El retorn de la guerra en el real
(Gil Caroz)

El retorn de la guerra a Europa va acompanyat d’un sentiment compartit per diversos comentaristes, historiadors i especialistes de la guerra, que es donaven tots els indicis perquè poguéssim saber que aquesta guerra anava a desencadenar-se. En una recent edició especial de Studio Lacan [1], Stéphane Audoin-Rouzeau ho va demostrar de manera brillant. No s’ha vist mai en la història, va dir, una potència militar considerable com Rússia reunir cent cinquanta mil soldats a la frontera d’un altre país, sense llançar-los a un assalt [2]. També es podrien esmentar altres senyals d’alerta. La declaració de Vladimir Putin, l’any 1999, sobre el destí reservat als terroristes txetxens: «els anirem a matar fins i tot al lavabo», seguida de la guerra i la violència perpetrada a Txetxènia, demostra que les amenaces del president rus no són paraules buides.

A més, en els seus discursos previs a la guerra, Putin va fer amenaces poc velades d’envair Ucraïna per restaurar el que creia que era la veritat històrica. [3]

Aquesta negativa a veure emergir el real de la guerra dependria de l’absència d’un significant de la mort en l’inconscient, que manté la creença en la immortalitat [4].

No obstant això, al costat dels sues horrors, la guerra és també la font d’algunes il·lusions reconfortants. S. Audoin-Rouzeau va distingir entre temps de guerra i temps de pau. Aquests dos temps, va dir, provenen de racionalitats diferents [5]. És a través d’un consentiment a la guerra [6] que aquest pas entre els dos temps té lloc en un poble-subjecte. Portats per una onada de fraternitat, els partits polítics cessen les seves baralles, el botiguer local es converteix en un franctirador, l’advocat es converteix en paracaigudista, el professor universitari es troba conduint un tanc. Freud va assenyalar que en temps de guerra les neurosis retrocedeixen. Qualsevol que hagi viscut la guerra sap aquest efecte saludable sobre la psique i els llaços socials. Els hospitals psiquiàtrics es buiden, els sense sostre són benvinguts, la solidaritat està en el seu zenit.

En la mateixa línia, Bernard Bourgeois defensa un «pas sobtat i massiu» a França després dels atemptats del 2015, «des de la moda del fet social dinamitzada en els vincles socials fins a l’adhesió exaltada a un fet nacional observat, fins i tot denunciat, durant dècades, com una cosa del passat, congelada i mortal, la mera afirmació de la qual ja era el nacionalisme ultratjat» [7].

És cert que l’ardor del patriotisme i la solidaritat social descriu bé l’especificitat del temps de guerra en comparació amb el temps de pau, almenys en un context on la mobilització per la guerra es fa amb un esperit defensiu. Però aquesta promoció dels ideals és anestèsica. Freud parla de la «cançó de bressol celestial» amb la qual les «mainaderes» intenten camuflar la pulsió de mort [8]. Es refereix a un poema satíric de Heinrich Heine que evoca la «felicitat de veure’s allà dalt [al cel] en un món millor, on s’esvaeix tot dolor, una pàtria pòstuma on l’ànima neda transfigurada enmig de les delícies eternes. . […] aquest non-non del cel amb què s’adorm, tot plorant, el poble, aquest gran nadó» [9].

De fet, per llegir més endavant a Freud i Lacan, no ens podem conformar amb aquest capoll d’ideals per explicar el gust que els humans poden tenir per la guerra. N’hi ha prou de veure nens jugant a la guerra, de veure que aquest gust ve de lluny. La guerra és un moment de veritat. Finalment cauen les màscares, i es revela l’ètica de cada cara davant la realitat. Finalment els homes poden implementar el seu «domini de les forces de la natura» que els permet «exterminar-se els uns als altres fins a l’últim que quedi» [10]. Finalment, la lluita entre Eros i Thanatos, el fonament de tota la vida humana, surt a primer pla. Finalment, es pot experimentar un gaudi masoquista generalitzat, una aspiració a experimentar un dolor real.

És precisament perquè reconeix aquest rerefons instintiu a l’origen de tota guerra que la psicoanàlisi és pacifista. Perquè no voler saber res d’aquests impulsos només els exalta. El rebuig a la guerra simbòlica es correlaciona amb el seu retorn en el real. Això és el que vam viure el 24 de febrer, quan va esclatar la guerra a Ucraïna.

 

(Article publicat a l’Hebdo-Blog de l’ECF.  Traducció: Ciutat de les Lletres)

________________

 

[1] « Le retour de la guerre en Europe », Studio Lacan, édition spéciale du mercredi 30 mars 2022.

[2] Ibid., minut 3.

[3] Cf. Pierre Haski, « Poutine ou la dangereuse négation de l’identité ukrainienne », France Inter, émission géopolitique du mercredi 23 février 2022, disponible a internet :  

[4] Cf. Freud S., « Considérations actuelles sur la guerre et sur la mort », Essais de psychanalyse, Paris, Petite Bibliothèque Payot, 2001, p. 41-42.

[5] « Le retour de la guerre en Europe », Studio Lacanop. cit., onzième minute.

[6] Ibid., minut 13.

[7] Bourgeois B., Penser l’histoire du présent avec Hegel, Paris, Vrin, 2017, p. 12.

[8] Freud S., Le Malaise dans la civilisation, Paris, Éditions Points, 2010, p. 135.

[9] Heine H., Germania, conte d’hiver, Paris, Michel Lévy frères, 1861.

[10] Freud S., Le Malaise dans la civilisationop. cit., p. 173.

Més publicacions de