El nostre punt cec
(Gustavo Dessal)

El març de 1974 Lacan va pronunciar una conferència a Milà que va ser premonitòria, en referir-se a una amenaça a la qual en aquells dies ningú no prestava massa atenció. Es va dirigir a una audiència advertint-li que la psicoanàlisi havia d’afrontar un fet que estava canviant la història de la humanitat. Ho va expressar en termes que no donaven lloc a equívocs: alguna cosa impossible de suportar s’imposava al planeta que produïa efectes d’ofegament. Una manifestació del real que literalment començava a asfixiar-nos. Potser en cap altra part de la seva obra Lacan va ser més explícit sobre la seva visió de futur com adveniment d’una destrucció sense precedents. «A causa del fet de remoure incessantment les coses que només havien d’haver baixat del cel, la humanitat està sent ara devorada pel real», va expressar en aquesta conferència. Gairebé mig segle més tard, aquesta profecia s’ha complert, sense que s’hagi imposat una veritable voluntat de parar-la a temps. La ciència va començar per les observacions del cel, perquè el cel va ser l’eterna garantia d’una llei inalterable, impertorbable a l’acció dels éssers humans. El cel va constituir la base de la ciència perquè les estrelles i els planetes no parlen, i per tant no tenen un inconscient. Es regeixen per una lògica que no està afectada pel símptoma. Mentre la ciència va mantenir la seva mirada posada al cel, no va tenir grans conseqüències sobre la terra. Però a partir de cert moment, els homes van començar a interessar-se en l’aplicació de la ciència al món terrenal. Això no va succeir per casualitat. En bona mesura, la Reforma va complir el seu paper al beneir el gaudi en aquest món, i amb això va donar llum verda al capitalisme, que ja no va trobar objeccions per a la prosperitat sense límits en la vida mortal i no la que era promesa al cel.

Ara, en 2021, no deixa de sorprendre el fet que els psicoanalistes, decidits a comprometre’ns en totes les modalitats del malestar en la cultura, seguim mantenint un inexplicable silenci sobre el més greu que ens està passant: la nostra pròpia extinció. No hem pres les paraules de Lacan en la seva veritable i més profunda conseqüència, especialment quan en l’actualitat tenim ja totes les proves irrefutables de la seva clara anticipació. No hem intervingut en el debat més decisiu a què ens enfrontem. El polític, les vicissituds del gènere, els trastorns d’una civilització afectada per la dissolució del Nom del Pare, la pèrdua de la carretera principal i la pèrdua subsegüent, els processos de segregació, de racisme, el deteriorament progressiu del llaç social a conseqüència de les fases d’alliberament de l’odi, la pandèmia, cap d’aquests temes crucials han deixat de ser objecte del nostre debat, i hem pres posició. Hem de celebrar que un instrument tan potent com el concepte de símptoma en totes les seves declinacions ens hagi permès donar una nova intel·ligibilitat a la configuració actual de la vida. Però tot aquest immens esforç segueix desenvolupant-se sobre la base d’una cosa que fins ara seguim sense comprendre del tot: la creença que el món que habitem, amb la seva imparable dislocació, s’encaminava cap a una destinació de pèrdua de què només les generacions futures serien testimonis.

Ens hem equivocat.

Per alguna raó que no puc conjecturar, hem tancat els ulls al fet que l’hora de les paraules toca la seva fi, perquè l’home ha alterat de manera irreversible el real de la vida, empenyent-la a un apocalipsi que no acabem de reconèixer: una mena de renegació de la qual formem part. Hem arribat a un punt d’inflexió en l’ordre climàtic que ja no té retrocés possible. Tots els ecosistemes estan greument danyats. Els boscos boreals, la fosa de la capa de permafrost que mantenia el control de les bosses de metà, que ara s’alliberen i es converteixen en una bomba impredictible, la disminució dels corrents oceànics, especialment el corrent del Golf, el desglaç de l’Àrtic que permetia desviar el reflex dels rajos solars, la comprovació que l’Amazones, un dels més grans receptors i purificadors del carboni, va revertint la seva funció i es converteix en un poderós emissor, tots aquests signes en el seu conjunt no permeten una altra conclusió que hem franquejat el límit. A aquest pas, la temperatura del planeta retornarà en poc temps a l’estat en què es trobava fa deu milions d’anys, quan la vida humana no havia encara aparegut i no hauria tingut cap possibilitat de sobreviure.

Davant d’aquesta evidència, hem d’assumir que els psicoanalistes hem estat capturats per la mateixa renegació que afecta la resta de món. Sens dubte, la nostra capacitat d’acció sobre aquest cataclisme és pràcticament irrellevant, però sorprèn que segueixi sent un punt cec en el nostre dir. Ja no es pot parlar pel que fa al planeta en termes de símptoma, perquè aquest concepte només té validesa a partir de la realitat del discurs. Què passarà si els punts d’inflexió que han estat sobrepassats ens acostessin a la possibilitat de la fi de tot discurs?

(Traducció: Miquel Bassols)

Més publicacions de