El fonament simbòlic d’una societat
(Ezequiel Mir Casas)

La llengua d’un poble toca aspectes fonamentals de la vida individual i col·lectiva. És una part integrant d’una cultura en el sentit antropològic: una visió singular i una manera d’habitar el món. Tanmateix, un dels efectes de la globalització capitalista és la reducció de la llengua a una pura eina de comunicació. Quines conseqüències té aquest confinament utilitari i instrumental de la llengua? El combat per la llengua catalana no s’hauria de considerar com una resistència a la uniformització i una preservació de la riquesa d’un món comú?

La llengua no és neutra. Com que es tracta de subjectes que parlen, hi ha una forta temptació de fer de la paraula una simple expressió individual. La concepció liberal de la comunicació va tanmateix en aquesta direcció, culminant en una lingüística que entén la llengua exclusivament com a mitjà per a les intencions comunicatives dels parlants. La paraula s’hi presenta com a missatge i el pensament del parlant passa per una llengua que no té densitat pròpia, excepte potser per introduir «soroll semàntic» al missatge. Aquesta concepció posa així la totalitat de l’esperit al costat del «parlant». Ignora el fet que hom pot parlar perquè es neix en un món que ja parla i que una llengua «parla» a través nostre, com deien els estructuralistes. Les llengües són llocs d’humanitats col·lectives singulars i la facultat de llenguatge, que s’ha format en la pràctica, reinventa el subjecte d’aquesta pràctica. Les metàfores, les categories, els conceptes, la sintaxi d’una llengua són la cristal·lització de les pràctiques col·lectives i testimonien el sentit del seu desplegament. Aquests aspectes d’una llengua ens informen de la naturalesa del món que una societat ha inventat realitzant, al llarg de segles, una experiència singular de la vida a la Terra.

Per a cada subjecte, per tant, la seva llengua és el contingut concret de la seva pròpia humanitat que se li presenta primer des de l’exterior. La sedimentació de pràctiques col·lectives en maneres de dir i de pensar és una objectivació de la vida comuna que l’ha precedit. Aquesta objectivació, però, no és el punt de partida d’una alienació individual. Quan Marx parla de l’alienació en la gran indústria, diu que «el mort atrapa el viu»perquè la màquina és per a ell treball mort. Per recuperar el seu propi valor en els productes i augmentar aquest valor, la màquina ha d’apoderar-se de mà d’obra viva i fixar l’excedent que obté en noves inversions. El mort s’apodera del viu, segons Marx, perquè el sentit del capitalisme es troba precisament en aquesta extracció i en aquesta acumulació, que és la condició de la «vida» del capital. Tanmateix, passa exactament el contrari amb la humanitat que s’ha instal·lat en una llengua, on és el viu que agafa el mort en benefici seu. En el silenci entre dues paraules singulars, qualsevol llengua és una llengua morta i només quan una subjectivitat viva, rica en una experiència absolutament inèdita, posa en marxa l’esperit que hi dorm, assumint-lo com a propi, la llengua es posa a treballar, a través d’ella el subjecte s’eleva a l’altura de l’experiència col·lectiva que s’hi acumula i que a canvi augmenta. La paraula, en definitiva, dóna vida a l’esperit que amplifica aquesta paraula i que la converteix en un dels llocs on s’enriqueix la relació amb els altres, amb el món i amb un mateix.

Com que l’objectivació d’una experiència col·lectiva particular en una llengua és un aspecte fonamental de la subjectivitat i, per tant, de la facultat de pensar, de sentir, d’expressar i de comprendre, és per tant també la forma originària dels desviaments del desig i del voler. Les llengües són tantes maneres d’utilitzar el món, tantes pre-comprehensions «normatives» del què són les coses, els seus valors, el seu ús adequat, el seu ha-de-ser. Per a l’infant, entrar en una llengua és escoltar per primera vegada què cal fer, desitjar, creure o esperar, és aprendre en un estil particular la diferència entre allò que és vàlid o perillós, just o injust, etc. A més, com a repertori d’actituds, d’afectes, de càrregues normatives que una societat ha pogut constituir al llarg de la seva història, la llengua conserva la memòria de formes anteriors de l’existència col·lectiva i de les normes que l’han modelada. Els camins contingents que han estat seguits per les humanitats del món s’han conservat com el gruix poètic de les llengües i no és necessari que tothom sàpiga tot allò que sap la seva llengua per tal que aquest saber funcioni per a tothom. Però es necessiten poetes per despertar-lo regularment.

La llengua catalana no escapa a aquesta dialèctica. Com qualsevol llengua, està feta de metàfores en què es comprimeixen relats. Constantment hi ha persones, com Joan Coromines, que reanimen l’esperit enterrat en la llengua i, al mateix temps, reactiven quelcom de l’experiència col·lectiva. Cada llengua és un repertori de combinacions de metàfores que la reelaboren, l’augmenten, i on s’hi entrellaça, per dir-ho d’alguna manera, el teixit d’un país.

Com l’exclusiva membrana de la interfecunditat que es forma al voltant d’una nova espècie quan una població animal es reinventa en un nou entorn, les variants de l’experiència humana han creat «ecúmens de l’esperit» que el seu gruix poètic separa uns dels altres tot afavorint la intercomprensió en el seu si. Per tant, el diàleg entre les cultures d’una civilització i entre les civilitzacions s’ha de basar en la reflexivitat, és a dir, en la consciència de la seva singularitat i en l’acceptació de la part misteriosa  d’allò que enfrontem. Fins i tot si, per impossible, hom pogués fer d’una llengua un mitjà pur de comunicació, aquesta puresa només podria empobrir la comunicació.

El primer acte de la llibertat política col·lectiva és prendre la llibertat d’existir. La decisió de defensar i d’il·lustrar la condició d’existència d’un poble ha de ser la seva pròpia raó. Ja que si sempre es pot dir que hi ha d’haver una pluralitat de llengües perquè la riquesa de la vida humana sigui visible en la varietat de les seves formes, no se’n pot deduir en abstracte que una llengua concreta ha de formar part del concert. Els pobles que tenen una partitura i volen un faristol a l’orquestra han de trobar la manera prendre’l.

(Article aparegut al setmanari La República. El Punt Avui. 06.11.21.)

Més publicacions de