El món Hire i el món Finn
(Vicenç Palomera)

Dec a César Mazza la referència a un assaig d’Enrique Vila Matas on ressalta dos mons, dues maneres d’escriure i estar en el llenguatge. D’una banda, el món realista, la novel·la que reflecteix amb imatges, escenaris, trames i caràcters psicològics. D’altra banda, la novel·la experimental o d’avantguarda, “l’art autèntic –com escriu Vila-Matas– que no tracta de res, de coses, sinó de què és la cosa”.

L’assaig de Vila Matas es titula Chet Baker piensa en su arte[1] i es refereix a dos llinatges literaris contraposats, a dues dimensions del dir, la del món Hire i la del món Finn: “Ens tranquil·litza la simple seqüència, la il·lusòria successió de fets. No obstant això, hi ha una gran divergència entre una confortable narració i la realitat brutal del món”. El primer, el món Hire, còmode com una llar que convida els visitants a protegir-se. A la inversa, el món Finn és un espai de no narrativitat, lloc més aviat inhòspit, que es configura amb lletres a la intempèrie sobre “la realitat brutal del món”.

Hi ha un clar divorci entre ambdues dits-mansions, entre la confortable narració d’alguna cosa i aquesta realitat no narrativa del món actual.

La narrativa Hire és una forma inspirada en la novel·la de George Simenon, La promesa de Monsieur Hire, representant d’una literatura llegible, de fàcil i tendre accés. Per la seva banda, els Finn –extrem del que és il·legible i de la dificultat– viuen en un altre món, formant part del col·lectiu de seguidors del Finnegans Wake de James Joyce.

Vila-Matas conclou que “si volgués ser alegrement il·legible del tot triaria únicament la via Finnegans i prescindiria de qualsevol protocol ni concessió al costat Hire”.

En una editorial de la revista argentina Exordio titulat “La fugaç col·lecció d’il·legibles”[2], César Mazza traça d’una manera enginyosa un comentari en què aconsegueix enllaçar el comentari de Vila Matas amb el que Jacques-Alain Miller, al seu Curs de 1983, sobre Símptoma i fantasma[3], assenyalava sobre la diferència entre els textos llegibles i els il·legibles en els escrits de Jacques Lacan. Referint-se a les obres literàries explorades per Lacan situa El Seminari sobre “La carta robada” entre els primers, i Joyce el símptoma entre els segons. També el seu escrit Kant amb Sade, text il·legible pel pes de l’objecte a on l’obra literària del Marquès de Sade, marcada per l’adhesivitat del fantasma, es mostra refractària a una lectura fàcil. Per part seva, l’escrit sobre Joyce es lliura al gaudi pur del significant. Segons Miller “els il·legibles es poden incloure en una col·lecció per crear”[4].

També cal recordar, però, que Lacan assenyala clarament que el lector pot sentir com Joyce gaudia en escriure Finnegans Wake (“Que Joyce ait joui d’écrire Finnegans Wake, ça se sent[5]), però cal dir que el fet d’haver-se decidit a publicar-ho , va deixar a la literatura, més que perplexa, esbalaïda.

Aspirant al fet que la seva obra fos inesborrable durant 300 anys, Lacan assenyala que Joyce es dirigeix…als universitaris i es pregunta per l’estranya connivència entre Joyce i els universitaris a qui s’adreça. Perquè el fet és que Joyce no es dirigeix ​​als psicoanalistes, sinó que pren el discurs universitari com a destinatari, justament un que es caracteritza per excloure el subjecte del lloc de la veritat.

L’interessant és la manera com Lacan s’introdueix en l’idil·li que Joyce manté amb els universitaris, els destinataris de la seva obra. Lacan en cap moment busca interpretar el sentit de l’obra de Joyce. El que interessa a Lacan és interpretar la seva posició de gaudi, i s’interessa especialment pels mitjans amb què obté el gaudi: l’escambell.

La modalitat joyceana és fer-se un escambell: el seu escambell és el maneig de la lletra fora de sentit, però cal dir “sí, fora de sentit, però no fora de gaudi”, un gaudi singular que pren la forma d’obra literària dirigida a l’Altre del discurs de la universitat.

Per la seva banda, Lacan se serveix de Joyce per deixar anar la mà de Freud, de l’inconscient freudià (das Unbewusste), del símptoma de Freud per entrar a la Une-bevue, la “Una equivocació”, i assolir el tall mateix, la fenedura de l’equívoc, la mansió de la lletra fora del sentit, la lletra articulada amb el gaudi. Separant-se del sentit, reduint el real de l’inconscient a la Una-equivocació només queda “saber fer” amb allò no interpretable, en definitiva, saber fer amb el món Finn.

I això no té fi.

[1] Vila Matas, E., Chet Baker piensa en su arte, Debolsillo, Barcelona, 2011

[2] Maza, C.,  Exordio, 10, Córdoba, mayo 2019, p. 3-5.

[3] Miller, J.-A., Del síntoma al fantasma. Y retorno. Ed. Paidós, Buenos Aires, 2018, p. 28.

[4] Miller, J-A., Ibidem.

[5] Lacan, J., Autres écrits, Seuil, Paris, 2001, p. 570.

Més publicacions de