El poder d’unes paraules
(Eduard Gadea)

Escric les següents línies en forma d’una breu crònica en què em vull fer ressò d’una conversa.

Fa uns dies sopava amb un grup d’amics i quan ja havíem acabat de prendre el cafè vàrem estar tots d’acord en veure el tercer episodi d’una sèrie noruega que la SVT (televisió sueca) està emetent i que consta de sis capítols. Caldrà veure com continua, però el que s’ha vist fins ara la converteix en diferent i estàvem expectants per la nova entrega.

Es tracta de 22 juli produïda per la NRK Drama (Radiotelevisió noruega). Com que potser alguns hagin vist la pel·lícula amb el mateix títol de producció nord americana, voldria precisar que no només la sèrie és posterior i d’una altra nacionalitat, sinó que té un caire molt diferent. Mentre la pel·lícula es basa en els testimonis de joves que van sobreviure a la massacre d’Utöya, la sèrie es presenta com a ficció i parteix de les declaracions de periodistes i altres persones que van viure l’atemptat terrorista des de fora. Els personatges de la sèrie són una professora que té una alumne al campament dels joves, un policia, un pastor de l’Església noruega, una periodista, una metgessa de l’hospital que va atendre els ferits, tant per la bomba a Oslo com després pel tiroteig a l’illa, un emigrant africà que treballa a l’hospital, dos joves supremacistes nòrdics que estan en contacte amb Anders Breivik i volen combatre la islamització de Noruega…  No vol, doncs, ser una crònica dels fets esdevinguts, sinó més aviat un recull de diverses reaccions de la societat noruega davant els fets i de la forma com la va afectar el doble atemptat.

Immediatament després de l’esclat de la bomba al barri governamental d’Oslo hi havia un sentiment generalitzat que es tractava d’una acció islamista, un ara ens toca a nosaltres després de New York, Londres, París i Madrid. Els mitjans suecs se’n van fer ressò i fins i tot un grup islamista en va reclamar l’autoria. Una mica més tard, però, en començar-se a conèixer el que va acabar passant a Utöya, les opinions van anar canviant i va anar creixent l’estupor per la possibilitat d’un atemptat de l’extrema dreta noruega. La sèrie reflecteix prou bé aquest canvi i la incredulitat inicial quan la policia ja havia detingut l’autor dels trets a Utöya.

Fins aquí podríem parlar d’una bona sèrie televisiva sobre els fets traumàtics a Noruega del 22 de juliol del 2011. Hi ha, però, una cosa més i força important a destacar. La sèrie evita en tot moment les imatges escabroses, la visió de l’escampall de cadàvers dels joves acampats o fugint a l’aigua on van ser tirotejats, dels cossos estesos a terra al centre d’Oslo després de l’esclat del cotxe bomba… En lloc d’això el que hi ha és el neguit de la professora parlant per telèfon per la sort de la seva alumne; la pregària desesperada del pastor a un Déu silenciós per la incomprensió de la realitat que estan vivint; l’alleujament de l’emigrant africà en saber que “no ho ha fet un dels nostros”; la resignació del policia davant la crítica d’un ciutadà que li demana “on eren quan tot això s’ha esdevingut”; la reacció del cap de redacció d’un dels diaris de major tirada a Noruega, l’Aftenpost, que abans de posar-se a escriure decideix que cal llegir el manifest d’En Anders Behring Breivik, la cara del qual no apareix mai a les imatges; la conversa entre els dos joves supremacistes on afirmen que no es tracte d’això… Però sobretot hi ha un detall que ve a ser com el punt que clou l’estil de l’actuació de tots aquests personatges-ciutadans en la sèrie i que dona una idea de la manera com ha estat concebuda. Una jove periodista de l’Aftenpost, que ha estat enviada pel diari a Utöya per informar sobre els fets, explica als seus col·legues en tornar a la redacció que la policia, després d’haver rastrejat tota l’illa, assistit els ferits i comptabilitzat els morts, 69 en total, va reunir els pares d’aquells que no havien estat trobats amb vida i els va dir que no hi havia esperança que hi hagués més supervivents. Cap imatge sobre això, només una frase de la jove periodista sobre la reacció dels pares i les cares dels seus col·legues: “Mai no havia sentit un crit com aquell”.

En acabar l’episodi es va fer el silenci entre els comensals. Com que tots eren periodistes llevat de mi, es va començar a recordar com es van conèixer els fets a Suècia i a valorar la sèrie televisiva. Primer es va destacar els termes que la ràdio i la premsa sueca van usar en referir-se als fets. En lloc de l’habitual hemskt (horrible) es va dir més aviat fruktansvärt (terrible) amb molta més càrrega d’horror. A continuació els amics periodistes van començar a comentar la peculiaritat d’una sèrie sobre uns fets tràgics, però sense imatges tremendistes com hem vist en tantes altres sobre circumstàncies similars. Ben al contrari, en aquest cas prima la paraula i, per exemple, les intervencions del primer ministre en aquells moments no han estat substituïdes per cap guió ni actuació teatral, sinó que són preses de la TV noruega. Finalment, va haver-hi un acord unànime sobre l’efecte de les paraules de la jove periodista. Cap imatge gravada de pares desolats ni plors incontenibles, simplement una expressió que té la capacitat de ressonar en cadascú dels espectadors: un crit com mai no l’havia sentit.

L’impacte d’una frase com aquesta val més que mil imatges suposadament realistes, té la capacitat d’evocar per a cadascú allò que no té representació. Sense deixar el món de la creació noruega, si alguna imatge s’escauria en aquest cas només podria ser la d’una obra artística, El Crit d’Edvard Munch. L’atemptat terrorista del 22 de juliol del 2011 va gelar la sang d’una bona part de la ciutadania noruega i de més enllà de les seves fronteres. Per parlar del seu impacte en al societat calia fer-ho d’una forma diferent de les habituals produccions tremendistes amb pretensió d’objectivitat, calia trobar una formulació evocadora que arribés a les subjectivitats.

 

Sobre l’autor: Eduard Gadea és psicoanalista, membre de l’ELP i l’AMP. Doctor en filosofia.

Més publicacions de