El retorn de la Deessa Blanca
(Betina Ganim)

El daltabaix de la Triple Musa i del déu pare

I

La meva trobada amb Robert Graves està marcada per aquella altra que vaig tenir amb la referència que fa Lacan del seu assaig La deessa blanca —més aviat amb la seva nova manera d’ubicar aquest Altre gaudi en el que anomenem el seu últim ensenyament, un període en què assistim a un desplaçament del Pare freudià a un gaudi Altre.

Lacan recorre a La deessa Blanca de Robert Graves (1) en el prefaci que escriu el 1974 a l’obra de teatre de finals de segle XIX, El despertar de Primavera, de Frank Wedekind.

En el meu treball de cartel vaig fer un succint recorregut de les dues obres tenint com a eix el principi de l’etern femení, com a font de la qual tots dos escriptors han begut. Camí que m’ha portat noves preguntes.

II

Anem primer a la cita de Lacan: «Com saber si, com ho formula Robert Graves, el Pare mateix, el nostre pare etern, el de tots, no és sinó Nom entre d’altres de la Deessa Blanca, la qual en el seu dir es perd en la nit dels temps, per ser la Diferent, Altra per sempre en el seu gaudi —talment aquelles formes d’infinit l’enumeració de les quals no comencem sinó sabent que és ella la que ens suspendrà a nosaltres —.» (2)

Aquí, diu Lacan, i això és tot un impàs, el pare ja només és un entre altres dels noms de la «deessa blanca», allò que roman altre per sempre en el seu gaudi.

Robert Graves va ser un escriptor, assagista i poeta britànic establert a Mallorca des de 1929 fins a la seva mort el 1989, després d’anys de patir una demència, o com diu Borges, fora d’ «els guarismes de el temps» (3)

Si bé va haver d’exiliar-se el 1936, i això va donar un gir a la seva vida, va tornar a Mallorca on, entre altres coses, va escriure La Deessa blanca, que pot considerar-se un dels llibres més extraordinaris del segle XX.

El 1929 havia decidit buscar un altre lloc per viure, «cansat de la superpoblació anglesa», però també m’arrisco a dir que va ser una interpretació de la seva amiga Gertrude Stein la que decideix el seu destí: «Aquesta illa és un paradís, a condició de poder suportar-lo».

III

Per què Lacan recorre a l’assaig de Graves (1966) al seu Prefaci al Despertar de primavera (1974)?

A què apunta Lacan amb aquest «és ella la que ens suspendrà a nosaltres»?

Si alguna cosa puc dir del que implica l’experiència de cartel és que, pel que fa al saber, només n’obtenim algunes guspires, efectes de saber que no impliquen res més que un saber fer amb la ignorància i amb la solitud que això implica, fent de la feina de cartel la frontissa que nua la singularitat de cada un a l’altre de l’Escola.

D’aquesta ruta puc transmetre’ls llavors algunes guspires.

IV

En principi, cal dir que La Deessa blanca de Robert Graves ens porta la davantera en l’assumpte d’aquest gaudi Altre (que té una lectura molt marcada pel que fa al femení) Així com El Despertar de primavera la va portar a Freud respecte del traumatisme de la trobada amb l’Altre sexe, allò que fa forat en el real. En efecte, si Lacan parla d’aquestes obres tan diferents pel que fa a gènere i estils és perquè tracten del mateix: de la trobada amb el que roman Altre.

Què és, però, La Deessa blanca, o la Triple Musa (4)?

És la dona abans del patriarcat, abans del seu «daltabaix» darrere del mite de el pare creador, abans, podríem dir, de qualsevol regulació fàl·lica. Com llegeix Graves aquest daltabaix?

De bell antuvi, a Europa no hi havia déus masculins contemporanis a la Deessa que desafiessin el seu prestigiós poder, no hi havia pares. La Triple Musa era la dona en el seu caràcter diví: l’encisadora del poeta, el tema únic de les seves cançons. Cap poeta que es preués desconeixia els poders de la Deessa, ni de l’efecte en el cos que això implicava.

He de afegir en aquest punt que aquest assaig porta com a subtítol Una gramàtica històrica de el mite poètic, i parteix de la tesi que el llenguatge de el mite poètic en l’antiguitat (5) era un llenguatge màgic vinculat a cerimònies religioses populars en honor a la deessa Lluna, o Musa, algunes de les quals daten de l’època paleolítica, i que aquest, sosté Graves, segueix sent el llenguatge de la veritable poesia (6).

Diu Graves que no recorda cap veritable poeta, des d’Homer en endavant, que no hagi deixat constància de la seva experiència de la Deessa Blanca: els pèls es estarrufen, els ulls s’humitegen, la gola es contreu, la pell formigueja i un calfred recorre l’espina dorsal quan s’escriu o es llegeix un veritable poema.

Un veritable poema (7) és aleshores una invocació a la Deessa Blanca, o Musa, la mare de Tot Vivent, l’antic poder del terror i la luxúria —l’aranya femella o l’abella reina l’abraçada de la qual significa la mort.

Després, la revolucionària institució de la paternitat, importada a Europa des de l’Est, va comportar la institució del casament individual, i la situació social de la dona va canviar. Aquesta segona etapa, l’olímpica, necessitava una canvi en la mitologia. No n’hi havia prou amb introduir el concepte de paternitat en el mite ordinari, es necessitava un nou infant que després es convertís en el déu Pare o el déu Tro, es casava amb la seva mare i engendrava fills i filles divins. Els grecs i els romans havien arribat a aquesta etapa religiosa quan va començar el cristianisme.

La tercera etapa de la revolució cultural —la purament patriarcal, en la qual no hi ha cap deessa alguna— és la de el judaisme tardà, el cristianisme judaic, l’islamisme i el cristianisme protestant. A Anglaterra no es va arribar a aquesta etapa tan aviat donat que en el catolicisme medieval la Verge i el Fill tenien més importància que el Déu Pare.

V

Jacques Alain Miller explica l’anècdota (8) que va ser ell mateix qui li regalà a Lacan —l’estiu de 1974— l’assaig de Graves. Entenia que era un llibre que deia el contrari del que Lacan sostenia. Acaba l’estiu i Lacan escriu aquest Prefaci a El despertar de la primavera, on diu que el Nom del Pare, el pare simbòlic —que concentra tota la figura del patriarcat— podria ser un altre dels noms de la «deessa blanca».

Robert Graves creia fidelment —i era molt criticat per això— en les religions femenines més que no pas en les masculines centrades en la llei paterna. ¿Podem dir que Graves creia que la deessa blanca ex-sisteix al Nom del Pare?

VI

Respecte a aquesta frase de Lacan, «és ella la que ens suspendrà a nosaltres», si tenim en compte que aquest paràgraf de Lacan invoca la precedència lògica del femení al mite patriarcal, al pare de l’Èdip, la Deessa Blanca no només com anterior sinó com a fonament del Déu Pare del judaisme, em pregunto: ¿Podrà aquest «és ella la que ens suspendrà a nosaltres» remetre a la infinitud com a temporalitat pròpia d’això Altre?

La Deessa blanca com a divinitat de la mitologia grega primitiva, faria així present la infinitud del que no cessa de no escriure’s (9), el que Lacan anomena l’Altra per sempre en el seu gaudi.

VII

En aquest camí que intento transmetre, vaig topar amb una novel·la utòpica que Graves va escriure el mateix any que La Deessa blanca i que es titula Set dies a Nova Creta. Allà relata l’experiència d’un poeta contemporani evocat per mitjà d’un embruixament en una societat futura on el cristianisme pràcticament havia desaparegut, i on invocaven la Deessa blanca.

Quines característiques té una societat que recupera a la deessa després de patriarcat?

El cartel ja va acabar i he de dir que amb prou feines vaig treure el nas sobre aquestes qüestions, però aquest indici va disparar nous interrogants. Com podem llegir el retorn de la Deessa blanca en els nous feminismes? ? No es tracta al cap i a la fi d’una nova religió, de la religió del femení? Com pensar aquest Altre gaudi tenint en compte aquesta experiència corporal que implica en el cos? De què està feta aquesta alteritat?

 

NOTES

(1) GRAVES, R. La diosa Blanca, Alianza Ed. Madrid 2018.
(2) LACAN, J. Prefacio a El despertar de la  primavera. Otros Escritos, Ed Paidós, Bs. As., 2012. pág. 589.
(3) BORGES, J.L. Robert Graves. con los pies en la tierra. Ed. Confluencias, Salamanca, España.
(4) Diana en les fulles verdes / Lluna que resplandeix tan brillant / Persèfone  l’Infern.
(5) Fet servir al Mediterrani i Europa septentrional.
(6) Graves utilitza el «veritable» en el sentit nostàlgic modern de «l’original immemorial i no un substitut sintètic».
(7) Quan Graves parla de «veritable» és d’acord amb la prova pràctica de Housman: que sigui equiparable a la frase de John Keats i al que provoca: «Tot el que em recorda a ella em travessa com una llança».
(8) MILLER, J-A. “Lo real en la experiencia psicoanalítica”. Paidós, Buenos Aires.
(9) BASSOLS, M. El inconsciente, femenino, y la ciencia. A http://www.lacan21.com/sitio/2016/04/16/559/

 

Sobre l’autor

Betina Ganim és sòcia de la Comunitat de Catalunya de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi – Seu de Barcelona, resident a Mallorca.

Més publicacions de