El realisme de Lacan
(Vicenç Palomera)

Lacan i la política, 1947

Ens interessa l’aspecte realista que trobem en la posició de Lacan en el seu text, de 1947, sobre «La psiquiatria anglesa i la guerra», una posició que exigia coratge donat que la noció de «realisme polític» havia estat utilitzada per tapar els pitjors arranjaments amb el nazisme des de la seva arribada al poder.

Tot començant la seva intervenció, Lacan declarava: «Des del principi fins al final de la meva estada, que va durar cinc setmanes, la meva espera d’altres aires no va ser decebuda. I és en forma d’evidència psicològica com vaig tocar aquesta veritat: la victòria d’Anglaterra és d’una força moral, vull dir que la intrepidesa del seu poble resideix en una relació verídica amb la realitat, que la seva ideologia utilitarista no en facilita la comprensió, que especialment el terme adaptació traeix totalment, i per la qual també la bella paraula “realisme” ens està prohibida a causa de l’ús infamant amb què els “clergues de la traïció” han envilit la seva virtut, per una profanació del verb que des de fa molt de temps priva els homes dels valors ofesos». (1)

En referir-se als «clergues de la traïció», Lacan ens remet clarament al títol del llibre de Julien Benda, publicat el 1927, La traïció dels intel·lectuals (2) (La trahison des Clercs), on es denunciava bona part dels pensadors del seu temps per haver-se llançat al combat polític enarborant la bandera de la desraó, del militarisme i de la xenofòbia, i triant com a enemics aquells que precisament havien de ser els seus ideals: la veritat, la justícia, la raó, la llibertat. Veiem, doncs, una idealització de la missió de l’intel·lectual en la seva relació amb la veritat. L’intel·lectual no havia de cedir mai davant el deure de dir-la, davant i en contra de qualsevol servei a una ideologia.

En el llibre de Benda es pot seguir l’enfonsament de les democràcies en l’entre-dues-guerres, quan molts intel·lectuals s’havien posat al servei d’aquell anomenat «realisme» i, per tant, abdicant de la seva primera missió. En resum, en acabar la guerra, el realisme no tenia bona premsa i, tanmateix, Lacan no retrocedeix en situar-se sota aquest vocable.

Cal anar al final de la seva al·locució, on conclou que si hi ha una cosa que va demostrar la segona guerra mundial és l’espantosa docilitat de l’home modern, sempre a punt per enrolar-se en les ideologies del no-res. No sense un pessic d’ironia, Lacan assenyala que «no és d’una molt gran indocilitat dels individus que vindran els perills del futur humà» (3) i, a continuació, afegeix: «Està clar des d’aleshores que els obscurs poders del superjò es coalitzen amb els més covards abandonaments de la consciència per portar els homes a una mort acceptada per les causes menys humanes, i que tot el que es presenta com a sacrifici no per això és heroic». (4)

El que Lacan vol mostrar és que es tracta d’un realisme que no és ni compromís, ni abandonament. La posició realista de Lacan consisteix a enfrontar-se amb les «potències més ombrívoles del superjò» amb determinació i amb el designi de vèncer-les. Només així entenem la passió que Lacan mostra per l’experiència realitzada per Bion i Rickman que podria malinterpretar-se com una operació al servei d’una política contingent. Per què, si no, interessar-se per desxifrar les conseqüències i el futur d’una tasca d’ «adaptació» dels homes a l’esforç de guerra bèl·lic.

El text de Lacan és un al·legat sobre la victòria possible dels poders de la raó, no només contra el nihilisme nazi, sinó contra els poders de la pulsió de mort. Cal subratllar que Lacan ens remet en la seva ponència als fantasmes eugenèsics d’una selecció biològica humana, molt presents en aquesta època, el que explica que es refereixi al mite que anticipa el Brave New World de Huxley. Coneixem bé el que aquests fantasmes van produir durant l’horror nazi.

D’altra banda, és interessant comprovar la posició «de combat» de Lacan, una posició que responia al «viu sentiment de la forma d’irrealitat en què la col·lectivitat dels francesos havia viscut la guerra de cap a cap». A escala de França i de la seva ideologia, Lacan escriu que «no podia més que identificar com a grup … aquests mateixos modes de defensa que l’individu utilitza en la neurosi».

És interessant que, en la seva ponència, Lacan associï realisme amb heroisme. En general, quan es diu d’algú que és realista, pot significar que és un oportunista, que és algú que accepta qualsevol compromís per tal d’obtenir un benefici. No obstant això, per a Lacan ser realista suposava una forma d’heroisme. Realisme és una proposta que apunta a provocar efectes en una situació en què les iniciatives dels subjectes es mantenien disperses. Per a Lacan, aquest realisme es farà tant més veritable i necessari com més lluny ens mantinguem de les utopies universalitzants.

El realisme de Lacan implica doncs cert pragmatisme, una manera de jutjar els detalls, allunyats de la justificació universal. Les grans utopies no necessiten un tractament de detall, donat que prenen el seu vigor justament quan falten els principis i es recorre als models burocràtics.

Això va ser el que el va portar Lacan a interessar-se per l’experiència de Bion (5) i Rickmann de proposar un treball en grups, en el context d’una Anglaterra que estava trencada, i preparava el seu últim esforç guerrer que la portaria a la victòria. Aquests dos psicoanalistes anglesos van saber trobar una resposta a partir justament de la descentralització. No merament per un gust democràtic, cosa que els aproximaria a les utopies, sinó pel simple fet de confrontar-se amb «l’Altre que no existeix», com indicarà uns anys més tard.

Lacan va saber veure una bona forma de realisme en el funcionament dels petits grups, com una tasca per a combatre a favor de la preservació de les singularitats. Cal situar l’interès pel petit grup en un context més vast, el de la posta a punt dels principis d’acció de la psicoanàlisi en el camp social en el seu conjunt. Si aquesta acció és possible, llavors caldrà considerar que aquest camp està estructurat com l’inconscient freudià.

 

1. Lacan, J. «La psiquiatría inglesa y la guerra», publicat en 1947 en «L’Evolution Psychyatrique »,: Otros escritos, Paidós, Buenos Aires, 2012, p.113-114.

2. Publicat per l’Editorial Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2008.

3. Lacan, J., op.cit, p. 131.

4. Lacan, J., Ibid.

5. Bion, W. R., “Tensiones intragrupales en la terapéutica”, Experiencias en Grupos, Editorial Paidós, Bs. As., 2a reimpressió, 1997.

Més publicacions de