El destí de dues cartes
(Osvaldo L. Delgado)

“(…) porque quiero salir algún día a la calle, y que sea pronto, y no morirme”.
El beso de la mujer araña, Manuel Puig

Martin escriu dues cartes al seu pare l’octubre de 1918, des del camp de batalla de la Primera Guerra Mundial. Una guerra apocalíptica, contemporània amb la “grip espanyola”, pandèmica.

Tots dos esdeveniments van provocar milers de morts, que produïen al jove un profund neguit i un marcat pessimisme pel futur. A això se li sumava una gran angoixa per l’estada de la seva família a Viena, on es produirien molt aviat esdeveniments tràgics.

A la fi de la guerra Martin va estar desaparegut, sense que se sabés si estava viu o mort.

El jove, enmig de la tragèdia que vivia, va poder felicitar el seu pare per l’esdeveniment del Congrés de Psicoanàlisi, després de diversos anys a Budapest.

Sigmund Freud, pare de Martin, després del congrés —on va exposar el brillant text “Els camins de la teràpia analítica”— li envia una carta al seu fill, a la qual aquest respon: “tens raó en sostenir que m’he endurit, que ja no necessito tant per viure, i que tinc voluntat suficient per assumir qualsevol feina que m’alimenti a mi i a una dona que es vulgui fiar de mi”.

Freud, en la conferència esmentada, ja s’havia situat amb total precisió, avançant-se menys de dos anys al gran gir de 1920, respecte a la qüestió de l’autodestrucció i la satisfacció que implicava.

Però ja havia salvat al pare, i el límit fàl·lic l’impedia retre compta del femení. Per això calia invertir els dos temps de “Tòtem i tabú”. El segon és primer lògicament, i el primer és un efecte d’això. Salvar el pare al preu del sacrifici del fill, com ho va afirmar Lacan.

Martin diu que no al sacrifici. Li respon al pare: “aquesta suposada fortalesa posterior seria possible, però per a tal finalitat és necessari i imprescindible que torni a casa amb les quatre extremitats, els cinc sentits i una ment serena, a més d’una bona porció de salut, totes aquelles coses amb les que no comptaria si en el interí algú, sigui qui fos, em pengés, em crivellés, em massacrés o m’empresonés”.

En definitiva, afegeixo: “pare, no veus que estic cremant?” Dos anys després Freud produeix el test “Més enllà del principi de plaer”. Tota guerra és l’assassinat dels fills.

Martin es dirigeix ​​a la denegació de Sigmund. Denegació en perspectiva amb el famós somni “es prega tancar els ulls”. Commoció de la visió i de l’objecte mirada. Retorn de l’objecte al cos com a manifestació de l’angoixa traumàtica, en la mateixa perspectiva que la denegació subratllada anteriorment.

La pandèmia actual implica, entre altres coses, una caiguda de les identificacions i, per tant, de la conceptualització del fet que l’inconscient és la política, fet que vetllava el forat estructural causa del subjecte.

Diversos governants d’importants països criden a restablir les condicions de treball, i neguen el perill de mort, no només per la dimensió de l’acumulació de plusvàlua, sinó per restituir les identificacions pròpies de l’ordenament de la cultura neoliberal.

El neoliberalisme és un projecte d’organització de l’existència humana a escala planetària. No és només una manera atroç d’acumulació capitalista, sinó una operació totalitària de domini de les subjectivitats.

La caiguda dels règims totalitaris de mitjans el segle passat no va obrir un futur genuïnament democràtic. El neoliberalisme es va treure de sobre les precaucions i els semblants que donaven cos al vell liberalisme.

La concentració de la riquesa, el domini de la justícia i dels mitjans de comunicació creen societats neofeixistes amb llenguatge postmodern. Davant l’emergència d’aquest real sense llei es produeix tant l’anomenada angoixa traumàtica designada així per Freud, com la commoció profunda de les identificacions.

Això últim pot representar, si sabem com posicionar-nos, una gran oportunitat per a la promoció de la dignitat humana que sempre va tenir la psicoanàlisi en el seu horitzó, com molt bé ho va reflectir Freud a “El malestar en la cultura”.

 

Nota: Agraeixo a Bibiana Mozzi per apropar-me les cartes de Martin Freud, i a Denise Siciliano la referència de Manuel Puig.

 

Sobre l’autor:

OSVALDO DELGADO és psicoanalista, membre de la Escuela de Orientación Lacaniana a Buenos Aires, i membre de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP), professor titular de la Facultat de Psicología de la Universidad de Buenos Aires.

Més publicacions de