El malestar en la cultura de Freud (Neus Carbonell)

El malestar en la cultura de Freud
(Neus Carbonell)

Sigmund Freud va escriure Das Unbehagen in der Kultur —traduït com El malestar en la civilització— l’any 1930, en els albors del nazisme i de la destrucció del món tal i com ell l’havia conegut. Considerat un dels llibres més influents del segle XX, el títol conté a l’ensems la pregunta i la resposta: ¿Quin és el lloc del malestar en la civilització?

No hi ha civilització sense malestar. La civilització és el malestar.

En aquest petit tractat, l’analista Freud llegeix les formes col·lectives d’organització humana segons el que la psicoanàlisi—d’altra banda inventada per ell—ensenya. Per Freud, la civilització exigeix unes renúncies que es tradueixen en forma de símptoma. Orienta el seu argument a partir de les seves grans nocions: el pare edípic, la libido, el principi del plaer i, el més important,  la pulsió de mort.  Gairebé cent anys després, el text de Freud continua sent una brúixola per llegir el nostre moment històric. Més encara si hi afegim els conceptes que Lacan va posar al nostre abast. D’aquests en destacaré tres. En primer lloc, el que Lacan anomena “el gran secret de la psicoanàlisi”[1] :  “El gran secret és que que no hi ha Altre de l’Altre”. Afirmació que podem traduir com el fracàs del pare edípic a l’hora de resoldre el problema del gaudi. En segon lloc, la naturalesa addictiva del gaudi. No hi ha la bona mesura en la satisfacció pulsional, ja que el gaudi genera el seu “plus de gaudir”. En tercer lloc, la civilització del segle XXI —a diferència de les formes anteriors de civilització humana— no es fonamenta en la prohibició del gaudi, sinó tot el contrari. Les tècniques que la ciència ha posat al nostre abast han generat una economia basada en la satisfacció i, per tant, la forma d’organització social gira a l’entorn del plus de gaudir. És a dir, estem plenament immersos, com Lacan ho anomena en els anys setanta, en el règim de l’U del gaudi.[2]

Freud es pregunta si la humanitat pot acomplir el seu desig de felicitat.  Tanmateix, Freud assenyala un obstacle de partida. Això és, la civilització té un cost. Identificar-se com a membre de la humanitat comporta una pèrdua de gaudi. De fet, això és el conflicte edípic. La castració fa que la recerca de la felicitat sigui fallida d’entrada. Tot ésser humà, un per un, ha de trobar la seva manera singular de fer amb aquest fet d’estructura.

Vull fer esment d’un paràgraf que il·lustra bé això que acabo d’afirmar. Freud escriu: “La felicitat, en el sentit reduït en què la reconeixem com a possible, és un problema de l’economia libidinal de l’individu. No hi ha cap regla d’or que s’apliqui a tothom, cadascú ha de trobar de quina manera es pot salvar”. L’expressió “l’economia libidinal de l’individu”  assenyala el gran descobriment freudià. Darrere de l’ideal de felicitat no hi ha res més que l’economia libidinal de cada subjecte. Aquesta veritat freudiana ressona en el que aprenem amb Lacan: no hi ha cap altra economia que l’economia del gaudi.

Voldria contrastar aquesta citació de Freud, que podem traduir de forma sintètica com: “a cadascú la seva pròpia felicitat”, amb la frase inicial d’Ana Karenina de Leon Tolstoi. Diu així: “Totes les famílies felices s’assemblen; cada família infeliç ho és a la seva manera “. Per a l’escriptor rus, hi ha identitat en la felicitat i diferència en la infelicitat.

Les afirmacions de Freud i Tolstoi semblarien oposades quan, de fet, apunten a la paradoxa del gaudi. Una paradoxa que un jove autista expressa amb claredat. Ho fa en la pregunta que adreça a tothom: per què es pot mesurar el malestar, però no es pot mesurar la comoditat? O bé un està còmode o no. Aquest jove viu la seva realitat segons mesures de malestar: objectes com les cadires, però també les persones, tenen el seu percentatge. Afirma clarament que la comoditat real, el 100% de comoditat, només es troba a la mort o al son.

La línia entre plaer i desplaer és, doncs, una banda Moebius. Crec que aquesta és una de les possibles lectures del que Lacan va dir el 1977: “la castració és el gaudi”[3]. La psicoanàlisi comença amb la idea de Freud segons la qual el preu de la humanització és la castració. És el que il·lustra el mite d’Èdip. Lacan transforma el mite en la mateixa estructura del llenguatge. El fet que la necessitat hagi de passar per la cadena dels significants comporta una pèrdua que obre la via al desig. Però, el que és més important, Lacan descobreix que també introdueix un plus.

Freud associa l’anhel de felicitat amb l’anhel de pare.  El Pare com a Altre de l’Altre, com la garantia contra el Real, sabria quina és la bona manera de gaudir. Vet aquí una aspiració que retorna periòdicament. Fins i tot a l’època de la ciència no estem deslliurats de la religió que genera sentit. En els nostres temps en què la inexistència de l’Altre sembla tan clara, l’aspiració pel Pare torna sota la forma del líder fort. Al costat, cal dir-ho, del líder modest o de l’expert o d’una combinació d’ambdós, tal i com és ben freqüent en la gestió de les crisis.

Freud dedica una part important del seu tractat a debatre sobre la tensió entre satisfacció i felicitat. Es fa ressò de la idea general que si la satisfacció es pogués acomplir, els éssers humans serien feliços. Però, com sap el jove autista que esmentava abans, això només seria possible en la mort o en el son. En efecte, més enllà del principi de plaer, la mort. Freud examina les diferents maneres de tractar aquesta impossibilitat estructural: la ciència, l’art, la bellesa, la fantasia, l’amor, el compromís social o religiós, o les substàncies tòxiques són algunes de les formes que la humanitat té per tal d’afrontar el malestar.  Ja sigui mitjançant el desplaçament, la sublimació o, en el cas més extrem, alimentant la pulsió amb objectes tòxics— o no.

Vull parar esment a una referència que trobem al segon capítol del llibre. Freud al·ludeix a la “saviesa del món de l’Orient i practicada pel ioga” com una forma dels antics a l’hora de tractar el malestar. Lacan es fa eco d’aquesta referència al capítol 12 del Seminari …o peor, en uns paràgrafs exquisits dedicats al que ell anomena el “saber del gaudi”. Un “saber del gaudi”, afirma, és el que es que troba en religions com el budisme (en els tantras, la meditació, el ioga) o en el sufisme a l’islam. Totes les religions tret del cristianisme, sosté Lacan, es basen en aquest saber. Pel que fa a la filosofia, el “saber del gaudi” desapareix després de Sòcrates i queda als marges de la civilització provocant, afirma Lacan, “el que Freud va anomenar púdicament el descontent”[4]. Què és aquest “saber del gaudi”? Espero mostrar-ho més endavant.

Freud és pessimista quan es tracta de la felicitat. Trobem aquesta afirmació: “La intenció que l’home hagi de ser feliç no està inclosa en el pla de la Creació”. I aquesta altra: “El programa de ser feliç, que el principi de plaer ens imposa, no es pot acomplir”. Aquest pensament és desenvolupat al Seminari 7, L’ètica de la psicoanàlisi. Allà, Lacan demostra que la felicitat com a “Bé Sobirà” (Summum Bonum), tal i com es troba en l’ètica d’Aristòtil, no existeix. L’analista ho ha de saber des del primer moment perquè se li demana la felicitat. El desig aporta insatisfacció i desésser. El desig fa impossible la conciliació amb la pulsió. De fet, a “Kant amb Sade” Lacan afirma: “La felicitat està negada a qui no renuncia a la via del desig”[5]. També es troben algunes referències molt destacables sobre la demanda de felicitat a la “Direcció de la cura i els principis del seu poder”.

Tanmateix, al text “Introducció a l’edició alemanya dels Escrits” de 1973 Lacan fa una afirmació que pot semblar sorprenent. Hi llegim que els éssers parlants són feliços, “feliços per naturalesa”[6]. És a dir que, al nivell de la pulsió, l’ésser parlant sempre és feliç. En aquest sentit, el final de l’anàlisi comporta la resolució entre desig i gaudi. A la “Nota italiana”[7] Lacan parla de l’entusiasme de l’analista. Es tracta  d’un entusiasme informat que resulta d’una manera diferent de viure la pulsió. Diguem que es pot trobar una “felicitat”, així entre cometes, no fonamentada en el fet de tenir o d’esperar—dimensions del desig i la castració— sinó en una experiència diferent de la pulsió. La psicoanàlisi, doncs, es converteix en un “saber del gaudi” que no és religiós i que és singular. Això és el que ofereix la psicoanàlisi a qui s’atreveix al repte d’una anàlisi. Un tractament contra el malestar, d’afegitó, sens dubte. Perquè es tracta, sobretot, d’una ètica per tractar la pulsió de mort que nia al cor de les civilitzacions i de les seves successives destruccions.

 

[1]  Seminari 6 El deseo y su interpretación, p. 331.

[2] Vegeu Seminari 19 O peor, especialmente els capítols 9 i 10, pp 123-145.

[3] Propos sur l’Hysterie, Quarto, 2.

[4]o peor, p. 167

[5] Escritos, p. 765

[6] Autres écrits, p.556

[7] Ibid., pp., 307-311

Més publicacions de