El divan, segle XXI
(Entrevista a Jacques-Alain Miller)

La globalització dels divans demà? Cap al cos portàtil

«La presència virtual tindrà una incidència fonamental en la sessió analítica? No. Veure’s i parlar-se, això no fa pas una sessió analítica.»
«I com més la presència virtual es banalitzarà, més preciosa serà la presència real.»

Entrevista a Jacques-Alain Miller, publicada a Lacan Quotidien núm. 896, 24 de novembre de 2020. Publicada amb l’amable autorització d’Eve Miller-Rose i Jacques-Alain Miller. Entrevista feta per Éric Favereau, a Libération, el 3 de juliol de 1999, sèrie «Any 2000. Els objectes del segle».


 

Quin és el paper del divan en la psicoanàlisi? 

El divan és sens dubte l’objecte emblemàtic de la psicoanàlisi. Però, al mateix temps, no és el divan el que defineix la psicoanàlisi. Hi ha anàlisis que tenen lloc perfectament cara a cara, amb el pacient assegut en una cadira. Per a alguns pacients, fins i tot és necessari que sigui així. Per exemple, quan el divan pren la significació: estar a mercè de l’altre, lliurar-se al caprici de l’altre. És una fantasia. Però bé, és cert que el pacient es trasllada a l’analista, que es troba en una posició de demanda, que implica una certa renúncia, una certa submissió a l’altre i que el divan pot representar això.

 

Per tot això, el divan és l’objecte de la psicoanàlisi?

L’objecte de la psicoanàlisi és més aviat el psicoanalista mateix. És ell qui té el seu lloc a la vostra sèrie, al costat del Bic i de la pastilla. El que Freud va inventar és aquest nou objecte, algú que és capaç de fabricar aquest objecte per si mateix. Un objecte molt particular, que permet a una altra persona experimentar-se com a subjecte, parlant sense saber què vol, ni què diu, ni tan sols a qui. El divan representa el llindar d’aquest món dels llimbs. Però l’objecte dur és el psicoanalista. Aquesta és la novetat. Mentre que sempre s’ha fet la clínica al costat d’un llit.

 

El divan només seria doncs un llit? 

I sí, el divan és una mena de llit. És un llit que no té interior: no et fiques a dins dels llençols, t’estires sobre una superfície. Com una figura jacent, amb totes les evocacions mortals que ho poden envoltar. Aquesta és la línia de Baudelaire: «Divans tan profunds com les tombes». El llit sol ser el lloc on trobem el nostre cos, el cos que hem oblidat en la vida activa, també el cos d’un altre. El divan és, al contrari, un llit individual. Fa present la relació sexual i, al mateix temps, manifesta la seva absència. Potser podríem dir que el divan és un guarda-roba on posem el nostre cos, on desprenem el cos actiu, on també deixem el cos imaginari, la imatge d’un mateix. Després queda un tercer cos, el cos que és el nostre parrac, aquest residu que el subjecte arrossega darrere seu, i que li és tan estimat.

 

Finalment, el divan resulta més important del que s’esperava …

Com a moble, el divan és important, com la paperera de Samuel Beckett. Encarna la següent paradoxa: has de portar el teu cos a la sessió i, al mateix temps, has de despullar-lo. El divan és una màquina, una multiguillotina, que amputa el cos de la seva motricitat, de la seva capacitat d’actuació, de la seva alçada erecta, de la seva visibilitat. Materialitza el cos abandonat, el cos segat, el cos abatut. Estirar-se al divan és convertir-se en pur parlant, fent l’experiència de si mateix com un cos parasitat per la paraula, un pobre cos malalt de la malaltia dels parlants.

 

Quin és el futur del divan?

La tecnologia està desenvolupant modes inèdits de presència. El contacte a distància en temps real s’ha banalitzat al llarg del segle. Ja sigui el telèfon, ara portàtil, Internet, la videoconferència. Continuarà, es multiplicarà, serà omnipresent. Però, la presència virtual tindrà una incidència fonamental en la sessió analítica? No. Veure’s i parlar-se, això no fa pas una sessió analítica. A la sessió, n’hi ha dos que estan junts, sincronitzats, però no hi són per veure’s, tal com fa manifest l’ús del divan. La copresència en carn i ossos és necessària, encara que només sigui per provocar l’aparició de la no relació sexual. Si sabotegem el real, la paradoxa desapareix. Tots els modes de presència virtual, fins i tot els més sofisticats, toparan amb això.

 

En resum, el divan es mantindrà.

La presència es mantindrà. I com més la presència virtual es banalitzarà, més preciosa serà la presència real. Així doncs, el gran canvi, el veig més en el transport: l’acceleració dels desplaçaments, la caiguda dels costos, amb el jumbo jet, el TGV, tot allò que sempre fa que el propi cos sigui més «portàtil». En el passat, fer-se analitzar per Freud requeria viure a Viena o a Londres. Avui en dia podeu viure a Milà o fins i tot a Buenos Aires i fer-vos analitzar a París o viceversa. Demà, hi haurà el transport massiu supersònic? Seria la globalització dels divans.

(Traducció: Miquel Bassols)

Més publicacions de