig: per posar en la seva cúspide la qüestió del desig de l’analista.» [2]

Un programa ètic, que no queda subsumit en el plànol filosòfic, que no es redueix a allò moral i a les obligacions de l’home. Un programa que s’enquadra en el seu seminari sobre L’ètica de la psicoanàlisi.

A l’escrit esmentat de Lacan, la cita es troba en el punt quart de l’apartat «Com actuar amb el propi ésser». Conclou aquest punt —que comença amb el tema de la promesa de la felicitat, que és justament el que Lacan va desenvolupar en les tres últimes classes del seminari agrupat sota el títol de la «Dimensió tràgica de l’experiència analítica»— articulant:

  1. La demanda de felicitat (la promesa implícita en acceptar un analitzant).
  2. Les metes morals de la psicoanàlisi.
  3. Les paradoxes de l’ètica (sota la pregunta: has actuat en conformitat amb el teu desig?).

Tres punts: demanda de felicitat, les metes morals, i si has actuat en conformitat amb el teu desig. Tres qüestions que se situen o que podem situar en relació no només al concepte sinó també a la funció del desig de l’analista. Tres punts que, al nostre entendre, guarden una estreta relació amb el tema de la ideologia.

Ampliem una mica:

Una ètica que integri les conquestes freudianes per ubicar el desig de l’analista que no es redueix a un camp moral (no ho exclou) implica una diversitat com, per exemple:

a) Una praxi. Ens ressona el tema de la praxi, no només pel desenvolupament del seminari 11, sinó també perquè Lacan, al seu text «Del Trieb de Freud …» (Écrits, Du Seuil, pàg. 851), en evocar la qüestió de la libido amb la fórmula, preciosa, de «color-de-buit», la situa suspesa en la llum d’una fenedura i diu:

«Aquesta fenedura és la que el desig troba en els límits que li imposa el principi anomenat irònicament de plaer, per ser remès a una realitat que, per la seva banda, podem dir ben bé que no és aquí sinó camp de la praxi.»

Subratllem aquest «camp de la praxi» donat que és allà on juga la seva partida la funció desig de l’analista i en el qual podem dir en concordança amb el plantejat per Bassols: «¿Pot fer l’analista una intervenció fora de qualsevol ideologia? Res més incert si entenem per ideologia el conjunt d’idees que cadascú té sobre un sistema de vincles —econòmics, socials i finalment sempre polítics— per preservar-los, transformar-los, restaurar-los o també subvertir-los. Podria ser llavors la posició del psicoanalista la d’un observador neutral dels esdeveniments polítics i socials, fins i tot quan formen part del discurs del subjecte de l’experiència analítica?»

Continuem amb la diversitat al·ludida.

b) La recerca de respostes als emergents de la crisi de sentit. La situació actual ens ho posa en relleu.

c) Una reflexió sobre la ciència i els seus efectes sobre el subjecte.

d) Una presa de posició sobre el pragmatisme i l’utilitarisme.

e) Considerar els efectes de la política, i sobretot els efectes del neoliberalisme com un significant amo en la contemporaneïtat.

Sumem a les nostres inquietuds el que planteja J.-A. Miller en el seu curs Los divinos detalles (pàg. 206). Allà sosté que Lacan inscriu l’acció analítica en el registre de la política, donat que es dirigeix ​​al cor de l’ésser. A més, no només suposa operatori el desig de l’analista, sinó que aquest s’inscriu en l’ètica mateixa, al servei i sota l’impuls del qual es desenvolupa l’experiència analítica. Al seu torn, l’ètica de la psicoanàlisi té una incidència determinant en la política dels grups analítics, en la seva doctrina de la formació i en la manera en què es posicionen en la societat i respecte de l’Estat. Així doncs, se’ns presenta una qüestió crucial que podem enunciar en el pla del desig de l’analista: com fer existir la psicoanàlisi en l’època que travessem.

Són qüestions que indiquen la diversitat amb què s’enfronta la nostra acció en el camp de la praxi. Llavors Lacan proposa i desenvolupa el següent: una ètica de la psicoanàlisi en la mesura que «és un judici sobre la nostra acció» i que, al seu torn, brinda una «mesura de la nostra acció» (Seminari VII, La ética del psicoanálisis. pàg. 370). Podríem dir, doncs: una mesura ideològica.

L’ètica filosòfica es troba allà on la validesa de les formes de vida i les institucions tradicionals ha deixat de ser òbvia. I quan Lacan proposa que «està per formular una ètica» hem de tenir en compte que la validesa de com pensar l’acció analítica havia deixat de ser òbvia, tant per als practicants com per a les institucions analítiques.

Aquesta és una idea important donat que és en relació a aquesta manca de conceptualització, és davant d’aquesta pèrdua del rumb sobre l’acció analítica que Lacan formula el desig de l’analista com a funció i concepte. Sense ànims de concloure sinó simplement d’introduir alguns punts en el debat, valguin aquests comentaris per sostenir que el subversiu del desig de l’analista és no solament no refugiar-se en una neutralitat sinó oposar-s’hi i fer existir la psicoanàlisi a l’època del Neoliberalisme, època que justament promou l’anul·lació de les ideologies.

 

(Text publicat al Blog Zadig-España, traduït per Ciutat de les Lletres)

[1] Lacan, J., «La direction de la cure et les principes de son pouvoir», Écrits, Ed. Du Seuil, Paris, p. 615.

 

Sobre l’autor

Aníbal Leserre és psicoanalista a Buenos Aires, membre de l’AMP (EOL).

Més publicacions de